La transició “espanyola”, la gran transició, a Catalunya és va gestar amb l’eina de la Assemblea de Catalunya. La dispersió partidista i ideològica feia improbable posar-se d’acord com hauria de ser el transit, amb ruptura o sense. Calia l’eina per implantar l’objectiu que per aquells temps era Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia. Mai enterrar el franquisme.
Pactada la transició amb falangistes, franquistes i les elits del moment incloses institucions varies com l’exèrcit i el poder judicial, la Assemblea de Catalunya formada per un espectre ideològic transversal, dretes, esquerres, comunistes, Associacions de veïns i sindicats, va tenir una vida ínfima i un final pitjor. Va desaparèixer com sucre al cafè. Era el moment dels partits i de les seves castes dominants que és convertirien en professionals de llarga durada.
La Assemblea de Catalunya és fundà al 1971, al 1975 fa la seva darrera campanya reivindicant l’Estatut i al 1977 és dissolt. La transició ja estava tancada i pactada. Els partits van decidir que l’eina no només ja no servia, sinó que podria introduir conceptes participatius no controlables i que per tant ni que fos per pur sentimentalisme podia existir.
Som al 2014, tenim una ANC que de moment ha demostrat que el país i la seva independència és primer. Les mobilitzacions organitzades amb seny i excel·lència són l’aval d’una organització efectiva i eficaç. La seva organització territorial modèlica.
Ara però, sembla que alguns volen liquidar-la o si més no silenciar-la. Com li va passar a la primera, i aquest cop creiem que els catalans no ho consentiran. No posicionar-se davant la “lluita” partidista, ideològica i anacional que ERC i el President de la Generalitat duen hores d’ara, no ens ho podem permetre. El silenci davant el no acord immediat no només no ajuda sinó que desencisa.
La ANC s’ha de posicionar o llista unitària transversal i un full de ruta cronològic, o un full de ruta, amb paraigües inclós, impossible, improbable i sense unitat.
El silenci de la ANC ara, només és entenible des de l’òptica de la seva defunció i tot i que és l’hora de la política en cap cas vol dir que els catalans hagin de renunciar a incidir en el procés. La ANC ha de defensar les seves pròpies resolucions majoritàries i si la llista unitària, la unitat i la transversalitat a estat el Nord, ara cal dir-ho amb vehemència. Seria una forma de condicionar la negociació i dir-los als de ERC que sense la “Llista de País” no hi tenim res a fer.
RSS Feed
