És indubtable que el reconeixement d’euro diputats pel MHP Puigdemont i el Conseller Comín, serà una de les bufetades més estrepitoses que haurà rebut l’Estat i govern espanyols. Al mateix temps és produirà la paradoxa de que la repressió judicial i policial, al espai Schengen s’haurà acabat a excepció del territori espanyol. Tenen immunitat parlamentaria i són lliures i les euro ordres són paper mullat i demostren el paper d’estrassa de la judicatura espanyola. El seu poder queda circumscrit als cossos policials i presons i com interpretar la llei.
Sentencia ferma a Espanya i sentencia ferma a la UE. Presó i llibertat. A Espanya presó per posar urnes. A la UE llibertat donant tot el valor democràtic a les urnes i vots.
A Europa, teòricament no cal anar-hi a pressionar. De moment la batalla judicial i política els nostres exiliats s’ha guanyat i amb nota.
A Catalunya, Espanya amb presos, amb una judicialització desfermada, i sobre tot amb la creença de que de moment l’escenari no canviarà, ens caldria la mobilització permanent i decididament activa i no violenta. Mobilització per denunciar, per exigir, per mostrar al mont que el nostre somni d’independència no és un somni d’una nit d’estiu.
Ara bé, tothom sap que les mobilitzacions depenen dels estats d’ànim i de la consciencia política i sobre tot d’una necessitat, el de ser lliures per decidir futur i com ens administrem.
Dos anys empresonats preventivament i mentrestant a Catalunya les mobilitzacions eren les normals i excepcionalment per fer veure la nostra repulsa a decisions judicials. Festes de tot tipus eren a l’ordre del dia i la vida a Catalunya semblava que tot fos normal. Poc a poc las respostes al carrer han estat més minses i volent o no és legitimava la justícia espanyola i l’acció policial. La desobediència institucional és feia des de presidència ajustada a unes pancartes.
ANC i Òmnium han dut el pes mobilitzador des de el 2012. Els partits que abans ho feien i per sol ventar les diferencies ideològiques, van traspassar la responsabilitat mobilitzadora a aquestes entitats. La transversalitat s’imposava al carrer i no sempre a les institucions.
La repressió ferotge d’un Estat venjatiu, ens ha fet professionals del cuita amagar. Que l’Estat penalitzes drets com el de manifestació i opinió, llibertat d’expressió, segur que ens ha dut a prescindir del lliri, si més no als més activistes.
Calia evitar la repressió i fer-ho passava per fer impossible que les responsabilitats d’organització fossin descobertes. CDR’s i Tsunami en són la mostra. Ningú hi és hi tothom hi és. Ara bé aquest tipus d’organització sempre acaben o sen inoperants o utilitzats. Sobre tot quan s’han d’ajustar a les estratègies del partit.
Avui a la UE no cal anar-hi, Puigdemont, Comin i Ponsati han guanyat. Avui tots els esforços s’haurien de circumscriure a Catalunya. El problema és que els partits independentistes i les organitzacions cíviques i socials, de moment, han estat incapaços de concretar una única estratègia. Que ER, JxCat, les CUP, ANC, Òmnium i l’AMI, avui ens mostrin la màxima desunió, fa que al mateix temps la força al carrer sigui cada dia més minsa.
Estem desmobilitzats i encara no sabem fins on. Sense "soroll" no som ni anem en lloc. Queda doncs el repte de saber si tornarem a mobilitzar-nos àmpliament oferint una imatge de que el poble català no s’ha rendit, i tenint clar que la unitat estratègica és inexistent, avui més que mai ens cal saber qui te el pal de paller per acabar el procés, i això només és pot saber amb les urnes. Toca doncs saber si l’estratègia de ER fen governable Espanya i el seu Estat és el camí, o el camí és el de la denuncia internacional i confrontació amb Espanya i el seu Estat. La resta desmobilització total, i el dilluns ho veurem a la convocatòria que la ANC ha fet davant del TSJC.
RSS Feed
