Pedro Sánchez s’ha suïcidat políticament. Ha estat però un suïcidi per capítols i algun d’ells induït. El primer capítol va esdevenir quan el “seu” Comitè Federal va aprovar que amb als de Podemos i els independentistes no podia anar a una investidura i menys governar. D’aquí el bastiment d’un fracàs anunciat.
L’enemic no està en “la casa del pueblo”, l’enemic és institucional i abonat a les portes giratòries. Les pressions per fer President al Rajoy i deixar governar al PP, partit amb una bacanal de corrupció, a esdevingut la constant d’uns quan gerros xinesos falsos i la baronia socialista defensora de la unitat franquista i la seva monarquia. La resta de pressions han existit per la feblesa d’un lideratge gairebé qüestionat des de el seu inici.
Rajoy va rebutjar en primeres la seva investidura. perquè sempre va tenir clar que Pedro Sánchez fracassaria. El PP mai li donaria la seva abstenció, cosa que si demana ara al PSOE. Els números donaven. Pedro Sánchez podia haver estat investit. 130 diputats a favor, PSOE + C’s i l’abstenció del PP ho feia possible. Podemos no ho hagués pogut evitar.
Pedro Sánchez és víctima d’una triada diabòlica. El PP, Unidos Podemos i uns quans militants del PSOE que mai han tingut necessitat del INEM.
Del PP res diferent és pot esperar, la seva estratègia és continuar al poder com sigui. El PP i tot el seu entorn, s’estan jugant la supervivència política, malgrat els resultats electorals diguin el contrari. La seva mort política o no, dependrà de l’acció o inacció de les esquerres espanyoles i tot sembla indicar que una part està més pendent d’obtenir el premi de l’hegemonia que de canviar la seva Espanya.
Pedro Sánchez no se’n sortirà, ni amb unes noves primàries ni amb un Congrés extraordinari. Podria vèncer al PP. Una bona estratègia i un partit unit ho farien possible. La corrupció, la mala gestió i unes lleis antisocials són per qualsevol polític unes eines perfectes per guanyar i destruir a l’adversari. El problema de Pedro Sánchez però, és que no va entendre que ja no estàvem al 1978. Uns canvis socials i generacionals amb una crisis econòmica inclosa, no assumir que mai ha controlat el partit i no detectar que els temps estan canviant arreu de l’Estat espanyol, són motius perquè plegui sense més.
Pedro Sánchez, dèiem és un cadàver polític, nosaltres però som un xic més agosarats, creiem que el PSOE també. Podemos, ara Unidos Podemos han vingut per quedar-se i són els únics que des de una visió progressista l’han encertat. Cal resoldre la confrontació territorial i fer-ho posant les urnes és la millor forma. I afegeixen la lluita contra la corrupció implacable.
El PSOE, malgrat la seva militància, el PP i C’s, són els de la transició. Són els immobilistes. Són els de fem-ho, però perquè tot continuï igual. Pedro Sánchez ni pot ni te les condicions per canviar res i quan la proposta política d’un s’aproxima a la del adversari polític, sempre és el principi d’un final que sempre arriba.
Per cert, a nosaltres ens és igual qui governa a Espanya, ens és igual si les esquerres van a una o no, ens és igual si el President serà Rajoy o el Pablo Iglesias, perquè nosaltres els catalans i els que no ho són tant, anem fen via i tot indica que aquest cop si que ens en sortirem.
RSS Feed
