El 16 d’octubre del 2017, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, sense cap càrrec institucional són empresonats pel TSJ espanyol de forma preventiva. El 2 de Novembre ho van ser L’Oriol Junqueras (ER), Carme Forcadell (ER), Quim Forn (CDC), Josep Rull (CDC), Dolors Bassa (ER), Jordi Turull (CDC) i Raúl Romeva (ER). Dos anys de presó preventiva, com vulgars delinqüents perillosos per la societat, fins el judici farsa, i condemnats com els judicis sumaríssims que feien els militars franquistes.
Sentenciats el 15 d’Octubre del 2019. Data que a major escarni coincideix amb l’afusellament al 1940 del MHP Lluis Companys.
Causa general contra Catalunya. Escarni, venjança i una voluntat manifesta per escapçar lideratges i moviments per la independència.
Junts a la presó. Físicament clar. No tant junts al exili, però si, amb el Consell per la República. Incapacitat per continuar la lluita contra la repressió i l’objectiu. La divisió és la culpable d’haver normalitzat presó, exili i repressió. Per suposat els que no l’han volgut, la unitat, tenen major culpabilitat. Acusem a ER i les CUP de miopia política, avant posant el partit als interessos generals del poble i ara també a la direcció del PDeCAT.
Capats econòmicament a la Generalitat. Capats als municipis. Pendents de la gracia espanyola per obtenir recursos que nosaltres generem. Repressió que no disminueix. Drets i llibertats individuals i col·lectius minorats poc a poc però sense pausa. Cap defensa de la nostra industria. Atacs permanents a la nostra llengua i unitat lingüística amb el País Valencia i les Illes.
ER “ha triomfat” a Catalunya. Des de les parcel·les de poder autonòmiques que ER ocupa, ha fet que la seva estratègia penetri dins dels col·lectius més febles, socialment i ideològicament, dient que segur que amb un “Gobierno de España d’esquerres i progre” ens entendrem. És el nou discurs pro col·laboracionista, que va penetrant poc a poc però sense pausa.
Sense llaços, sense estelades, sense defensar-nos del nou 155 en forma d’estat d’alarma, amb presos, amb exiliats i sobre tot saben que l’Estat franquista continua exercint la seva repressió sense que PSOE i UP diguin res, és el que ara tenim. Qui calla atorga i normalitza.
ER i els Comuns amb l’ajut del “Gobierno de España”, els mitjans afins i els espanyols unionistes han aconseguit un grau de desmobilització i normalització com si a Catalunya no passes res. Els presos de ER també han ajudat fen silenci de les droperies que rep Catalunya dient-nos que tot plegat és un tema judicial. “Amor, y si te pegan en una mejilla pon la otra”.
Curiosament són en Turull i Rull els més actius denunciant els aparells repressius del Estat espanyol i proclamant que la independència és la solució al conflicte que tenim amb Espanya i el seu Estat. La resta amb silenci o reclamant que la justícia espanyola sigui benèvola.
És imperatiu que la proposta dels Consellers empresonats i al exili amb el suport del MHP Carles Puigdemont tingui la resposta organitzativa adequada. Cal esperar que la proposta política estigui a l’alçada. I comencem a fer tard.
La normalització la tenim servida i si l’acceptem definitivament, voldrà dir que tenim presos politics i exiliats per estona. La repressió no finirà fins que l’aparell repressor del Estat amb la concomitància dels politics espanyols tinguin clar que l’escarment general els pugui dir allò que Franco va dir un 1 d’abril del 1939; “En el dia de hoy, cautivo, decapitado y desarmado el separatismo catalan, el ejercito de españoles constitucionalistas, han alcanzado sus ultimos objetivos, Cataluña es y será territorio español por la gracia de Dios y el rey Felipe VI”.
RSS Feed
