Mentrestant la ciutadania s’ha deixar l’esma demanant unitat al carrer, les elits dirigents dels partits, només han volgut ser hegemònics i pal de paller. Traduït poder. Poder institucional i administratiu per col·locar amics i saludats. Els hi és igual si aquest poder és minso i tutelat des de l’Estat espanyol.
El termini s’acaba i aquest dissabte és constituiran les corporacions municipals i és triarà Alcalde o Alcaldessa, i poc a poc és fan públics com han acabat les negociacions i en tenim de tot colors, amb guanyadors estranys, i perdedors per la seva manca de patriotisme per sobre del partit.
A Barcelona Maragall tot i guanyar amb numero de vots no serà Alcalde. Els equidistants dels Comuns, ahir ICV, han pactat amb els del PSOE-PSC i assumeixen que els vots de Ciutadans no li fan nosa. A Figueres ERC ha pactat amb el PSOE-PSC, malgrat JxCat hagi guanyat les eleccions. A Tarragona ERC serà l’Alcalde gracies a JxCat. A Girona, s’està treballant un pacte entre ERC, CUP i Comuns per desallotjar de l’Alcaldia a JxCat guanyadors.
A Espanya la cosa és si cap més esperpèntica. ERC s’obre a investir Pedro Sánchez. JxCat diu que les condicions ens porten al No. Aquesta és la unitat estratègica que ens ofereixen, cap.
No són lluites per una Catalunya lliure, són lluites de poder. Tenir la cadira d’Alcalde o no aquesta és la qüestió, sobre tot perquè la Llei espanyola determina que la cadira és presidencialista i l’Alcalde o Alcaldessa té tot el poder municipal i tenir-la o no és l’objectiu.
Que ningú s’autoenganyi amb les elits que dirigeixen actualment ERC i les CUP mai tindrem la independència, Uns volen la seva hegemonia i els altres fer la revolució pendent. Avui només cal estar pendents de com va tot plegat als Ajuntaments i com de fastigós i miserable, i tot plegat per una cadira, mai per un objectiu de país.