27 DE GENER I DESCOMPTANT.
Els anàlisis per preparar les estrategies que fan els politics per intentar guanyar les eleccions, les que siguin, és de fet la seva màxima preocupació i en darrer terme el programa polític. Els resultats electorals donen un cert poder polític i econòmic. No és el mateix tenir o no grup parlamentari. Les aportacions econòmiques pel partit no són menors. Tampoc és el mateix tenir 10 diputats que 21. Tenir l’aureola de les enquestes , teòricament a favor, pot determinar accions i estrategies errònies i fins i tot poden estar lluny del que demanden els ciutadans.
Ningú a dia d’avui posarà en dubta la legitimitat de qualsevol partit a defensar el que vulguin. També a dia d’avui, tothom entén que els partits elaboren programes i estrategies per arribar a governar, i per fer-ho cal guanyar les eleccions.
Dit això, tothom convindrà, que l’escenari amb el procés inclòs, pels catalans i Catalunya, no és el més idíl·lic, però tampoc el pitjor en termes politics i de voluntat popular. L’estat espanyol no esmerça esforços perquè fracassem en la nostra voluntat per exercir el dret a votar i comptar quans catalans volem la independència de Catalunya o no, i tenir en contra tot un estat, el seu govern, la seva oposició, els mitjans de comunicació espanyols, ni és menor ni secundari, dona una exactitud de que la confrontació ho és amb tota regla.
Cercar complicitats, elaborar estrategies per defensar-nos, és el més racional. Els que lideren el procés haurien d’aprofitar qualsevol acció política per intentar garantir que aquest cop qui ha de guanyar és la voluntat del poble català.
De la mateixa forma que el full de ruta dissenyat per CiU i ERC de moment ens ha donat uns fruits a nivell parlamentari i de govern extraordinaris i transversals, no continuar aprofundint amb aquesta estratègia, ens pot fer endarrerir l’èxit i el calendari.
Els que lideren el procés han d’entendre, i si no ho fan tenim un problema, que només estan liderant la voluntat manifesta d’una majoria de catalans que volen votar i la independència de Catalunya, però el més important, és que la societat civil ho ha demanat transversalment, al marge dels partits.
Oriol Junqueras, ha manifestat que no és possible anar a les eleccions europees amb una candidatura unitària. ERC, va començar de la pitjor forma el que fos possible anar junts, anomenant el seu cap de llista, cosa que complicava qualsevol negociació.
CDC i ERC són ara el pal de paller dels tres SI. Són els que lideren el procés, uns institucionalment i els altres com l’oposició responsable que fa possible que s’aprovin els pressupostos i dona suport al govern de la Generalitat. Aquest binomi té ara mateix i segons enquestes el suport majoritari dels catalans, fet que manté al Parlament una majoria absoluta i còmoda parlamentàriament i políticament. És per això que no s’entén el fet de no anar a les eleccions europees amb una sola candidatura.
L’excusa donada pel President de ERC, és poc creïble, saber que els d’Iniciativa definits amb el primer SI, però indefinits de moment amb el segon Si, era cantat que de moment no és sumessin a la candidatura unitària. Que els de la CUP no ho fessin, també ho sabem.
ERC, que de moment està demostrant una serietat encomiable, pot retrocedir en el temps i trobar-se que perd part de la credibilitat guanyada a pols després del tercer tripartit.
CDC, per activa i per passiva estava reclamant aquesta candidatura unitària. ERC pot perdre l’oportunitat de que finalment la federació de CiU aclareixi on van i si comparteixen objectius politics com ho fa CDC i ERC.
Si finalment la candidatura unitària inicialment la fessin CDC i ERC, nosaltres no en tenim dubta que tindrien el total suport de la ANC, AMI i Òmnium Cultural, més altres organitzacions politiques i de la societat civil.
Avortar aquesta possibilitat, és fraccionar el transversalisme mostrar a la Via Catalana per la Independència, i és donar-los munició als unionistes.
