Francesc Abad és l'autor del article.
Guia personal per a la interpretació dels moviments i posicionaments d'ERC, és a dir, per ajudar a entendre el que no té cap explicació.
Dues prèvies per situar aquest article:
- en el meu últim article reflexionava sobre les implicacions de la renúncia d'Alfred Bosch com a cap de llista d'ERC a les eleccions municipals de BCN. Deia que el tema clau era si pel fet que Ernest Maragall -el relleu- estigués compartint govern amb Junts x Cat això facilitava una candidatura unitària del gruix de l'independentisme o, pel contrari, el perfil Maragall el que feia era obrir les portes descaradament a un nou tripartit, que començaria regalant l'alcaldia de Barcelona a la senyora Colau.
Doncs bé, els dubtes no han durat ni un parell de dies. Avui mateix el senyor Maragall ja ha deixat ben clar que res d'unitat republicana. És a dir, ja ha deixat clar que la candidata d'ERC a l'alcaldia de BCN és Ada Colau.
- es fa molt difícil escriure reflexionant sobre coses i circumstàncies que afecten a persones que ara mateix pateixen presó o exili. Molt. Però arribats a cert punt, és evident que aquesta situació (p.ex. presó) no pot ser una impediment per parlar obertament de les coses. Això seria injust. Això deixaria en indefensió argumental tots els que no estem a la presó. Tinc el màxim respecte i apreci per totes les persones que, per nosaltres, pateixen presó o exili. I faig tot el que puc per ajudar-los, a la seva llibertat, a les seves famílies, a la seva causa.
Però entenc que aquesta situació que ningú vol, que a tots ens afecta, no pot ser un obstacle per parlar obertament de les coses. Sobretot quan tenen les evidents repercussions polítiques que tenen.
CRÒNICA D'UNA DESENTESA ANUNCIADA, O DE QUAN EL RESSENTIMENT ESDEVÉ L'ÚNICA L'ESTRATÈGIA
- Sona el meu mòbil. És un dia indeterminat entre 2008 i 2009. És l'Oriol, Oriol Junqueras. Som amics des de l'època de la FNEC, a la Universitat. Ell sap com m'he oposat al 2n tripartit, i com he estat actiu en lluitar contra el que ha fet ERC. Jo havia votat ERC fins el 2003. Després del primer tripartit, ja no ho vaig fer. Sona el telèfon. "Hola Oriol, què hi ha?" "Mira, Francesc, la gent d'ERC m'ha proposat de ser el cap de llista a les eleccions europees. Com ho veus?"
Jo li dic que li han dit per "netejar-se la cara", que volen aprofitar-se de la seva bona fama i impacte mediàtic i social per evitar un fracàs que és inevitable a conseqüència de la mala política del tripartit. Em diu que tinc raó. Però que pensa que ha d'acceptar, perquè el tripartit està escrit que és un fracàs, però que després del fracàs ha de quedar algú amb capacitat de liderar el partit, de refer-lo. Li dic si és prou conscient de com de difícil serà per a molts triar entre ell i en Ramon Tremosa. Que ens els estimem als dos, que els valorem als dos, que tots dos i tots nosaltres sempre hem treballat junts. N'és conscient. I esdevé el candidat.
- Les eleccions "autonòmiques" del 2010, després dels dos tripartits, ERC es fot una patacada monumental, i queda amb 10 diputats. El partit es renova. I n'Oriol Junqueras, tal i com ell ja havia pensat passaria, n'esdevé el nou líder.
Jo no sóc de cap partit, i tinc bones relacions amb el món convergent i amb tot l'entorn de l'Oriol. L'Oriol ho aprofita, i fem diversos sopars i quedades per refer ponts. Es refan confiances.
- Eleccions "autonòmiques de 2012". Mas i Convergència es pensaven traurien majoria absoluta. Això deien totes les enquestes. Però Duran i el CNI ho van rebentar. I del que havia de ser una victòria absoluta, Mas es queda amb menys diputats dels que havia tingut el 2010. Però CiU i ERC sumen majoria absoluta.
Jo estic a casa d'uns amics, seguint l'escrutini electoral. Tots estem bastant estupefactes per les dades electorals. Em sona el telèfon. És l'Oriol. És el gran triomfador de la nit, ERC ha recuperat un enorme percentatge de vot, gràcies a la guerra bruta de Duran i la credibilitat que genera l'Oriol.
