Ho hem dit reiterats cops, el que passi i facin al Estat espanyol ens importa el mateix que passa a Bangladesh. Ara be com som d’aquells que la solidaritat ens importa escriurem quatre coses per ajudar als que han cregut que ser espanyol és be de Deu.
La introducció la fem per deixar clar que la legalitat espanyola que se’ns aplica és per dret de conquesta i posteriorment per una traïció, incontestable de la burgesia catalana, no tota, i d’uns dirigents venuts. Mai per convenciment de pertinença.
El general Primo de Rivera va exercir com President de la dictadura espanyola des de el 1923 fins el 1930. El nou President Juan Bautista Aznar va convocar l’abril del 1931 eleccions municipals. Sempre sota l’ensenya dels borbons. Els moviments republicans, federalistes, d’esquerres i no tant, van transformar aquestes eleccions en un plebiscit, República o Monarquia. Tothom va fer panys i mànigues perquè guanyes la República. Fins i tot a Catalunya i dos mesos abans és funda ERC.
La victòria aclaparadora a les grans ciutats del republicanisme, fa que Alfons XIII abandoni i s’auto exilia primer a França, desprès a Itàlia amb el suport de la família reial italiana, i finalment a Suiza on mora divorciat.
Un Govern provisional encapçalat per Niceto Alcalà Zamora, representa el principi d’un nou paradigma. Posteriorment és convocarien eleccions generals per legitimar el canvi polític. A Euskadi i Valencia és proclama la República espanyola. A Catalunya Francesc Macià proclama la República Catalana dins d’una Confederació de Repúbliques Ibèriques, que seria rebutjada pel govern provisional de la República espanyola.
La legitimació democràtica de la II República espanyola, és va donar dins d’uns paràmetres jurídics i legals irreprotxables. Les urnes van donar la patina democràtica.
A tots els efectes legals, la II República espanyola va ser reconeguda internacionalment, transformant-se sense objeccions, com un Estat democràtic i participatiu dins del concert mundial d’estats nació.
La nova República que naixia per canviar-ho tot i acabar amb anys de misèria i dictadures. Indubtablement tenia un biaix revolucionari. Els privilegis de les castes, terratinents i funcionarials, per primer cop podien tenir una rebaixa dels seus interessos gens menyspreable.
Franco va ser un colpista i pren el poder total liquidant la democràcia. Amb l’ajut del EEUU, el miserable Comitè d’intervenció auspiciat per Anglaterra, França i el Vaticà. El capitalisme va entendre i assumir que millor un dictador anticomunista que qualsevol procés revolucionari a favor de les classes populars.
Franco després de 30 anys absolutistes, va tenir clar que l’única possibilitat per mantenir la unitat territorial (todo atado y bien atado), eren tenir un exercit lleial, un Vaticà submís, un reconeixement dels EEUU a canvi de bases americanes i algú que reunís les condicions representatives del poder autàrquic, i que tingues una certa legitimat ancestral com un borbó.
Joan Carles I fou el designat i preparat per aquesta missió. Franco el va ungir i al 1978 els franquistes i els col·laboracionistes sense demanar comptes a la dictadura, el van situar com a cap del Estat espanyol i de les forces armades.
Joan Carles i familia, que accepten la tutela de Franco, que jura les lleis “fundamentales i principios del movimiento falangista” és en essència un colpista.
La transició, gens o molt poc democràtica, sense eleccions constituents, estableixen una Constitució sense cap possibilitat de triar monarquia o República i és legalitza, presuntament democràticament, que el nou cap d’Estat, un borbó és inviolable i que els seus descendents per dret de “sigala” també ho seran.
Un cap d’Estat sense cap control democràtic. Un cap d’Estat que fa política. Un cap d’Estat que fa de comissionista. Un cap d’Estat que rep diners públics de tots el impositors i no ret comptes. Un cap d’Estat que pot assassinar, robar, violar i que per llei és immune a qualsevol acte de justícia. Una transmutació que d’acord la Constitució espanyola, inviolable, passarà de pares a fill, i com no amb l’afegitó de que continuarà sent immune i mantingut pels soferts impositors.
No és que ho diguem nosaltres. El Sapiens amb un treball històric va explicar amb detalls esfereïdors el que la saga dels borbons històricament han fet. La II República, en el fons no era tant revolucionaria, de ser-ho no hagués permès que Alfons XIII marxes sense cap macula repressiva. A França i Rússia els monarques ho van tenir pitjor i mai més podran tornar. No diem que ara al segle XXI és faci el mateix, el que diem és que si castellans, gallecs, andalusos, extremenys se’n volen construir quelcom que valgui la pena a nivell social, aviat hauran de decidir si els borbons o República. Nosaltres ja varem decidir l’1 d’octubre del 2017; independència.
RSS Feed
