Fins el 2012 els partits de Catalunya i catalans, ho tenien clar, anaven al Congres de Madrid a contribuir per consolidar el regim del 78. La sentencia d’un tribunal espanyol el constitucional, també va deixar clar pels que volien combinar sobirania amb dependència, que la Espanya i Estat franquista mai ho permetria. “España una y no cincuentaiuna”.
Formar part de les Comissions de treball al Congres, negociar pressupostos generals, per cert sempre incomplerts a Catalunya, avalar lleis progressistes, exercir el dret al vot, i poc a poc arraconar el flaire franquista, tenia tot el sentit del mon i ser-hi era objectivament d’una lleialtat de la bona, sobre tot perquè una gran majoria volia que el regim del 78 triomfes i que l’Estat de dret anés consolidant-se.
El fet més greu ve dels partits. Ens havien venut que a España totes les pretensions politiques fetes democràticament i pacíficament eren legitimes i licites. Fals, perquè els partits sabien que l’Estat mai ho permetria. Resumin, tot era possible, deien, menys pretendre trencar la sagrada unitat territorial, base del colonialisme espanyol i de que les elits extractives situades a Madrid, amb l’ajut del Estat espanyol visquin com reis.
El 2012 és trencaven moltes coses i entre elles que a Catalunya les seves institucions són gestories controlades i supeditades a la voluntat dels espanyols fincats a Madrid. Els vots dels catalans no valen res i la propietat de la sobirania és dels espanyols i punt. D’aquí que la justícia espanyola invalida referèndums, votacions, mandats, destitueix parlamentaris i diputats i com no Presidents de Govern i del Parlament. Ens cal reflexionar;
Que fem a Madrid, a més de legitimar el regim del 78, que molts ja el sabem éreu del regim franquista amb tribunals de justícia especials inclòs.
Cal aprofitar totes les urnes? I Tant. Cal desprès legitimar el regim del que volem marxar, saben que només la dependència d’un vot ens pot donar rellevància, que sempre serà circumstancial i sempre amb l’ai al cor perquè no existeix cap seguretat de compliment.
No és tant complicat. Volem afeblir el regim del 78. Doncs si, i se’ns dubta el millor lloc, és on esta situat el poder legislatiu i no per ajudar a legislar el que seran lleis, reials decrets, decrets, mocions o declaracions institucionals, que com s’ha demostrat en el temps mai és a favor de Catalunya, sinó per fer trontollar el poder espanyol. A nosaltres ens ha de ser igual si a Espanya governen les esquerres o dretes espanyoles. Al final els que sempre rebem som els catalans.
Cal tenir clar que cap aportació dialèctica feta des de la més noble creença que els ajudarà, als espanyols i nosaltres i, que finalment el sentit comú els farà veure la llum, senzillament, o és de traïdors botiflers o d’estúpits. Sobre tot perquè els fets contrastats diuen el que diuen.
Cal ser-hi, hi tant. Pels diners, per utilitzar tota la part mediàtica que és pugui des de Madrid, per intensificar les relacions internacionals, comercials i sobre tot per sense que és noti gaire, anant introduint el nostre relat. I prou.
A l’interior del Congres, quin sentit té formar part de Comissions, a banda dels diners, quan és el mateix Congres qui determina amb quines si i quines no en formarem part. Quin sentit te presentar propostes legislatives que no fan altra cosa que deixar clar qui decideix el tot sempre són els mateixos. Quin sentit té legitimar les càmeres legislatives espanyoles quan hem estat incapaços nosaltres i ells per rebutjar-ho de fer-les democràtiques i representatives dels pobles peninsulars. Ni per posar “pinganillos” hem estat capaços.
Diputats, diputades, senadors, senadores que representeu al mon català per la independència, no legitimem més el regim del 78. No legitimem la justícia franquista. No legitimem un TC i unes institucions espanyoles que no dubten de fer-nos escarni i espoli dient-nos que Espanya es un “estat de dret”.
Cap proposta per part nostra. Fem-nos servidors per la part econòmica que ens toca. Marxem dels hemicicles a cada votació. Sempre diem que reclamar el dret a decidir és una de les lluites més honroses que és pot fer. Doncs això, cap reglament ni cap ordenament obliga a legitimar el regim del 78 i menys quan avui aquest regim ens te empresonats i exiliats.
Espanya i el seu Estat no poden tenir la legitimitat dels que volem marxar del jou asfixiant espanyol. D’això alguns ni diuen confrontació intel·ligent. Espanya ni el seu Estat pot evitar que diputats i senadors facin el que vulguin i cobrant.
RSS Feed
