ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

I FINALMENT HO SABREM TOT

24/9/2018

0 Comments

 
Picture
Francesc Abad és l'autor del article.

Guia personal per a la interpretació dels moviments i posicionaments d'ERC, és a dir, per ajudar a entendre el que no té cap explicació.

Dues prèvies per situar aquest article: 

- en el meu últim article reflexionava sobre les implicacions de la renúncia d'Alfred Bosch com a cap de llista d'ERC a les eleccions municipals de BCN. Deia que el tema clau era si pel fet que Ernest Maragall -el relleu- estigués compartint govern amb Junts x Cat això facilitava una candidatura unitària del gruix de l'independentisme o, pel contrari, el perfil Maragall el que feia era obrir les portes descaradament a un nou tripartit, que començaria regalant l'alcaldia de Barcelona a la senyora Colau.
Doncs bé, els dubtes no han durat ni un parell de dies. Avui mateix el senyor Maragall ja ha deixat ben clar que res d'unitat republicana. És a dir, ja ha deixat clar que la candidata d'ERC a l'alcaldia de BCN és Ada Colau. 

- es fa molt difícil escriure reflexionant sobre coses i circumstàncies que afecten a persones que ara mateix pateixen presó o exili. Molt. Però arribats a cert punt, és evident que aquesta situació (p.ex. presó) no pot ser una impediment per parlar obertament de les coses. Això seria injust. Això deixaria en indefensió argumental tots els que no estem a la presó. Tinc el màxim respecte i apreci per totes les persones que, per nosaltres, pateixen presó o exili. I faig tot el que puc per ajudar-los, a la seva llibertat, a les seves famílies, a la seva causa.
Però entenc que aquesta situació que ningú vol, que a tots ens afecta, no pot ser un obstacle per parlar obertament de les coses. Sobretot quan tenen les evidents repercussions polítiques que tenen. 

CRÒNICA D'UNA DESENTESA ANUNCIADA, O DE QUAN EL RESSENTIMENT ESDEVÉ L'ÚNICA L'ESTRATÈGIA 

- Sona el meu mòbil. És un dia indeterminat entre 2008 i 2009. És l'Oriol, Oriol Junqueras. Som amics des de l'època de la FNEC, a la Universitat. Ell sap com m'he oposat al 2n tripartit, i com he estat actiu en lluitar contra el que ha fet ERC. Jo havia votat ERC fins el 2003. Després del primer tripartit, ja no ho vaig fer. Sona el telèfon. "Hola Oriol, què hi ha?" "Mira, Francesc, la gent d'ERC m'ha proposat de ser el cap de llista a les eleccions europees. Com ho veus?" 

Jo li dic que li han dit per "netejar-se la cara", que volen aprofitar-se de la seva bona fama i impacte mediàtic i social per evitar un fracàs que és inevitable a conseqüència de la mala política del tripartit. Em diu que tinc raó. Però que pensa que ha d'acceptar, perquè el tripartit està escrit que és un fracàs, però que després del fracàs ha de quedar algú amb capacitat de liderar el partit, de refer-lo. Li dic si és prou conscient de com de difícil serà per a molts triar entre ell i en Ramon Tremosa. Que ens els estimem als dos, que els valorem als dos, que tots dos i tots nosaltres sempre hem treballat junts. N'és conscient. I esdevé el candidat. 

- Les eleccions "autonòmiques" del 2010, després dels dos tripartits, ERC es fot una patacada monumental, i queda amb 10 diputats. El partit es renova. I n'Oriol Junqueras, tal i com ell ja havia pensat passaria, n'esdevé el nou líder. 

Jo no sóc de cap partit, i tinc bones relacions amb el món convergent i amb tot l'entorn de l'Oriol. L'Oriol ho aprofita, i fem diversos sopars i quedades per refer ponts. Es refan confiances. 

- Eleccions "autonòmiques de 2012". Mas i Convergència es pensaven traurien majoria absoluta. Això deien totes les enquestes. Però Duran i el CNI ho van rebentar. I del que havia de ser una victòria absoluta, Mas es queda amb menys diputats dels que havia tingut el 2010. Però CiU i ERC sumen majoria absoluta. 

Jo estic a casa d'uns amics, seguint l'escrutini electoral. Tots estem bastant estupefactes per les dades electorals. Em sona el telèfon. És l'Oriol. És el gran triomfador de la nit, ERC ha recuperat un enorme percentatge de vot, gràcies a la guerra bruta de Duran i la credibilitat que genera l'Oriol. 
"Hola Oriol, enhorabona pel resultat!" "Gràcies, Francesc, escolta, si tens ocasió, fes arribar a la gent de CiU que no pateixin, que anirem tots junts, que no passa res, que tirem endavant, que comptin amb nosaltres". 

La trucada em tranquil·litza. Trasllado el missatge a un parell d'amics del nucli dur de CiU. 

Hi ha Govern, hi ha majoria parlamentària amb CiU i ERC. I es convoca el 9N. 