"Hola Oriol, enhorabona pel resultat!" "Gràcies, Francesc, escolta, si tens ocasió, fes arribar a la gent de CiU que no pateixin, que anirem tots junts, que no passa res, que tirem endavant, que comptin amb nosaltres".
La trucada em tranquil·litza. Trasllado el missatge a un parell d'amics del nucli dur de CiU.
Hi ha Govern, hi ha majoria parlamentària amb CiU i ERC. I es convoca el 9N.
- El 9N és un abans i un després en l'Oriol Junqueras que jo coneixia i de qui em considerava amic. Per a l'Oriol el 9N és una data i una convocatòria que defineix, delimita, qui està amb ell i qui està contra ell. I jo estava amb el 9N, per tant, per a ell, havia esdevingut algú hostil. Des del 9N no he tornat a parlar amb l'Oriol, amb qui abans ens trucàvem tot sovint, que fèiem viatges plegats, que havia estat a ca meu al poble, etc.
- Per què tot el que va envoltar el 9N marca tan decisivament algú com l'Oriol? Jo tinc la meva versió, contrastada amb diferents fonts.
Els mesos previs al 9N l'entorn més immediat de l'Oriol està brutalment intoxicat suposo que per maniobres del CNI, del Govern espanyol. Li mengen l'olla de tal manera que se'ls creu i que desconfia absolutament de Mas i de tot el seu entorn.
El punt ja sense marxa enrere esdevé l'estiu del 2014. Joan Rigol, com a coordinador del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, té alguns contactes amb membres del gobierno de España. En Mas no en sap res. Els intoxicadors al voltant d'Oriol Junqueras li "filtren" els contactes de manera enverinada.
Abans de marxar de vacances Mas i Junqueras es troben. Reunió llarga, transcendent de cara al 9N. Oriol li va preguntant a Mas "i no hi ha res més" i Mas bonament li diu que no. Mas no sap res d'aquells contactes de Rigol que Junqueras creu són una traïció.
Acabada la reunió, la gent de l'entorn de Mas li pregunten com ha anat, i els hi diu que bé, que to correcte. I la gent de l'entorn de Junqueras fan el mateix, i els hi diu que "fatal, ens estan traint, ens estan enganyant".
I des d'aquell moment ja tot es regeix sota aquests paràmetres de desconfiança.
Quan, abans del 9N, en aquella reunió al Palau de Pedralbes, davant el que el Govern havia preparat, l'Oriol s'aixeca i comença a colpejar la paret, i tot està a punt d'anar-se'n a norris l'únic que ho evita és que en representació de la CUP hi havia David Fernández, que no s'aixeca de la taula, que no abandona el pacte, com sí havia fet p.ex. en Joan Herrera i la seva ICV-EUA. La CUP no abandona el 9N, i això impedeix a Junqueras abandonar-lo. Però tothom és conscient el seu paper ha quedat reduït i minimitzat. No l'han abandonat, però ERC hi és amb perfil baix.
L'èxit del 9N trenca els esquemes del nou Oriol i la nova ERC. El pacte era rematar l'èxit del 9N amb unes plebiscitàries. Però Junqueras no en vol ni sentir parlar, ja només té al cap "acabar" amb els convergents que, segons ells, li han "jugada". L'estira i arronsa dura mesos i mesos. Un desgast brutal. I així arribem a l'agonia del 27S.
- El Govern que surt del 27S és feble. Necessita la CUP. I això genera molts problemes. La CUP vol la independència, però la CUP no està dins el full de ruta del món convergent i d'ERC. Mas se sacrifica. I hi ha govern i President, Puigdemont. Però no hi ha pressupost, perquè la CUP segueix sabotejant i incomplint els pactes.
Junqueras, en el seu imaginari, està convençut que Puigdemont i el món convergent, el "trairan" com segons ell i el seu entorn més tòxic el va trair Mas el 9N. Junqueras està convençut que els "convergents" mai arribaran a l'1 d'Octubre, i que abans d'arribar-hi se'n desmarcaran, buscaran un pacte, el que sigui. Però Puigdemont no vacil·la ni un moment. I així arribem a l'1 d'Octubre. Sense que ningú cregués hi podríem arribar.