Europa ens observa i no és el mateix una candidatura unitària que sumi la majoria d’opcions politiques per Catalunya, amb una participació electoral superior al 60 % que un 40% de participació i un fraccionament dels vots, i no és el mateix creure que ara és condueix el procés al marge de la societat civil i que el partit necessita saber els suports que te electoralment. Qui pensi en aquets termes, està cometen un error estratègic, ara el que hem de saber és quants catalans volen la independència de Catalunya i els primers que ho haurien de voler són els de ERC i comptar-nos fraccionats no és el mateix que comptar-nos amb una sola candidatura i per Europa tampoc.
Finalment si ERC no vol anar-hi per no veure’s fotografiats amb el que anomenen la “dreta catalana”, voldrà dir que el procés l’utilitzen de forma partidista i que la transverssalitat demostrada per la ANC i la darrera convocatòria de l’11 de setembre se la passen per l’arc del triomf.
Mai podrem construir el futur que volem si els termes d’arrencada han de ser la dicotomia dreta o esquerra. O avant posem Catalunya per davant de les qüestions ideològiques i les deixem per desprès, o ja podem considerar que hem perdut, perquè si finalment anem a unes eleccions autonòmiques, que o qui ens garanteix, que no seran res més que això, donat que la “dreta i l’esquerra” encara i seran.
Encara i som a temps i les direccions de CDC i ERC han de saber que la societat civil vol unitat i que en aquest procés els temps dels partits sesta exhaurint. Sobre tot si s’interpreta que anar cadascú pel seu compta és el millor per Catalunya i el procés. A més la societat civil en cap cas recolzarà un partit determinat, però si que ho faria per una candidatura majoritària, segur.
Per acabar, CDC, ERC, ICV, i la CUP, han de saber que aquestes eleccions, són unes eleccions que en cap cas l'estat espanyol pot eliminar. No aprofitar-ho és certament de rucs.
Els anàlisis per preparar les estrategies que fan els politics per intentar guanyar les eleccions, les que siguin, és de fet la seva màxima preocupació i en darrer terme el programa polític. Els resultats electorals donen un cert poder polític i econòmic. No és el mateix tenir o no grup parlamentari. Les aportacions econòmiques pel partit no són menors. Tampoc és el mateix tenir 10 diputats que 21. Tenir l’aureola de les enquestes , teòricament a favor, pot determinar accions i estrategies errònies i fins i tot poden estar lluny del que demanden els ciutadans.
Ningú a dia d’avui posarà en dubta la legitimitat de qualsevol partit a defensar el que vulguin. També a dia d’avui, tothom entén que els partits elaboren programes i estrategies per arribar a governar, i per fer-ho cal guanyar les eleccions.
Dit això, tothom convindrà, que l’escenari amb el procés inclòs, pels catalans i Catalunya, no és el més idíl·lic, però tampoc el pitjor en termes politics i de voluntat popular. L’estat espanyol no esmerça esforços perquè fracassem en la nostra voluntat per exercir el dret a votar i comptar quans catalans volem la independència de Catalunya o no, i tenir en contra tot un estat, el seu govern, la seva oposició, els mitjans de comunicació espanyols, ni és menor ni secundari, dona una exactitud de que la confrontació ho és amb tota regla.
Cercar complicitats, elaborar estrategies per defensar-nos, és el més racional. Els que lideren el procés haurien d’aprofitar qualsevol acció política per intentar garantir que aquest cop qui ha de guanyar és la voluntat del poble català.
De la mateixa forma que el full de ruta dissenyat per CiU i ERC de moment ens ha donat uns fruits a nivell parlamentari i de govern extraordinaris i transversals, no continuar aprofundint amb aquesta estratègia, ens pot fer endarrerir l’èxit i el calendari.
