El resultat de les eleccions municipals el 28 de maig, deixava i molt clar que els catalans independentistes començaven a tenir-ne prou. La participació i una abstenció galopant sembla que ha vingut per quedar-se, de moment.
Els espanyols són d’aquella mena que encara que els seus, líders o partit, hagin demostrat que són uns corruptes, assassins, franquistes, feixistes, els ciutadans espanyols els tornen a votar i fins i tot els hi fan campanya com si fossin els millors i autèntics demòcrates.
A Catalunya no. No va ser nomes tot un Estat espanyol el que va dissenyar l’operació Catalunya. Els d’aquí van ajudar legitimant l’operació fen costat als acusadors d’una corrupció avui arxivada per un jutge. Operació que va obligar per les pressions indegudes ha liquidar Convergència Democràtica de Catalunya. Unió Democràtica és va liquidar tota soleta.
És un fet que les esquerres, don siguin, sembla que tenen el registre patrimonial de que tot el que diuen i proposen és progressista, democràtic i insuperable per la dreta. Son els que determinen que la dreta no pot ser democràtica ni progressista.
Curiosament és l’esquerra, els que diuen ser d’esquerres, els que un cop arriben al poder capitalista, es converteixen amb els seus màxims defensors.
Barcelona ahir dissabte 17 de juny, va deixar altra cop molt clar de que va tot plegat.
Les preteses esquerres espanyoles i la dreta, junts per impedir que Barcelona, com a mínim tingues un govern catalanista, ja no diem pro independència.
Que l’1 d’octubre ho varem tenir a tocar i l’Estat espanyol sempre ho va tenir més clar que els nostres líders.
I no, els espanyols no han fallat, han fallat els nostres. Els que diuen que són i volen la independència de Catalunya.
Si ER pensava per un moment que els del PSOE tindrien una certa lleialtat, deguda als fets produïts durant els darrers anys a Madrid, és que els de ER i desprès de mes de 90 anys no han entès que vol dir ser espanyol.
Trias no és el nou Batlle i segurament no ho tornarà ha ser. Per l’edat que te, clar. Però la lliçó que els independentistes hem de treure de tot plegat, és obvia i senzilla: Amb els espanyols unionistes només podem pactar les condicions de separació i punt.
Trias va guanyar, però en cap cas va guanyar a l’opció espanyola. El PSOE, els Comuns, el PP i Vox sumaven majoria absoluta i Junts i ER no.
I la lliçó és d’una claredat diàfana: Pactar amb els espanyols és un esport d’alt risc. Renunciar als objectius de País proposant una reconciliació que mai han volgut els espanyols franquistes és el major error estratègic. Els patriotes de debò mai renunciarien al seus objectius per raons electorals.
El Senyor Trias, que ho és, no és independentista, és un bon català, però no només no ha sumat als independentistes, sinó que les seves propostes els ha allunyat. Va proposar pactar amb els del PSOE (sembla que a Junts encara no saben que el Psc va morir fa anys).
Avui, i creiem no equivocar-nos, podem afirmar que Xavier Trias és un senyor, però potser un senyor babau ben acompanyat.
RSS Feed