L'estratègia Junqueras era esperar la frenada de Puigdemont i el món convergent per sortir davant tot el món a dir "ho veieu, ho veieu??!!!! No són de fiar, no podem fer res amb ells!". Aquell caos hauria dut a eleccions "autonòmiques", i ERC hauria esdevingut el nou partit hegemònic a Catalunya. I atesa "la traïció" dels "convergents", això hauria habilitat un nou tripartit, començant pactant amb els Comuns. I una nova estratègia, un nou Govern, un nou calendari.
Però Puigdemont no es va "rajar" en cap moment i el 21D Junts per Catalunya queda pel davant en vot i escons que ERC, que havia rebutjat llista unitària.
- Tot el que passa del 21D fins ara és la "digestió" del fracàs d'ERC en l'assalt a ser hegemònics. Tot el discurs d'eixamplar la base no és cap altra cosa que el discurs pensat per justificar el pacte amb els Comuns, la negativa a investir Puigdemont de la manera traïdora com ho va fer Torrent com a President del Parlament no és altra cosa que venjança contra Puigdemont.
Hem tornat a la veritable motivació dels primers tripartits. Digués el que digués ERC llavors, el que hi havia al darrere de l'estratègia tripartita era un objectiu molt clar: el món convergent sense poder, desplaçat del poder, es desfaria, es derruiria. El tripartit implicava que PSC-ERC-ICV governaven la Generalitat, Barcelona i les diputacions. El món convergent no tenia cap mena de milímetre de poder. Això provocaria la seva desaparició. I amb la seva desaparició, ERC esdevindria hegemònica.
Això no va passar. El món convergent va demostrar una gran capacitat de resistència desplaçat de tot poder. I aquella ERC que havia justificat el tripartit com una operació de país per "cosir el PSC al país", va acabar amb 10 diputats i amb el PSC en el bloc del 155.
- Tota aquesta parauleria de "eixamplar la base" d'ERC ara mateix només amaga la reedició de l'estratègia tripartita per desplaçar el món de Junts per Catalunya, Puigdemont, PDECAT, etc. de qualsevol àmbit de poder. En el primer tripartit li deien "cosir el psc al país", ara li diuen "eixamplar la base".
L'únic que motiva tota aquesta estratègia és un ressentiment inconcebible de n'Oriol Junqueras i l'aparell de partit d'ERC d'apostar-ho tot no a fer la República, sinó a liquidar als "convergents, junts per cat, puigdemonistes". I sap molt de greu, molt. Perquè aquesta estratègia arriba directament des de les cel·les d'una presó. Ni compartir presó amb gent del món convergent ha fet minvar el resssentiment i odi de Junqueras cap a tot aquest món. Tota l'estratègia política que surt de la cel·la d'Oriol Junqueras només està orientada a destruir el món de Junts per Cat al preu que sigui, al cost que sigui. És molt trist, però és així.
Mireu, a nivell de Barcelona, si el món d'ERC i el de Junts per Catalunya pacten i fan candidatura conjunta, unitària, des de la democràcia-cristiana fins el socialisme democràtic, ens assegurem la victòria, amb una seguretat del 99,99%.
El relleu de Bosch té al darrere aquest ressentiment irracional contra tot aquest món de JxCat. I avui el substitut, n'Ernest Maragall ja ho ha deixat ben clar: res de llistes guanyadores. El dubte és si el cartell electoral d'ERC-Maragall inclourà la Colau.
- La jugada d'ERC a BCN és molt maquiavèlica. Amb què juga ERC? Fixem-nos-hi:
- descarta guanyar, per tant, lliura l'Ajuntament de Barcelona a les dues úniques formacions que, d'acord a les dades que ara mateix tenim, poden ser les més votades a BCN: Colau i els Comuns o Valls i l'acord de C's i candidatura independent.
- Si guanya Colau, tot perfecte. Només ella pot ser alcaldessa, per tant, des del punt de vista d'ERC, feina feta. Llavors emergirien els pactes fins ara ocults, i ERC entraria a governar BCN amb Colau
- Si guanya Valls, tenen a punt el xantatge més miserable al que mai haurem assistit. Malgrat la repugnant campanya de la Colau contra Trias, malgrat haver-lo fet fora actuant d'agent de la guerra bruta de les clavegueres de l'estat, malgrat que ERC mai ha volgut guanyar a Barcelona amb JxCat, davant un Valls guanyador, el món de Junts per CAT seria sotmès al pitjor xantatge possible: votar la Colau per evitar que aquest ultra del Valls esdevingui alcalde de BCN
- Fins i tot no tinc cap dubte que si el món de Junts per CAT guanyés, el ressentiment d'ERC els portaria a impulsar Colau com a alcaldessa amb Comuns i PSC, si sumen majoria absoluta.