Els que lideren el procés han d’entendre, i si no ho fan tenim un problema, que només estan liderant la voluntat manifesta d’una majoria de catalans que volen votar i la independència de Catalunya, però el més important, és que la societat civil ho ha demanat transversalment, al marge dels partits.
Oriol Junqueras, ha manifestat que no és possible anar a les eleccions europees amb una candidatura unitària. ERC, va començar de la pitjor forma el que fos possible anar junts, anomenant el seu cap de llista, cosa que complicava qualsevol negociació.
CDC i ERC són ara el pal de paller dels tres SI. Són els que lideren el procés, uns institucionalment i els altres com l’oposició responsable que fa possible que s’aprovin els pressupostos i dona suport al govern de la Generalitat. Aquest binomi té ara mateix i segons enquestes el suport majoritari dels catalans, fet que manté al Parlament una majoria absoluta i còmoda parlamentàriament i políticament. És per això que no s’entén el fet de no anar a les eleccions europees amb una sola candidatura.
L’excusa donada pel President de ERC, és poc creïble, saber que els d’Iniciativa definits amb el primer SI, però indefinits de moment amb el segon Si, era cantat que de moment no és sumessin a la candidatura unitària. Que els de la CUP no ho fessin, també ho sabem.
ERC, que de moment està demostrant una serietat encomiable, pot retrocedir en el temps i trobar-se que perd part de la credibilitat guanyada a pols després del tercer tripartit.
CDC, per activa i per passiva estava reclamant aquesta candidatura unitària. ERC pot perdre l’oportunitat de que finalment la federació de CiU aclareixi on van i si comparteixen objectius politics com ho fa CDC i ERC.
Si finalment la candidatura unitària inicialment la fessin CDC i ERC, nosaltres no en tenim dubta que tindrien el total suport de la ANC, AMI i Òmnium Cultural, més altres organitzacions politiques i de la societat civil.
Avortar aquesta possibilitat, és fraccionar el transversalisme mostrar a la Via Catalana per la Independència, i és donar-los munició als unionistes.
Europa ens observa i no és el mateix una candidatura unitària que sumi la majoria d’opcions politiques per Catalunya, amb una participació electoral superior al 60 % que un 40% de participació i un fraccionament dels vots, i no és el mateix creure que ara és condueix el procés al marge de la societat civil i que el partit necessita saber els suports que te electoralment. Qui pensi en aquets termes, està cometen un error estratègic, ara el que hem de saber és quants catalans volen la independència de Catalunya i els primers que ho haurien de voler són els de ERC i comptar-nos fraccionats no és el mateix que comptar-nos amb una sola candidatura i per Europa tampoc.
Finalment si ERC no vol anar-hi per no veure’s fotografiats amb el que anomenen la “dreta catalana”, voldrà dir que el procés l’utilitzen de forma partidista i que la transverssalitat demostrada per la ANC i la darrera convocatòria de l’11 de setembre se la passen per l’arc del triomf.
Mai podrem construir el futur que volem si els termes d’arrencada han de ser la dicotomia dreta o esquerra. O avant posem Catalunya per davant de les qüestions ideològiques i les deixem per desprès, o ja podem considerar que hem perdut, perquè si finalment anem a unes eleccions autonòmiques, que o qui ens garanteix, que no seran res més que això, donat que la “dreta i l’esquerra” encara i seran.
Encara i som a temps i les direccions de CDC i ERC han de saber que la societat civil vol unitat i que en aquest procés els temps dels partits sesta exhaurint. Sobre tot si s’interpreta que anar cadascú pel seu compta és el millor per Catalunya i el procés. A més la societat civil en cap cas recolzarà un partit determinat, però si que ho faria per una candidatura majoritària, segur.
Per acabar, CDC, ERC, ICV, i la CUP, han de saber que aquestes eleccions, són unes eleccions que en cap cas l'estat espanyol pot eliminar. No aprofitar-ho és certament de rucs.
RSS Feed
