ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

HO SABEN, PERÒ SÓN DELS QUE OBRIRAN LA BOTIGA A L'ENDEMÀ

16/10/2020

0 Comments

 
Picture

En aquest humil bloc ho hem explicat, raonat i documentat tot el que hem sabut. Malgrat tot insistirem, ens hi juguem el futur. La informació contrastada no és només poder intel·lectual, és la capacitat d’analitzar i de decidir, i quan més millor.

La fundació de ERC just l’any 1931, i uns mesos abans de les eleccions municipals, que van suposar l’adveniment de la II República espanyola, és va fer perquè opcions ideològiques de forma transversal ho van fer possible. Tenien un denominador comú, abatre els borbons, i fer que el republicanisme de la llibertat, igualtat i fraternitat s’imposés arreu.

ERC i la seva correlació interna ideològica va suposar que l’aposta política fos majoritària a favor de la República espanyola. Francesc Macià i el seu Estat Català eren els perdedors. Tant va ser així que Macià va plorar quan el van fer que renunciïs a la República catalana que ell va proclamar dins d’una Confederació de Repúbliques Ibèriques. Per primer cop ER iniciava el seu procés per abandonar la “C” de Catalunya.

Lluis Companys assassinat. Irla, el seu successor sense pena ni gloria. Tarradellas, ho va tenir més clar, calia potenciar la legitimitat de les institucions catalanes, tot i que el preu a pagar fora espanyolitzar-les. La seva traïció als morts per la llibertat i contra el feixisme va tenir el seu premi – el borbó – el va anomenar Marques.

Mentrestant els elements residuals de ERC, Cassanelles, Barrera, Viadiu, Torres, Poblet, Casanovas i un escamot de militants preparaven l’aterratge a Catalunya, gracies a un pacte entre uns liders que no estaben legitimats farien amb els feixistes del franquisme. S’estava coent la transició. Van legalitzar als comunistes, revisionistes i tota la resta de partits prohibits. ERC no, i va anar a les primeres eleccions amb el PTE.

La divisió entre federalistes espanyols i els independentistes dins d’ERC va tenir el seu màxim esplendor quan els independentistes confrontats directament amb Heribert Barrera va obrir el primer casal de ERC al Carrer Bonavista de Barcelona (any 1976). Uns mesos mes tard els republicans federalistes espanyols amb l’Heribert Barrera al cap davant van obrir el seu al Passeig de Colon. Barrera mai aniria al casal de Bonavista. Malgrat tot Barrera, moriria acceptant que només la independència pot suposar que Catalunya no desapareixi com a Nació. Els atacs que va rebre pel seu nou posicionament, va suposar que rebés atacs de tota mena i que avui se li retiri la medalla d’or de Barcelona i els seus callin.

Francesc Macià, primer president de ERC. Joan Lluis Pujol primer secretari de ERC, 1931. Joan Tauler segon del exili al 1952. Lluis Companys mort Macià assumeix la Presidència i lideratge de ERC. Marti Barrera el succeeix com secretari general de ERC torna del exili al 1952 condemnat a dotze anys de presó, substituïda amb arrest domiciliari. El segueix Marti Rouret que mori al exili. Josep Tarradellas entoma el relleu, fins que és anomenat President de la Generalitat. Joan Sauret és anomenat Secretari General substituint Tarradellas. El seu substitut fou Heribert Barrera al any 1976 en plena transició. El substitueix Joan Hortalà, actualment president de la borsa de Barcelona.

És a partit d’Angel Colom que ERC comença a fer politiques de país amb una defensa aferrissada de tot allò que te a veure amb la construcció nacional i defensa de la llengua i cultura catalana. Jaume Campavadal sense pena ni gloria. Jordi Carbonell suposaria una entrada d’aire fresc tot i que ERC encara no faria cap pas en defensa d’un Estat català.

És Josep-Carod Lluis Rovira el que des de Macià proposa per primer cop des de 1931 que ERC s’ha de convertir amb una força per la independència, d’esquerres i republicana. El va substituir Joan Puigcercós, a ell Joan Ridau, avui assessor jurídic de la mesa del Parlament, a ell Marta Rovira com S.G. a l’exili  i Oriol Junqueras avui empresonat President.

Les turbulències dins d’ERC afloren quan republicans federalistes espanyols i republicans catalans pro independència com Colom, Pilar Rahola, Joan Carretero, Bertran, presenten batalla per decidir l’orientació política i estratègica de ERC per la independència. Tots ells perden. L’aparell aconsegueix subsistir amb el suport territorial d’una vella guàrdia i d’uns sentiments que continuarien i continuen anant direccionats.

No és cap casualitat que ER, i ara si sense la C, potser millor que és posin la “E” s’entengui tant be amb els partits d’esquerres espanyols. Fins i tot quan la repressió ens ve indistintament de les dretes i esquerres espanyoles.

Van guanyar al 1931. Van legitimar el regim del 78. Estan al costat dels que van fer possible el 155. Són corresponsables de tota la repressió judicial i policial. Són els que només reclamen més autogovern des d’una autonomia mísera i són els que callen davant l’espoli econòmic, lingüístic i històric que patim, ahir amb les dictadures, i avui amb el regim monàrquic presuntament democratitzat.

Això que hem descrit són fets. Que tothom ho tingui clar votar a ER és votar com a molt per una República espanyola, que segur continuaria sent d’arrel castellana, per molt que li diguessin federal. I el més greu continuaran decidint des de Madrid com hem de viure, com hem de parlar, i si ens mereixem un bri més de llibertat o no.

Certament el 14 de Febrer tornem a decidir. Ara be que ningú oblidi que cada cop que s’ens posen unes urnes la nostra capacitat per saber i encertar és més gran. És el que te estar al segle XXI i a la Unió Europea. Si ER, amb els Socialistes, Comuns i fins i tot els de les CUP sumen, no en tingueu dubtes, “Gobierno de Cataluña”, per quatre anys, acompanyats pel “Gobierno de España” per tres anys.


0 Comments



Leave a Reply.

    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.