Pedro Sánchez ho té pelut. En el post anterior ja dèiem que és un “cadàver” polític. Fins i tot si aquest dissabte s’imposessin les seves tesis al si del Comitè Federal. Mantenir el NO a Rajoy i PP, amb arguments polítics és la seva màxima. Llàstima, que no concreti més, perquè fer.
Si perd, i dimiteix, és indubtable que el substitut/a o gestora, donaran via a l’investidura de Rajoy. Mala peça al teler pel PSOE, però també pels de Unidos Podemos. El toc d’atenció a Euskadi i Galicia els hauria de situar en un procés reflexiu de gran abast. No defensar al Pedro Sánchez en la seva croada contra el PP i Rajoy, segur els situarà en una posició, si més no, molt complicada d’explicar.
El que és increïble és que siguin el president d’Extremadura, Castilla la Mancha i Aragó que governen gracies a Podemos, i els jubilats Felipe i Corcuera, els més virulents contra Pedro Sánchez i a favor d’investir Rajoy. Són els que rebutgen qualsevol pacte amb Podemos per governar Espanya.
No, ha fer un govern pel canvi, amb Unidos Podemos, ERC, PDC, PNB, però si a permetre que la corrupció del PP governi. Aquesta és la posició de la baronia pesoista i els gerros. Posició mai contrastada per la militància i contraria al que un Comitè Federal va aprovar.
La misèria del sector favorable al PP és inaudita, fins i tot són partidaris de pressionar al Pedro Sánchez perquè desobeeixi al CF. Pedro Sánchez ho té clar, NO al Rajoy i intentar un acord per governar. Mantenir-se i intentar-ho vol dir necessariament un Comitè Federal que aprovi el que ara proposa, i tal com van les coses mediàticament sembla del tot improbable.
Mentrestant els de Podemos, que callen com a putes, comencen a veure que el sorpasso total és possible. No pels seus mèrits politics, sinó pels demèrits del PSOE. De fet i ja ho varem dir fa temps, la marca PSOE, tot i centenària, és una marca amortitzada i amb vies d’extinció. El més normal és que del PSOE a Podemos, hagués existit una transició pactada amb claredat ideològica i amb projecte polític d’Estat ajustat als nous temps.
Les pedres que el PSOE du a la motxilla són de pes i els que ara defensen fer president al Rajoy, són els que defensen com Franco la Espanya una i l’espanyol com únic referent i tapar-se les corrupteles antigues i modernes. PSOE i PP són part del mateix i per molt que Pedro Sánchez intenti ser diferent i defensar la seva legitimitat com home d’esquerres, el que no pot ni podrà és canviar el partit. Són masses els deutes i els privilegis. Pedro Sánchez morirà matant, cert. Els seus contrincants de files també. El resultat a mig termini és la defunció d’un partit que al 1978 va trair als republicans i a totes les víctimes del franquisme.
Quan és defensa una transició del traga-la. Quan s’admet als borbons com successors del franquisme. Quan és permet que l’herència franquista i falangista no passi comptes del seu passat. Quan s’ha permès que la corrupció formi part de l’historia pròpia. Quan s’ha abandonat i desterrat tot allò que sempre han estat els valor republicans. Quan s’ha abdicat a fer de l’Estat espanyol un República federal hi ho confederal. Quan aquest cúmul de coses han succeït i en cap moment s’ha proposat esmenar res, estava cantat que el PSOE i les seves contradiccions signarien el principi de la seva fi. Podemos són els seus enterradors.
RSS Feed
