“Que pone en tu DNI”. Aquesta n’és la resposta menys agressiva per dir-nos que som espanyols. Dir-nos que som castellans avui ja no és porta. Van descobrir que calia una nova definició per construir, i desprès de la conquesta castellana dels Països catalans, les castes castellanes i la seva església la van encertar: “En España solo viven españoles. Toca razonar, legislar i reprimir todo aquello que suponga un peligro para el nuevo orden”.
Anys enrere, la repressió per l’objectiu d’espanyolitzar-nos, era l’eina fonamental. Des de el Duc d’Olivars a Franco la repressió era la seva arma i munició per substituir la identitat catalana per la castellana, mes tard anomenada espanyola.
No és fins la mort d’en Franco quan els seus, saben que la Unió Europea i els EEUU, maldaven una transició pacifica de la dictadura a la democràcia, quan veuen que la repressió per liquidar identitats alienes al castellà, ha de tenir canvis substancials per diluir allò tant castellà de; “para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”.
Calvo Sotelo la va clavar. Al 1983 va dir: “Cal fomentar la immigració de gent de parla castellana a Catalunya i Balears, per assegurar així el sentiment espanyol que comporta”.
Nous temps, noves formes, però amb el mateix objectiu. Aquest cop l’Estat espanyol amb la complicitat de tots els governs espanyols, i la perifèria domesticada Espanya poc a poc s’acosta al seu objectiu.
Catalunya i per primer cop al segle XXI, proposa als Estats democràtics de la Unió Europea l’embat més democràtic que un poble pot plantejar, i sempre al reso de la Declaració Universal dels Drets dels Pobles i dels individus. Urnes i que el poble decideixi. La UE ens va fallar, i avui, més que mai constatem que la Unió Europea la unitat i defensa dels Estats està per sobre dels drets dels pobles i dels seus components.
No pots lluitar i defensar a l’hora que Catalunya sigui lliure i donar suport als espanyols que d’esquerres o dretes en són contraris, per la peregrina idea de que ens tractaran millor uns que els altres.
Seria diferent que ens diguessin que si guanyen hi haurà un referèndum per decidir. Que ells sempre defensaran el no. Que el seu projecte és construir un Estat Confederal. Que la República confederal n’és el seu objectiu. Però els fets ens diuen tot el contrari.
Competències: RENFE-ADIF, mai és traspassaran perquè son d’interès estratègic nacional. Corredor del Mediterrani, ha de passar per Madrid. Llengua catalana a Brussel·les, mai. Inversions les mínimes incomplint els seus PGE. Defensa de la Monarquia com element per garantir la unitat espanyola. Control de les exportacions i preus dels contenidors. Control de la immigració. Llei de costes. Control de les concessions de llicencies per l’ús a l’espai radio elèctric.
Plantejar la independència com element estratègic de negociació, sabent i podent contrastar els fets històrics, que demostren que amb els castellans, avui espanyols no hi tenim res ha fer, només vol dir que el mestissatge i la barreja identitaria finalment ha donat els seus fruits. Catalunya està determinadament abocada a la seva extinció.
Potser i desprès del fracàs insistent que els patriotes organitzats hem tingut al llarg dels segles, el millor serà admetre que l’estratègia del Jordi Pujol, el peix al cove, i portar-nos be, agraint i donant les gracies per les seves atencions, és el futur de Catalunya. La resta frustracions i depressions cròniques.
RSS Feed
