El 15 d’octubre del 1940 el feixisme espanyol encapçalat pel assassí i colpista Franco feia que un escamot militar afuselles al MHP Lluis Company i Jover.
Franco, durant la II República (1934) presidida per Alejandro Lerroux, va reprimir als miners asturians a sang i fetge (2000 miners morts), amb els comandaments militars Yague, Goded i Ochoa. La crueltat exercida amb tota la població seria precursora del que farien el militars africanistes durant i desprès del cop d’Estat del 36.
Franco, i acabada la guerra del 36, en cap moment va deixar d’assassinar per practicar cap tipus de reconciliació. En Paul Preston, historiador refutat, en els seu llibre l’Holocaust espanyol, descriu que acabada la guerra, vol dir a partir del 1939, el regim franquista i feixista va executar a més de 160.000 republicans de ideologies varies. Entre ells a Lluis Companys. Ho va fer fins l’any 1975.
Franco no només va perviure com colpista i feixista, i no va tenir un Nuremberg, malgrat quedes demostrat l’ajut rebut dels nazis feixistes alemanys i italians, i el seu col·laboracionisme, sinó que els primers en reconèixer Franco com a cap d’Estat, van ser els EEUU. El govern americà que inicialment sostenia a Hitler amb petroli i subministres industrials, va triar donar suport al Franco, com ho van fer amb Hitler. Els EEUU sempre ho han tingut clar, qualsevol que lluiti contra el comunisme i, faci el que faci, sempre serà un aliat seu. Henry Kissinger secretari d’Estat dels EEUU especialista en cops d’Estat a Sud Amèrica confirmava la regla.
Els EEUU no entren en guerra per defensar als jueus i d’altres. Entren en guerra perquè tenen informació de que la Rússia d’Estalin podia, amb l’aliança del exercit del fred, guanyar als alemanys.
Avui pocs recorden el paper del Comitè de no intervenció creat pels francesos i anglesos que van deixar la República aïllada m’entres que els colpistes ho tenien tot. Avui pocs recorden que l’Església va defensar els crims del franquisme i signar un concordat per silenciar la seva consciencia davant els crims del franquisme. Avui pocs recorden que fins l’any 1975 Franco va morir assassinant. Avui molts ho saben i callen que el borbó és on és per decisió del dictador Franco. Avui els torturadors i assassins del regim que encara viuen callen i amaguen els seus crims i els rellevants coneguts moren tranquil·lament sense pagar preu a les seves atrocitats. Avui, cada dia que passa, menys catalans duen llaços grocs per recordar que tenim catalans politics empresonats i exiliats per complir, posar urnes i voler que la ciutadania voti.
Avui també ha quedat prou clar que hem tornat a normalitzat el càstig i la repressió que, ara si, ens ofereix legalment i judicialment Espanya i el seu Estat. Avui ja podem afirmar que els presos passaran la condemna amb la seva totalitat sense pena ni gloria. Avui la Generalitat de Catalunya és la carcellera dels presos politics catalans. Avui ja sabem que després del empresonament del Jordi Sánchez i Cuixart, la resta és va deixar empresonar i que per tant “han perdut la dignitat” d’aquell que lluita per la llibertat i drets. És lluita lliure, empresonat s’és esclau fins que convingui.
Avui jo ja no porto cap llaç groc i poc a poc vaig oblidant perquè els van empresonar. Avui, el relat de que estan empresonats per prevaricadors, desobedients i colpistes fora de Catalunya fa estona que ha fet forat.
El silenci de la UE quan un Estat dels seus reprimeix a la població per votar, diu moltes coses. Entregar-se a la justícia espanyola només va servir per legitimar-la. Saben el que sabem, el polític que creies que la seva entrega tindria premi, només és podia fer des d’una posició voluntarista de negociació, però mai defensant el dret a l’autodeterminació per la independència. Donar credibilitat a la justícia i que la “Nació espanyola” és un Estat de dret, i pensar que tot quedaria amb uns dies confinats, és no entendre ni assumir que amb els espanyols no hi tenim res a fer.
Avui ja no hi ha dubtes. Els exiliats van fer el que tocava, sobre tot perquè va quedar clar que els que és van entregar a la justícia espanyola (enemic), la independència de Catalunya mai va ser el seu principal motiu de lluita. Potser ara que estan llepant el que potser sabien però no creien, romandran els nous independentistes de pedra picada i màrtirs per la causa. Sobre tot perquè han de saber que els franquistes i aliats, si poden, mai perdonen, maten.
Dema farà 80 anys que els espanyols franquistes van assassinar a Lluis Companys. Assassinaven i volien deixar clar que els espanyols estaven disposats a tot per mantenir el seu estatus i privilegis que dona tenir colònies subjugades.
Avui recordar màrtirs per Catalunya, és l’oblit del demà. Avui el que toca és posar-nos al costat dels que van tenir clar que amb Espanya, el seu Estat i els espanyols que han renunciat a ser castellans, catalans, bascos o gallecs, només serveix per fer-nos desapareixe com subjecte nacional, històric i diferenciat a la resta de pobles peninsulars.
Si l’estratègia de defensa hagués estat unitària, perquè l’acusació era la mateixa per tots, hauríem callat i acceptat que desemmascarar Espanya no és un estat de dret, tenia sentit. Avui desprès de patir la venjança i escarni del Estat espanyol, de saber que les eleccions a Catalunya són equivalents a una escena de titelles, que els que són triats per representar són liquidats i que la justícia espanyola només dona credibilitat a la policia patriòtica espanyola, més que mai ens avergonyim que una part del Govern s’entregués al enemic com aquell que reconeix la culpa i espera el perdo d’un covard. Algun dia, si més no els que feien costat al MHP Puigdemont, ens hauran d’explicar i molt bé perquè el van abandonar a la duresa de l’exili.
Avui que la unitat no ha existit per defensar-nos, ni per establir sinergies, ni per oferir als catalans que i com ho hem de fer. Avui que els llaços grocs sembla que han desaparegut del carrer, hem de dir amb veu clara i potent que els que van encertar per on anava la lluita van ser i són els exiliats amb el MHP Carles Puigdemont al capdavant. Confrontació intel·ligent i guanyar amb majoria de vots i diputats per implementar la República. La resta collonades i presó.
RSS Feed
