ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

AZNAR ÉS EL SISTEMA I EL SISTEMA MAI ACABA AMB ELS SEUS

18/9/2018

0 Comments

 
Picture

Aznar, el de família franquista, el de AP, el del PP, el que deia que abans trencarien Catalunya que Espanya, participa en una Comissió del Congres espanyol per esbrinar si el PP i la seva cort són uns corruptes i les seves responsabilitats.
​
En Gabriel Rufian atiador des de les esquerres universals, amb la seva interpel·lació i pressió acusadora al Aznar, ha exclamat que és en aquets moments que és demostra perquè s’ha d’estar a Madrid. D’altres com el Campuzano per establir diàlegs i acordar futurs i camins que amb els del PP eren impossibles.

Sembla que els de ERC i ara els del PDeCAT, ens volen vendre la píndola, amb feina de 6.000 euros per cap mínim, que diuen algú l’hauria de fer.

Diputats i Senadors a Madrid, de dia espanyols i de nit independentistes. Una de dues, o els grups parlamentaris, qui en tingui, van per lliure i descordinats amb el Govern de Catalunya, o qui controla el que han de fer i dir són els seus respectius partits i això, afirmem, és un desastre. Els diputats i senadors a Madrid, només tenien sentit si treballaven per millorar el present i futur de Catalunya i els seus ciutadans. Millores que el Govern català és qui en termes autonòmics havia d’assumir i acceptar.

Una part del PDeCAT vol diàleg incondicional. Ja ens explicaran com va la cosa amb presos politics i exiliats. Els de ERC, volen el mateix, però avui si, dama ens ho pensem i més tard dependrà del que facin els del PDeCAT.

A Madrid per negociar un nou pacte de Toledo. A Madrid per negociar que la Moncloa retiri del TC les nostres lleis que el PP va impugnar. A Madrid per denunciar que el PP és un partit corrupte i oblidar que els del PSOE també. A Madrid per avalar que el PSOE desprès de 40 anys de “democràcia” retiri al dictador del seu mausoleu, però que ni acabi amb el Valle de los caidos ni restitueixin ni condemni les sentencies de mort franquistes. A Madrid per legitimar les accions contra Catalunya que aprova el Congres, Senat i Govern espanyol. A Madrid perquè el govern del Sánchez, tractant-nos de Colònia en lloc de traspassar competències anomeni als seus per controlar les inversions, infraestructures i lloc claus de futur. A Madrid per dur samarretes de protesta incrèdules. A Madrid sense renunciar a ser aforats. A Madrid per assistir a reunions multilaterals de caire autonòmiques, on tothom sap com acaben. A Madrid per fer que.

A Madrid per negociar un nou model de finançament. A Madrid per negociar una reforma de la constitució espanyola. A Madrid per escoltar que ara si que tindrem diàleg i negociació però que mai parlarem d’autodeterminació. A Madrid perquè ens diguin que el tema dels presos és judicial i que a Espanya ja separació de poders. A Madrid per fer que.

Ja no cola l’argument de que a Madrid la nostra veu serà més forta i de mides internacionals inevitables per l’Estat espanyol. Ja no ens cal. Els presos politics i bàsicament els exiliats, més artistes variats, ja ho han fet i de forma brillant.

La diferencia amb els escocesos que avui és mantenen al Parlament Britànic, és que ells van exercir el dret d’autodeterminació pactat i aquest fet, tot i perdre, els permet argumentar que la seva posició legal no ha canviat. Nosaltres hem fet un Referèndum, l’hem guanyat, hem proclamat la República i som un Estat, però veien com van les coses per Madrid i com volen justificar ERC i el PDeCAT, tot plegat, arribem a la conclusió que la independència de Catalunya és el de menys. El més important és continuar a Madrid i dir-nos que veure assegut l’Aznar, acusant-lo de corrupte, és el moment esperat de la vida.

Justificar un diàleg i una pretesa negociació amb presos i exiliats, i fer-ho a Madrid, és el mateix que van fer els negociadors del 77 amb els franquistes que mai van abdicar del seu poder i crims.

Diuen que són fugats i delinqüents. Qui negocií qüestions, les que siguin, alienes al seu alliberament immediat i retirada de totes les acusacions, no només serà còmplice del regim del 78, el que fa és legitimar que la raó és dels espanyols.

Tot diàleg o negociació amb l’Estat espanyol ha de ser d’Estat a Estat i feta pels respectius governs. Avui és hora que solemnement els nostres diputats espanyols que volen la República catalana, renunciïn a les actes de diputats i senadors. Avui toca fer sacrificis, i desprès de les victòries de l’1 O, de les judicials, ens cal el gest polític més rellevant des de el 2017.

Ara el que toca és fer República. Reformar el que vulguin d’Espanya ja no és feina nostra. Per tant i ates que ja som República proclamada, construïm-la i fem la part que ens queda del procés constituent, la Constitució de Catalunya.
​
Que els espanyols facin els que els hi plagui. Nosaltres ja anem vestit, fem via que tot és possible i ja ens queda menys per fer.


0 Comments



Leave a Reply.

    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.