Ernest Maragall fou un dels grans "fontaneros" dels tripartits. Per això l'han triat. Tot el que ara mateix guia ERC, l'única "estratègia" política d'ERC actualment és la del ressentiment, és la d'intentar deixar sense espai polític i de govern al món de Junts per Cat.
Em fa gràcia argumentari d'ERC de que cal créixer a l'àrea metropolitana, i que per a això cal fer reverències a la Colau, pactar amb ella. A Cornellà les darreres municipals qui pactà amb els Comuns fou la CUP. I a Badalona igual. No camufleu, amics d'ERC, el que només és ressentiment, amb estratègies patètiques.
- Malgrat tot, torno a reclamar un gran acord unitari a BCN entre les forces lleials a la República, des de la democràcia cristiana fins el socialisme democràtic, per configurar una candidatura guanyadora. Si es configura, estem al 99,99% de garantia d'èxit.
Si no es configura, perquè ERC no vol llista unitària, és regalar Barcelona a la sra. Colau. Llavors el que els demano és que la posin al seu cartell electoral.
Si arribem a les eleccions en aquest escenari que us he descrit, crec que tots hem de tenir clar que qualsevol vot a Barcelona a ERC és un vot a la Colau, als Comuns i al tripartit. I em fa molt mal dir-ho i escriure-ho així. Però slokai.
DE CARA, amics, cal anar DE CARA! I cal que anem tots junts. Cal enfortir el NOSALTRES.
Sense tots, no hi ha independència possible. No deixem que rancúnies ens atenallin! Estimem-nos i fem-ho possible! Sense ser-hi tots, absolutament tots, no hi ha ni independència ni República. Si hi som tots, si blindem el "nosaltres", guanyarem la independència, farem la República.
Guia personal per a la interpretació dels moviments i posicionaments d'ERC, és a dir, per ajudar a entendre el que no té cap explicació.
Dues prèvies per situar aquest article:
- en el meu últim article reflexionava sobre les implicacions de la renúncia d'Alfred Bosch com a cap de llista d'ERC a les eleccions municipals de BCN. Deia que el tema clau era si pel fet que Ernest Maragall -el relleu- estigués compartint govern amb Junts x Cat això facilitava una candidatura unitària del gruix de l'independentisme o, pel contrari, el perfil Maragall el que feia era obrir les portes descaradament a un nou tripartit, que començaria regalant l'alcaldia de Barcelona a la senyora Colau.
Doncs bé, els dubtes no han durat ni un parell de dies. Avui mateix el senyor Maragall ja ha deixat ben clar que res d'unitat republicana. És a dir, ja ha deixat clar que la candidata d'ERC a l'alcaldia de BCN és Ada Colau.
- es fa molt difícil escriure reflexionant sobre coses i circumstàncies que afecten a persones que ara mateix pateixen presó o exili. Molt. Però arribats a cert punt, és evident que aquesta situació (p.ex. presó) no pot ser una impediment per parlar obertament de les coses. Això seria injust. Això deixaria en indefensió argumental tots els que no estem a la presó. Tinc el màxim respecte i apreci per totes les persones que, per nosaltres, pateixen presó o exili. I faig tot el que puc per ajudar-los, a la seva llibertat, a les seves famílies, a la seva causa.
Però entenc que aquesta situació que ningú vol, que a tots ens afecta, no pot ser un obstacle per parlar obertament de les coses. Sobretot quan tenen les evidents repercussions polítiques que tenen.
CRÒNICA D'UNA DESENTESA ANUNCIADA, O DE QUAN EL RESSENTIMENT ESDEVÉ L'ÚNICA L'ESTRATÈGIA
- Sona el meu mòbil. És un dia indeterminat entre 2008 i 2009. És l'Oriol, Oriol Junqueras. Som amics des de l'època de la FNEC, a la Universitat. Ell sap com m'he oposat al 2n tripartit, i com he estat actiu en lluitar contra el que ha fet ERC. Jo havia votat ERC fins el 2003. Després del primer tripartit, ja no ho vaig fer. Sona el telèfon. "Hola Oriol, què hi ha?" "Mira, Francesc, la gent d'ERC m'ha proposat de ser el cap de llista a les eleccions europees. Com ho veus?"
