ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

INDEPENDÈNCIA.

24/1/2014

0 Comments

 
Imagen
24 DE GENER I DESCOMPTANT.

Tot un nou compendi de lleis i decrets, provinents de l’estat espanyol, són ara els nous “Reales Decretos de Nueva Planta”. Com sempre, Castella abans i Espanya ara, han legislat i legislen contra Catalunya.

Els espanyols, hi ho hem de reconèixer s’han modernitzat a l’hora de sotmetre i anorrear als catalans. Ells sols però, no ho haurien pogut fer. Potser per alguns, ara no és moment d’analitzar perquè ha estat possible situar-nos dins d’aquest escenari tant surrealista i antidemocràtic a l’hora. Ara tenim i patim l’atac més ferotge que Espanya mai ha fet contra Catalunya, però per esmenar-nos la plana cal analitzar-ho i saber el perquè.

El regim sanguinari i genocida d’en Franco va durar 39 anys per dos motius. L’un, la estratègia geoestratègica per convertir  la península, que és prou lluny de la ex URSS i prou a prop per defensar els valors capitalistes d’Europa, en el plató militar dels americans per lluitar contra el comunisme. L’altra, la gran quantitat de “republicans espanyols i catalans” que s’abraçarien al feixisme amb més o menys alegria.

El primer motiu va donar prou estabilitat a la dictadura per sobreviure fins el final del dictador. Ara be els successors i els nous temps era un binomi que feia inviable la continuïtat del mateix model polític i social. El dubta sempre va ser quin havia de ser el gruix de concessions als antifranquistes. Finalment tot va ser més senzill, les elits del moment i que ja controlaven els llocs claus de les institucions i de la societat, van decidir que també havien de ser els que controlessin la política i els sindicats. Als díscols se’ls va obligar a fer renuncies ideològiques. L’eurocomunisme, la renuncia al marxisme, reduir qualsevol acció política a demandes autonomistes i d’amnistia, era el que demanava el postfranquisme per acceptar una certa “regeneració” d’Espanya.

Franco no va necessitar mai legitimar el seu cop d’estat. Va fer i construir unes regles de joc a la seva mida. La legalitat del franquisme contra la legitimitat i legalitat de la República espanyola, la van donar finalment els americans i els aliats. Mai el franquisme va adquirir la legalitat legitima amb els vots dels ciutadans. Van ser els fusells, els assassinats, les imposicions, la corrupció i la dictadura el que ho va fer possible.

La transició del franquisme si va ser pacifica, va ser per dos motius ben entortolligats. L’un, de caire ideològic i de nació. Els franquistes i el seu exercit no veien perillar la unitat d’Espanya i el segon que connectava amb el primer, les elits econòmiques franquistes, en cap cas veien perillar els seus interessos.

El pacte és va fer des de les elits del moment i amb la garantia de que ningú qüestionaria ni s’oposaria al que proposaven, varen construir el pitjor relat democràtic que s’ha pogut fer en termes de justícia. Per cert totalment incomparable amb el que van fer els aliats acabada la Guerra. Els judicis de Nuremberg en són una bona mostra.

Les noves castes politiques amb els franquistes, van obviar fer justícia i van construir la transició des de la humiliació més vergonyant que mai els vençuts és podrien haver imaginat. La por, el record als assassinats indiscriminats, les tortures, els robatoris del regim, pesaven prou com “per callar i comprar la bona nova”.

Ara potser no és el moment, però algun dia a les escoles s’haurà d’explicar quins van ser els responsables d’aital ignomínia cap el poble català i del perquè va ser tant feixuga la nostra marxa cap la llibertat.

Com és va poder acceptar que a la península només “existia” un sol poble l’espanyol? Com és va poder acceptar que la sobirania nacional espanyola residia només en el poble espanyol? Com és podia acceptar una transició on el garant de les decisions politiques fos l’exèrcit antidemocràtic franquista i sediciós? Com és podia acceptar que les lleis franquistes no quedessin derogades de facto? Com és podia acceptar que Tribunals dirigits per franquistes insignes, que dictaven afusellaments i defensaven als torturadors continuessin en el seus càrrecs? Com és podia acceptar que l’estat espanyol no demanes perdo i no compensaria a totes les víctimes del franquisme? Com és podia acceptar que la transició mai condemnaria el franquisme i el seu cop d’estat? Com és podia acceptar altra cop als borbons foragitats de la península l’any 1931 pels ciutadans? Com és podia acceptar.............

Ara som on som i dir que nosaltres no hi tenim res a veure, seria tant fals coms els euros que és fabricaven a Toledo. Nosaltres hem comprat la constitució espanyola. Nosaltres hem participat en la construcció de l’estat de les autonomies. Nosaltres hem comprat que tot el poder polític emani del Congrés espanyol. Nosaltres hem participat a totes les eleccions espanyoles i em donat legitimitat a totes les lleis espanyoles. Nosaltres hem confiat amb la bona fe i les intencions democràtiques dels espanyols. Nosaltres hem fet del peix al cove la nostra covardia. Nosaltres no hem pogut establir relacions de cap tipus amb els territoris que ens envolten. Nosaltres hem sigut incapaços de construir un estat plurinacional. Nosaltres hem estat col·laboradors necessaris pel que esta succeint als Països Catalans.

I ara, que hem ajudat a que els espanyols consolidin la seva nació, Espanya, utilitzen tota la seva legitimitat i legalitat contra tot allò que els hi vagi en contra dels seus interessos. Exactament com van fer a l’any 1977, fabricant i fent veure que democràticament pactaben una constitució que menystenia als pobles i certificaba que només existien els espanyols.

Ara però, la dreta i l’esquerra espanyola, han descobert que la seva arma de “destrucció massiva” per anorrear Catalunya, és tenir una majoria absoluta al Congres de diputats espanyol. Només els hi  cal utilitzar el seu poder institucional i d’estat per aconseguir el seu objectiu estratègic per destruir Catalunya com Nació i nosaltres amb major o menor intensitat, per responsabilitat en deien, ho hem avalat sistemàticament,

La seva legalitat, ara ja sabem perquè la volen utilitzar, per perpetuar l’espoli, per espanyolitzar-nos i per mantenir-nos com una colònia amb l’objectiu de transformar-nos definitivament amb una regió espanyola con “sus cuatro provincias”




0 Comments



Leave a Reply.

    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    November 2023
    October 2023
    September 2023
    August 2023
    July 2023
    June 2023
    May 2023
    April 2023
    March 2023
    February 2023
    January 2023
    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.