Fidel Castro primer va ser un revolucionari, després un dictador messiànic. Castro va tenir l’oportunitat, tenia un poble al darrera i costat i després d’abatre la dictadura de Batista i acabar amb la ignomínia americana, podia haver construït un mirall social per sud Amèrica.
Fidel Castro i els seus van decidir participar a la guerra freda. Els EEUU eren els enemics i només era possible un nou ordre mundial si el comunisme s’imposava.
A Cuba, i els que hi hem anat ho constatem, amb Fidel les normes bàsiques democràtiques de qualsevol societat, les llibertats individuals i col·lectives no han existit. Sense pluralitat ideològica, sense llibertat d’expressió i sense poder decidir qui ha de gestionar, governar, la resultant és una dictadura.
No ni a prou amb “garantir” el repartiment de la misèria. Quan el que sustenta el poder polític i econòmic ho fa a través de les armes i d’un exercit, i per molt que se’n digui popular, el que s’obté, són sempre imposicions.
Castro mai és va cansar de dir i argumentar que la existència de Cuba i el poble cubà, depenia dels seus designis. Ell decidia amb qui feia negocis i amb qui no. Ell decidia el que era bo pel poble i el que no. Ell decidia amb qui establia relacions, fins i tot amb dictadors feixistes, i amb qui no.
La revolució cubana contra Batista, no només la van fer els Fidels i Guevara, va ser possible perquè tot un poble va voler. Era de justícia donar al poble tot el poder per reconstruir la Cuba miserable socialment que van adquirir. Castro potser volia consolidar la revolució, el problema és que ha pretès consolidar-la durant més de mig segle.
Fidel mai va creure, o sí, que la prostitució, abans als casinos i ara al carrer, “jineteras” en deien, o diuen, existia a la seva Cuba. Fidel mai va creuré, o sí, que necessitats bàsiques que duien els turistes, eren moneda de canvi per tot.
És cert, hi s’ha d’admetre que si el poble cubà ha callat majoritàriament, el seu silenci no deixa de ser un aval a Castro i els seus designis.
Mai sabrem si la duració de Fidel al capdavant de Cuba, té a veure i molt, en pensar com vivien en l’època Batista. Aquesta qüestió però té poca consistència, donat que quan Cuba era colònia de Castella, encara vivien pitjor.
Tampoc sabrem si l’acceptació silenciosa i aclamada quan ho manaven els revolucionaris, era de cor. Davant l’absència de la democràcia, de les urnes, el silenci i la resignació és el que finalment s’imposa.
Quan un ciutadà, perd la condició de persona lliure, amb dret a decidir hi ha rebutjar una legalitat injusta, és converteix en un esclau malgrat disposar d’un rosego de pa.
Els EEUU són el que són, però malgrat el seu poder, si Fidel hagués decidit traspassar el poder revolucionari que tenia, al poble, avui seria considerat internacionalment com un llibertador. Ara gent que el va tenir com un referent de lluita a favor dels desfavorits i paries de la terra, és considerat un dictador, potser d’esquerres, però al cap i la fi, un dictador, que ha construït una societat on la seva veu brilla per la seva absència.
RSS Feed