Jo li dic que li han dit per "netejar-se la cara", que volen aprofitar-se de la seva bona fama i impacte mediàtic i social per evitar un fracàs que és inevitable a conseqüència de la mala política del tripartit. Em diu que tinc raó. Però que pensa que ha d'acceptar, perquè el tripartit està escrit que és un fracàs, però que després del fracàs ha de quedar algú amb capacitat de liderar el partit, de refer-lo. Li dic si és prou conscient de com de difícil serà per a molts triar entre ell i en Ramon Tremosa. Que ens els estimem als dos, que els valorem als dos, que tots dos i tots nosaltres sempre hem treballat junts. N'és conscient. I esdevé el candidat.
- Les eleccions "autonòmiques" del 2010, després dels dos tripartits, ERC es fot una patacada monumental, i queda amb 10 diputats. El partit es renova. I n'Oriol Junqueras, tal i com ell ja havia pensat passaria, n'esdevé el nou líder.
Jo no sóc de cap partit, i tinc bones relacions amb el món convergent i amb tot l'entorn de l'Oriol. L'Oriol ho aprofita, i fem diversos sopars i quedades per refer ponts. Es refan confiances.
- Eleccions "autonòmiques de 2012". Mas i Convergència es pensaven traurien majoria absoluta. Això deien totes les enquestes. Però Duran i el CNI ho van rebentar. I del que havia de ser una victòria absoluta, Mas es queda amb menys diputats dels que havia tingut el 2010. Però CiU i ERC sumen majoria absoluta.
Jo estic a casa d'uns amics, seguint l'escrutini electoral. Tots estem bastant estupefactes per les dades electorals. Em sona el telèfon. És l'Oriol. És el gran triomfador de la nit, ERC ha recuperat un enorme percentatge de vot, gràcies a la guerra bruta de Duran i la credibilitat que genera l'Oriol.
"Hola Oriol, enhorabona pel resultat!" "Gràcies, Francesc, escolta, si tens ocasió, fes arribar a la gent de CiU que no pateixin, que anirem tots junts, que no passa res, que tirem endavant, que comptin amb nosaltres".
La trucada em tranquil·litza. Trasllado el missatge a un parell d'amics del nucli dur de CiU.
Hi ha Govern, hi ha majoria parlamentària amb CiU i ERC. I es convoca el 9N.
- El 9N és un abans i un després en l'Oriol Junqueras que jo coneixia i de qui em considerava amic. Per a l'Oriol el 9N és una data i una convocatòria que defineix, delimita, qui està amb ell i qui està contra ell. I jo estava amb el 9N, per tant, per a ell, havia esdevingut algú hostil. Des del 9N no he tornat a parlar amb l'Oriol, amb qui abans ens trucàvem tot sovint, que fèiem viatges plegats, que havia estat a ca meu al poble, etc.
- Per què tot el que va envoltar el 9N marca tan decisivament algú com l'Oriol? Jo tinc la meva versió, contrastada amb diferents fonts.
Els mesos previs al 9N l'entorn més immediat de l'Oriol està brutalment intoxicat suposo que per maniobres del CNI, del Govern espanyol. Li mengen l'olla de tal manera que se'ls creu i que desconfia absolutament de Mas i de tot el seu entorn.
El punt ja sense marxa enrere esdevé l'estiu del 2014. Joan Rigol, com a coordinador del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, té alguns contactes amb membres del gobierno de España. En Mas no en sap res. Els intoxicadors al voltant d'Oriol Junqueras li "filtren" els contactes de manera enverinada.
Abans de marxar de vacances Mas i Junqueras es troben. Reunió llarga, transcendent de cara al 9N. Oriol li va preguntant a Mas "i no hi ha res més" i Mas bonament li diu que no. Mas no sap res d'aquells contactes de Rigol que Junqueras creu són una traïció.
Acabada la reunió, la gent de l'entorn de Mas li pregunten com ha anat, i els hi diu que bé, que to correcte. I la gent de l'entorn de Junqueras fan el mateix, i els hi diu que "fatal, ens estan traint, ens estan enganyant".