- El 9N és un abans i un després en l'Oriol Junqueras que jo coneixia i de qui em considerava amic. Per a l'Oriol el 9N és una data i una convocatòria que defineix, delimita, qui està amb ell i qui està contra ell. I jo estava amb el 9N, per tant, per a ell, havia esdevingut algú hostil. Des del 9N no he tornat a parlar amb l'Oriol, amb qui abans ens trucàvem tot sovint, que fèiem viatges plegats, que havia estat a ca meu al poble, etc.  

- Per què tot el que va envoltar el 9N marca tan decisivament algú com l'Oriol? Jo tinc la meva versió, contrastada amb diferents fonts. 
Els mesos previs al 9N l'entorn més immediat de l'Oriol està brutalment intoxicat suposo que per maniobres del CNI, del Govern espanyol. Li mengen l'olla de tal manera que se'ls creu i que desconfia absolutament de Mas i de tot el seu entorn. 

El punt ja sense marxa enrere esdevé l'estiu del 2014. Joan Rigol, com a coordinador del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, té alguns contactes amb membres del gobierno de España. En Mas no en sap res. Els intoxicadors al voltant d'Oriol Junqueras li "filtren" els contactes de manera enverinada. 

Abans de marxar de vacances Mas i Junqueras es troben. Reunió llarga, transcendent de cara al 9N. Oriol li va preguntant a Mas "i no hi ha res més" i Mas bonament li diu que no. Mas no sap res d'aquells contactes de Rigol que Junqueras creu són una traïció. 

Acabada la reunió, la gent de l'entorn de Mas li pregunten com ha anat, i els hi diu que bé, que to correcte. I la gent de l'entorn de Junqueras fan el mateix, i els hi diu que "fatal, ens estan traint, ens estan enganyant". 

I des d'aquell moment ja tot es regeix sota aquests paràmetres de desconfiança. 

Quan, abans del 9N, en aquella reunió al Palau de Pedralbes, davant el que el Govern havia preparat, l'Oriol s'aixeca i comença a colpejar la paret, i tot està a punt d'anar-se'n a norris l'únic que ho evita és que en representació de la CUP hi havia David Fernández, que no s'aixeca de la taula, que no abandona el pacte, com sí havia fet p.ex. en Joan Herrera i la seva ICV-EUA. La CUP no abandona el 9N, i això impedeix a Junqueras abandonar-lo. Però tothom és conscient el seu paper ha quedat reduït i minimitzat. No l'han abandonat, però ERC hi és amb perfil baix. 

L'èxit del 9N trenca els esquemes del nou Oriol i la nova ERC. El pacte era rematar l'èxit del 9N amb unes plebiscitàries. Però Junqueras no en vol ni sentir parlar, ja només té al cap "acabar" amb els convergents que, segons ells, li han "jugada". L'estira i arronsa dura mesos i mesos. Un desgast brutal. I així arribem a l'agonia del 27S. 

- El Govern que surt del 27S és feble. Necessita la CUP. I això genera molts problemes. La CUP vol la independència, però la CUP no està dins el full de ruta del món convergent i d'ERC. Mas se sacrifica. I hi ha govern i President, Puigdemont. Però no hi ha pressupost, perquè la CUP segueix sabotejant i incomplint els pactes. 

Junqueras, en el seu imaginari, està convençut que Puigdemont i el món convergent, el "trairan" com segons ell i el seu entorn més tòxic el va trair Mas el 9N. Junqueras està convençut que els "convergents" mai arribaran a l'1 d'Octubre, i que abans d'arribar-hi se'n desmarcaran, buscaran un pacte, el que sigui. Però Puigdemont no vacil·la ni un moment. I així arribem a l'1 d'Octubre. Sense que ningú cregués hi podríem arribar. 

L'estratègia Junqueras era esperar la frenada de Puigdemont i el món convergent per sortir davant tot el món a dir "ho veieu, ho veieu??!!!! No són de fiar, no podem fer res amb ells!". Aquell caos hauria dut a eleccions "autonòmiques", i ERC hauria esdevingut el nou partit hegemònic a Catalunya. I atesa "la traïció" dels "convergents", això hauria habilitat un nou tripartit, començant pactant amb els Comuns. I una nova estratègia, un nou Govern, un nou calendari. 

Però Puigdemont no es va "rajar" en cap moment i el 21D Junts per Catalunya queda pel davant en vot i escons que ERC, que havia rebutjat llista unitària. 

- Tot el que passa del 21D fins ara és la "digestió" del fracàs d'ERC en l'assalt a ser hegemònics. Tot el discurs d'eixamplar la base no és cap altra cosa que el discurs pensat per justificar el pacte amb els Comuns, la negativa a investir Puigdemont de la manera traïdora com ho va fer Torrent com a President del Parlament no és altra cosa que venjança contra Puigdemont. 

Hem tornat a la veritable motivació dels primers tripartits. Digués el que digués ERC llavors, el que hi havia al darrere de l'estratègia tripartita era un objectiu molt clar: el món convergent sense poder, desplaçat del poder, es desfaria, es derruiria. El tripartit implicava que PSC-ERC-ICV governaven la Generalitat, Barcelona i les diputacions. El món convergent no tenia cap mena de milímetre de poder. Això provocaria la seva desaparició. I amb la seva desaparició, ERC esdevindria hegemònica. 

