Eleccions generals espanyoles, municipals i europees i de moment totes les que hem fet autonòmiques, reeixides per la única legalitat que emana dels poders del Estat, el quart poder.
Estratègies indefinides, objectius inconfessables i tot per aconseguir hegemonies i poder polític i administratiu. Això si, autonòmic i punt.
Alcaldies autonòmiques, regidors autonòmics, diputats autonòmics i diputats i senadors espanyols. Els eurodiputats juguen a una altra lliga, la d’estar sotmesos a la Unió europea dels Estats.
Alguns obliden que vol dir aquella màxima que el President Mas va encunyar, “dret a decidir”. Concepte molt proper i lligat al dret d’autodeterminació.
El dret d’autodeterminació, ni el tenim ni el tindrem sota la bota del poder estatal espanyol. Som per definició constitucional una possessió terrenal i personal. La seva legalitat i la seva democràcia particular, té el suport majoritari de les forces unionistes, els poders econòmics, el lobby mediàtic i com no l’Església.
Ara sembla que toca obtenir el poder per gestionar les engrunes que Espanya ens concedeix. Càbales, mercadeig, acords, traïcions, és el que ens ofereixen el ventall partidista i independentista.
Ningú parla dels objectius politics. Ningú parla de l’espoli històric i permanent que patim. Ningú parla de la solidaritat que se’ns imposa des de Madrid. Ningú parla que aquest darrer any Espanya i el seu Estat només ha invertit el 10,7 % dels PGE per Catalunya. Ningú parla que PSOE, PP i Ciutadans ens van reprimir amb un 155. Ningú parla que tenim presos politics i exiliats per posar urnes. Ningú parla de que l’1 d’octubre l’independentisme va guanyar un Referèndum convocat legítimament i democràticament des de el Parlament de Catalunya i el Govern de la Generalitat, malgrat els seus piolins.
Sembla que tot és redueix a ser Alcalde, presidencialista, i governar durant quatre anys, tot i que sigui amb una legislació espanyola que ens tenalla i ofega.
Ernest Maragall o Ada Colau. Exemples de la misèria política i poca dignitat. El poder limitat municipal sembla que s’imposa i redueix els objectius de país a segon plat. Fins i tot les renuncies, obvies en tota negociació són estrictament de poder per uns i altres, mai les diferencies són de país. Pels unionistes i republicans federalistes si i per això utilitzen el mantra ideològic per tapar-ho.
Govern d’esquerres i progressista diuen els podemites. Els hi és el mateix si no deroguen la llei mordassa. Els hi és igual si diuen que la reforma laboral no és toca. Els hi és igual si són uns corruptes. Els hi és igual totes les seves malifetes, GAL, LOAPA, 23F....els hi és igual si els de Ciutadans els han de prestar tres vots per tenir l’alcaldia de Barcelona. Els hi és igual si ERC ha guanyat en vots. Autoanomenar-se d'esquerres i progresistes sembla que vacuna i regeix el desti universal.
Molt ens temem que E. Maragall no serà alcalde. No ho serà per motius estratègics dels unionistes. No ho serà per l’obcecació de ERC de no anar junts. No ho serà perquè no suma amb JxCat. No ho serà per la manca de generositat i compromís amb Catalunya dels de les CUP i Graupera. No ho serà perquè Espanya i el seu Estat saben que una Barcelona independentista ens apropa al dret d’autodeterminació i llibertat.
A Catalunya des de l’any 1978 hem tastat que vol dir tenir poder autonòmic. De fet un poder que per repartir sous institucionals i legislar sobre horaris i neteja. Volíem el pa sencer i ara sembla que alguns amb el peix al cove ja en tenen prou.
RSS Feed