I des d'aquell moment ja tot es regeix sota aquests paràmetres de desconfiança.
Quan, abans del 9N, en aquella reunió al Palau de Pedralbes, davant el que el Govern havia preparat, l'Oriol s'aixeca i comença a colpejar la paret, i tot està a punt d'anar-se'n a norris l'únic que ho evita és que en representació de la CUP hi havia David Fernández, que no s'aixeca de la taula, que no abandona el pacte, com sí havia fet p.ex. en Joan Herrera i la seva ICV-EUA. La CUP no abandona el 9N, i això impedeix a Junqueras abandonar-lo. Però tothom és conscient el seu paper ha quedat reduït i minimitzat. No l'han abandonat, però ERC hi és amb perfil baix.
L'èxit del 9N trenca els esquemes del nou Oriol i la nova ERC. El pacte era rematar l'èxit del 9N amb unes plebiscitàries. Però Junqueras no en vol ni sentir parlar, ja només té al cap "acabar" amb els convergents que, segons ells, li han "jugada". L'estira i arronsa dura mesos i mesos. Un desgast brutal. I així arribem a l'agonia del 27S.
- El Govern que surt del 27S és feble. Necessita la CUP. I això genera molts problemes. La CUP vol la independència, però la CUP no està dins el full de ruta del món convergent i d'ERC. Mas se sacrifica. I hi ha govern i President, Puigdemont. Però no hi ha pressupost, perquè la CUP segueix sabotejant i incomplint els pactes.
Junqueras, en el seu imaginari, està convençut que Puigdemont i el món convergent, el "trairan" com segons ell i el seu entorn més tòxic el va trair Mas el 9N. Junqueras està convençut que els "convergents" mai arribaran a l'1 d'Octubre, i que abans d'arribar-hi se'n desmarcaran, buscaran un pacte, el que sigui. Però Puigdemont no vacil·la ni un moment. I així arribem a l'1 d'Octubre. Sense que ningú cregués hi podríem arribar.
L'estratègia Junqueras era esperar la frenada de Puigdemont i el món convergent per sortir davant tot el món a dir "ho veieu, ho veieu??!!!! No són de fiar, no podem fer res amb ells!". Aquell caos hauria dut a eleccions "autonòmiques", i ERC hauria esdevingut el nou partit hegemònic a Catalunya. I atesa "la traïció" dels "convergents", això hauria habilitat un nou tripartit, començant pactant amb els Comuns. I una nova estratègia, un nou Govern, un nou calendari.
Però Puigdemont no es va "rajar" en cap moment i el 21D Junts per Catalunya queda pel davant en vot i escons que ERC, que havia rebutjat llista unitària.
- Tot el que passa del 21D fins ara és la "digestió" del fracàs d'ERC en l'assalt a ser hegemònics. Tot el discurs d'eixamplar la base no és cap altra cosa que el discurs pensat per justificar el pacte amb els Comuns, la negativa a investir Puigdemont de la manera traïdora com ho va fer Torrent com a President del Parlament no és altra cosa que venjança contra Puigdemont.
Hem tornat a la veritable motivació dels primers tripartits. Digués el que digués ERC llavors, el que hi havia al darrere de l'estratègia tripartita era un objectiu molt clar: el món convergent sense poder, desplaçat del poder, es desfaria, es derruiria. El tripartit implicava que PSC-ERC-ICV governaven la Generalitat, Barcelona i les diputacions. El món convergent no tenia cap mena de milímetre de poder. Això provocaria la seva desaparició. I amb la seva desaparició, ERC esdevindria hegemònica.
Això no va passar. El món convergent va demostrar una gran capacitat de resistència desplaçat de tot poder. I aquella ERC que havia justificat el tripartit com una operació de país per "cosir el PSC al país", va acabar amb 10 diputats i amb el PSC en el bloc del 155.
- Tota aquesta parauleria de "eixamplar la base" d'ERC ara mateix només amaga la reedició de l'estratègia tripartita per desplaçar el món de Junts per Catalunya, Puigdemont, PDECAT, etc. de qualsevol àmbit de poder. En el primer tripartit li deien "cosir el psc al país", ara li diuen "eixamplar la base".