Això no va passar. El món convergent va demostrar una gran capacitat de resistència desplaçat de tot poder. I aquella ERC que havia justificat el tripartit com una operació de país per "cosir el PSC al país", va acabar amb 10 diputats i amb el PSC en el bloc del 155. 

- Tota aquesta parauleria de "eixamplar la base" d'ERC ara mateix només amaga la reedició de l'estratègia tripartita per desplaçar el món de Junts per Catalunya, Puigdemont, PDECAT, etc. de qualsevol àmbit de poder. En el primer tripartit li deien "cosir el psc al país", ara li diuen "eixamplar la base". 

L'únic que motiva tota aquesta estratègia és un ressentiment inconcebible de n'Oriol Junqueras i l'aparell de partit d'ERC d'apostar-ho tot no a fer la República, sinó a liquidar als "convergents, junts per cat, puigdemonistes". I sap molt de greu, molt. Perquè aquesta estratègia arriba directament des de les cel·les d'una presó. Ni compartir presó amb gent del món convergent ha fet minvar el resssentiment i odi de Junqueras cap a tot aquest món. Tota l'estratègia política que surt de la cel·la d'Oriol Junqueras només està orientada a destruir el món de Junts per Cat al preu que sigui, al cost que sigui. És molt trist, però és així. 

Mireu, a nivell de Barcelona, si el món d'ERC i el de Junts per Catalunya pacten i fan candidatura conjunta, unitària, des de la democràcia-cristiana fins el socialisme democràtic, ens assegurem la victòria, amb una seguretat del 99,99%. 

El relleu de Bosch té al darrere aquest ressentiment irracional contra tot aquest món de JxCat. I avui el substitut, n'Ernest Maragall ja ho ha deixat ben clar: res de llistes guanyadores. El dubte és si el cartell electoral d'ERC-Maragall inclourà la Colau. 

- La jugada d'ERC a BCN és molt maquiavèlica.  Amb què juga ERC? Fixem-nos-hi: 

- descarta guanyar, per tant, lliura l'Ajuntament de Barcelona a les dues úniques formacions que, d'acord a les dades que ara mateix tenim, poden ser les més votades a BCN: Colau i els Comuns o Valls i l'acord de C's i candidatura independent. 

- Si guanya Colau, tot perfecte. Només ella pot ser alcaldessa, per tant, des del punt de vista d'ERC, feina feta. Llavors emergirien els pactes fins ara ocults, i ERC entraria a governar BCN amb Colau 

- Si guanya Valls, tenen a punt el xantatge més miserable al que mai haurem assistit. Malgrat la repugnant campanya de la Colau contra Trias, malgrat haver-lo fet fora actuant d'agent de la guerra bruta de les clavegueres de l'estat, malgrat que ERC mai ha volgut guanyar a Barcelona amb JxCat, davant un Valls guanyador, el món de Junts per CAT seria sotmès al pitjor xantatge possible: votar la Colau per evitar que aquest ultra del Valls esdevingui alcalde de BCN 

- Fins i tot no tinc cap dubte que si el món de Junts per CAT guanyés, el ressentiment d'ERC els portaria a impulsar Colau com a alcaldessa amb Comuns i PSC, si sumen majoria absoluta. 

Ernest Maragall fou un dels grans "fontaneros" dels tripartits. Per això l'han triat. Tot el que ara mateix guia ERC, l'única "estratègia" política d'ERC actualment és la del ressentiment, és la d'intentar deixar sense espai polític i de govern al món de Junts per Cat. 

Em fa gràcia argumentari d'ERC de que cal créixer a l'àrea metropolitana, i que per a això cal fer reverències a la Colau, pactar amb ella. A Cornellà les darreres municipals qui pactà amb els Comuns fou la CUP. I a Badalona igual. No camufleu, amics d'ERC, el que només és ressentiment, amb estratègies patètiques. 

- Malgrat tot, torno a reclamar un gran acord unitari a BCN entre les forces lleials a la República, des de la democràcia cristiana fins el socialisme democràtic, per configurar una candidatura guanyadora. Si es configura, estem al 99,99% de garantia d'èxit. 

Si no es configura, perquè ERC no vol llista unitària, és regalar Barcelona a la sra. Colau. Llavors el que els demano és que la posin al seu cartell electoral. 

Si arribem a les eleccions en aquest escenari que us he descrit, crec que tots hem de tenir clar que qualsevol vot a Barcelona a ERC és un vot a la Colau, als Comuns i al tripartit. I em fa molt mal dir-ho i escriure-ho així. Però slokai. 

DE CARA, amics, cal anar DE CARA! I cal que anem tots junts. Cal enfortir el NOSALTRES. 

Sense tots, no hi ha independència possible. No deixem que rancúnies ens atenallin! Estimem-nos i fem-ho possible! Sense ser-hi tots, absolutament tots, no hi ha ni independència ni República. Si hi som tots, si blindem el "nosaltres", guanyarem la independència, farem la República.


0 Comments



Leave a Reply.

    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.