ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

JO TAMBÉ SOC DE "LA CRIDA"

28/1/2019

0 Comments

 
Picture

Jo no ho hauria explicat millor.


Per què soc de la Crida?

IMMA TUBELLA - CATEDRÀTICA DE COMUNICACIÓ
“Només acon­se­gui­rem el que volem si ho fem de manera dife­rent de com ho hem fet fins ara.

Perquè vivim en un país con­tro­lat per un estat que men­tre que a nosal­tres ens demana àmplies majo­ries està pre­si­dit per un pre­si­dent que no va gua­nyar les elec­ci­ons i que ho és, mal­grat treure el 22,6% de vots i el 24,4% d’escons, gràcies als vots de Podem i dels sobi­ra­nis­tes de tot l’Estat, decisió que no com­par­teixo, però que entenc, donada la situ­ació de cor­rupció del PP, de repressió i de caos del moment. Perquè vivim en una monar­quia cons­ti­tu­ci­o­nal amb un monarca que oblida el paper d’àrbi­tre que li con­fe­reix la Cons­ti­tució i que amb un dis­curs duríssim, el 3 octu­bre del 17 legi­tima el a por ellos que durant un any ha fomen­tat el res­sor­gi­ment d’una extrema dreta que no gosava mani­fes­tar-se com ho està fent i que entra en par­la­ments i amenaça a tort i a dret. Perquè vivim en un estat on el que s’ano­mena justícia no és gaire més que una sec­to­rial dels par­tits uni­o­nis­tes, que incom­pleix les lleis inter­na­ci­o­nals, les euro­pees, les cata­la­nes i que té la barra de van­tar-se’n.

Perquè vivim en un país que fa una con­sulta el 9-N del 2014, i tot i sabent que no és vin­cu­lant, voten 2.344.828 per­so­nes, gua­nya el sí a la inde­pendència amb un 80,91% dels vots i els orga­nit­za­dors són cas­ti­gats amb inha­bi­li­ta­ci­ons i més de 5 mili­ons d’euros. Perquè vivim en un país on es fa un referèndum vin­cu­lant segons la llei del referèndum d’auto­de­ter­mi­nació apro­vada a pri­mers de setem­bre del 2017, on voten 2.221.585 per­so­nes mal­grat les difi­cul­tats que tots conei­xem i la violència física dels cos­sos de segu­re­tat de l’Estat, gua­nya el sí a la inde­pendència amb un 90,18% i a causa d’aquest fet un pre­si­dent ele­git democràtica­ment s’ha hagut d’exi­liar i dos can­di­dats a la pre­sidència, el vice­pre­si­dent, la pre­si­denta del Par­la­ment, qua­tre con­se­llers i un líder social fa més d’un any que són a la presó a les por­tes d’un judici sense cap garan­tia i fona­men­tat en un relat inven­tat. Perquè vivim en un país on des de l’Estat es van impo­sar unes elec­ci­ons que els par­tits inde­pen­den­tis­tes no van gua­nyar, entre altres coses, i per­do­nin si m’equi­voco, per manca de la uni­tat que el moment reque­ria però que hau­ria pogut nome­nar pre­si­dent amb una àmplia majo­ria, el 52,59% con­cre­ta­ment, i que no va ser pos­si­ble fins a la quarta temp­ta­tiva perquè a l’Estat no li agra­da­ven els can­di­dats. I quan accepta el quart, el tit­lla de supre­ma­cista. Perquè vivim en un país on el groc està pro­hi­bit i cer­tes lle­tres de rap i certs actors de tea­tre, també.

Perquè estic con­vençuda que la frac­tura entre Cata­lu­nya i Espa­nya no és una qüestió de dre­tes i esquer­res com encara algú ens vol­dria fer creure. Tam­poc és una qüestió entre monar­quia o república, perquè la història ens recorda que la República Espa­nyola no és una garan­tia de res­pecte pels drets naci­o­nals. És una qüestió de men­ta­li­tat, de cul­tura i de model. Ells, els uni­o­nis­tes de dreta i esquerra encara somien amb Gibral­tar i amb Pere­jil. Nosal­tres somiem amb Europa, la lli­ber­tat, la democràcia i el dret de les per­so­nes a deci­dir el seu futur. Però no en el que ara ente­nem per Europa, una Comissió Euro­pea que no és més que un sin­di­cat d’estats caducs incapaços de posar-se al dia i pro­clius a mirar cap a una altra banda quan es tra­ei­xen els valors fun­da­ci­o­nals de la Unió. Somiem la refun­dació d’una Europa res­pec­tu­osa amb la volun­tat dels seus pobles i de la seva gent on la sim­bo­lo­gia nazi, els pre­sos polítics i les vagues de fam per denun­ciar una justícia injusta i par­ti­dista siguin impos­si­bles d’ima­gi­nar. Perquè em sento orgu­llosa de la gent que al car­rer, a Lle­do­ners, a Mas Enric o al Puig de les Bas­ses no ha aflui­xat ni un ins­tant. Perquè els que hem ele­git perquè ens repre­sen­tin es dei­xin de peti­te­ses i optin per la uni­tat impres­cin­di­ble. Perquè aquests matei­xos obli­din els cants de les sire­nes que ja sabem on por­ten i optin per escol­tar veus com la del rec­tor de la uni­ver­si­tat de Glas­gow i advo­cat de la con­se­llera Pon­satí que acon­se­llava decla­rar la inde­pendència sense espe­rar el judici, o la de Tho­mas S. Har­ring­ton, catedràtic d’estu­dis hispànics al Tri­nity College de Hart­ford, als Estats Units, quan diu que no cal espe­rar que ningú ens reco­ne­gui abans de pro­cla­mar res. No obli­dem, i això ho dic jo, Taiwan, el país que no exis­teix segons la llei inter­na­ci­o­nal però que avança amb pros­pe­ri­tat i democràcia.
​

Perquè sort EN tenim dels nos­tres pre­sos, que amb la seva vaga de fam o apro­fi­tant el judici actuen com un revul­siu per fer reac­ci­o­nar els par­tits inde­pen­den­tis­tes, no la gent que ja està con­vençuda i reclama des de l’inici la uni­tat i que veu amb indig­nació com es mul­ti­pli­quen les can­di­da­tu­res a l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona o a les elec­ci­ons euro­pees. Per tot això i perquè els par­tits polítics tra­di­ci­o­nals no aban­do­nen estratègies cadu­ques més interes­sa­des a obte­nir vots que en els objec­tius pels que els han obtin­gut i que només saben mirar el curt ter­mini amb un alt risc de trair el que més de dos mili­ons de per­so­nes dema­nen a crits al car­rer i a les urnes, per tot això, m’he fet de la Crida amb la con­vicció que només acon­se­gui­rem el que volem si ho fem de manera dife­rent de com ho hem fet fins ara. La Crida són les per­so­nes, no les sigles, i les per­so­nes són les que ens han dut on som. I espero que així sigui.


0 Comments



Leave a Reply.

    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.