L'únic que motiva tota aquesta estratègia és un ressentiment inconcebible de n'Oriol Junqueras i l'aparell de partit d'ERC d'apostar-ho tot no a fer la República, sinó a liquidar als "convergents, junts per cat, puigdemonistes". I sap molt de greu, molt. Perquè aquesta estratègia arriba directament des de les cel·les d'una presó. Ni compartir presó amb gent del món convergent ha fet minvar el resssentiment i odi de Junqueras cap a tot aquest món. Tota l'estratègia política que surt de la cel·la d'Oriol Junqueras només està orientada a destruir el món de Junts per Cat al preu que sigui, al cost que sigui. És molt trist, però és així.
Mireu, a nivell de Barcelona, si el món d'ERC i el de Junts per Catalunya pacten i fan candidatura conjunta, unitària, des de la democràcia-cristiana fins el socialisme democràtic, ens assegurem la victòria, amb una seguretat del 99,99%.
El relleu de Bosch té al darrere aquest ressentiment irracional contra tot aquest món de JxCat. I avui el substitut, n'Ernest Maragall ja ho ha deixat ben clar: res de llistes guanyadores. El dubte és si el cartell electoral d'ERC-Maragall inclourà la Colau.
- La jugada d'ERC a BCN és molt maquiavèlica. Amb què juga ERC? Fixem-nos-hi:
- descarta guanyar, per tant, lliura l'Ajuntament de Barcelona a les dues úniques formacions que, d'acord a les dades que ara mateix tenim, poden ser les més votades a BCN: Colau i els Comuns o Valls i l'acord de C's i candidatura independent.
- Si guanya Colau, tot perfecte. Només ella pot ser alcaldessa, per tant, des del punt de vista d'ERC, feina feta. Llavors emergirien els pactes fins ara ocults, i ERC entraria a governar BCN amb Colau
- Si guanya Valls, tenen a punt el xantatge més miserable al que mai haurem assistit. Malgrat la repugnant campanya de la Colau contra Trias, malgrat haver-lo fet fora actuant d'agent de la guerra bruta de les clavegueres de l'estat, malgrat que ERC mai ha volgut guanyar a Barcelona amb JxCat, davant un Valls guanyador, el món de Junts per CAT seria sotmès al pitjor xantatge possible: votar la Colau per evitar que aquest ultra del Valls esdevingui alcalde de BCN
- Fins i tot no tinc cap dubte que si el món de Junts per CAT guanyés, el ressentiment d'ERC els portaria a impulsar Colau com a alcaldessa amb Comuns i PSC, si sumen majoria absoluta.
Ernest Maragall fou un dels grans "fontaneros" dels tripartits. Per això l'han triat. Tot el que ara mateix guia ERC, l'única "estratègia" política d'ERC actualment és la del ressentiment, és la d'intentar deixar sense espai polític i de govern al món de Junts per Cat.
Em fa gràcia argumentari d'ERC de que cal créixer a l'àrea metropolitana, i que per a això cal fer reverències a la Colau, pactar amb ella. A Cornellà les darreres municipals qui pactà amb els Comuns fou la CUP. I a Badalona igual. No camufleu, amics d'ERC, el que només és ressentiment, amb estratègies patètiques.
- Malgrat tot, torno a reclamar un gran acord unitari a BCN entre les forces lleials a la República, des de la democràcia cristiana fins el socialisme democràtic, per configurar una candidatura guanyadora. Si es configura, estem al 99,99% de garantia d'èxit.
Si no es configura, perquè ERC no vol llista unitària, és regalar Barcelona a la sra. Colau. Llavors el que els demano és que la posin al seu cartell electoral.
Si arribem a les eleccions en aquest escenari que us he descrit, crec que tots hem de tenir clar que qualsevol vot a Barcelona a ERC és un vot a la Colau, als Comuns i al tripartit. I em fa molt mal dir-ho i escriure-ho així. Però slokai.
DE CARA, amics, cal anar DE CARA! I cal que anem tots junts. Cal enfortir el NOSALTRES.
Sense tots, no hi ha independència possible. No deixem que rancúnies ens atenallin! Estimem-nos i fem-ho possible! Sense ser-hi tots, absolutament tots, no hi ha ni independència ni República. Si hi som tots, si blindem el "nosaltres", guanyarem la independència, farem la República.
RSS Feed
