Practicar d’inici la mentida és el preludi d’una corrupció, i que a la llarga, segur, serà desbocada i pot fer que l’usuari convisqui amb plenitud creien que mentir és un fet normal.
Mentir als països anglosaxons, està penat, moralment i políticament. Qui menteix a begut oli. És repudiat, estigmatitzat i normalment mai més pot representar o liderar cap projecte.
Mentir a la Unió Europea, excepció d’Espanya, també té conseqüències. Pot ser no les mateixes que als països anglosaxons, però deu ni do.
A la “nació espanyola”, mentir surt gratis. Poquets paguen i els que ho fan és en el terreny de la difamació. Els poquets que arriben a pagar ho fan per una alineació astral de collons. Fiscalia, jutges i sala, han d’anar a una i normalment ho fan quan la mentida ataca als valedors del regim del 78. A la inversa seria una rara avis.
El que volem dir, i de forma planera, és que mentir a Espanya, és tant normal com ser comissionista per tot. La pregunta a fer-nos és senzilla, com és possible si l’escolarització a l’Estat espanyol és universal? Les escoles en un estat de dret i democràtic, és normal que facin pedagogia i procurin situar a la mainada valors socials i democràtics i mentir, saber mentir i utilitzar la mentida com a moneda de canvi, segur que no n’és un.
Podria ser que el mentir, la mentida, no tingui un apartat pedagògic adequat. Fins i tot pot ser que els ensenyants entenguin que el mentir és una opció que ja ve eradicada de casa. El que passa, és que els fets indiquen tot el contrari. Ni els nens venen amb la lliçó apresa, ni els grans fan la feina que els hi tocaria.
La mentida és sinònim de por i engany. Por, quan no existeix confiança entre els pares i els fill. Engany n’és el resultat de la por. Mentir és l’acció que el mentider convertirà en costum per defensar-se. Mentir és la denigració personal amb conseqüències imprevisibles que més mal fa al mentider i la societat.
El costum a mentir, finalment arriba a tapar actituds delictives. Fins i tot pot succeir que el mentider o trobi normal i que és el seu dret a defensar-se davant d’incomprensions personals.
La mentida sempre és repugnant. Si és per tapar delictes encara més. Un país que no castiga la mentida, és un país que tard d’hora farà fallida. En absència de valors democràtics i justos, altres que no ho són ocupen el seu lloc.
Som molts, els enemics politics per altres raons, els que hem condemnat al President Pujol per la seva falta administrativa, que no delicte fins que no demostrem el contrari. Ara bé tothom hauria d’admetre que Jordi Pujol no va mentir admeten el fet de la seva falta públicament. El preu que ha i està pagant és descomunal. Però en cap cas per mentir.
No podem dir el mateix d’altres politics, que estan en actiu, que utilitzen la mentida amb una normalitat que fa fredor. Menteixen amb el que fan. Menteixen per ferir als adversaris politics. Menteixen per guarir beneficis de tot tipus. Fins i tot menteixen quan fan jurament per dir la veritat.
Si els que han de donar exemple, són els primers que practiquen la mentida, com volem que la mainada pugi amb valors democràtics forts i perdurables? Goebbels ho va dir i experimentar, “una mentida repetida un milió de vegades és converteix en una veritat”. Potser és que Espanya té tant arrelat el franquisme de base feixista, que la mentida continua sent la base del poder polític a Espanya. No deixa de ser un motiu més per marxar d’un Estat corrupte i mentider i el seus màxims exponents avui és diuen Mariano Rajoy i PP.
RSS Feed
