ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

BARCELONA PUNT ZERO

21/9/2018

0 Comments

 
Picture

Queden gairebé nou mesos per triar alcalde per Barcelona, cap i casal de Catalunya i propera capital de la República catalana, i sembla, si més no, que som lluny de guanyar l’Alcaldia en favor de la República, per les misèries partidistes. 

A dia d’avui tothom pot constatar que els sobiranistes independentistes, no tenim cap estratègia que ens permeti tenir la possibilitat de fer-nos amb l’Alcaldia i fer un pas decisiu per la República.

ERC ja ha dit que d’unitat d’acció “res de res”. Alfred Bosch que era el seu candidat triat, ha deixat de ser-ho, i sembla que l’Ernest Maragall, el “tete” funcionari de Barcelona en excedència, és la nova aposta (enquestes manen) i sense primàries a ERC. El que no saben és que les probabilitats, per rebre el mateix que a les darreres municipals, que també deien que arrasarien i de tres van passar a cinc, són importants.

Per cert el Rufian esgrimeix el peregrí argument per dir-nos que amb una llista unitària, comuns i sociates els acusarien d’anar amb els del 3%. Oblida que ara al Govern de Catalunya ERC hi és i sembla que molts fàstics no tenen.

El PDeCAT, tot i que amb la boca petita, reconeix que sense llista per Barcelona des de el camp independentista, no tenim res a fer. Sols tampoc. Tot i així, no se’ls veu molt disposats per construir una candidatura guanyadora. Be, canvi d’última hora, Bonvehí demana al “tete” que repensi lo de la llista unitària. Donat del peu que calça’n els que tallen el bacallà a can ERC, creiem que de repensada de moment “res de res”.

Desprès tenim els de les CUP, que ni al ajuntament de Barcelona ni al Govern de la Generalitat, han governat, ni tenen consciencia de que amb els seus postulats i accions, ni República ni capital per la República. Això si, creiem que tenen clar que la llei electoral dels municipis diu que el que te més regidors i si no hi ha alternativa majoritària de regidors, és qui té l’alcaldia i mana, i potser prefereixen un hipotètic alcalde/sa d’esquerres abans que algú disposat a proclamar fidelitat a la República i al seu Govern, si no és del seu grat.

Ens queda finalment l’outsaider, Jordi Graupera. Graupera va per lliure. No té cap partit al darrere. Fins i tot ens atrevim a dir que tampoc cap lobby ideològic ni econòmic. Aquest fet l’honora i també la seva proposta participativa en termes populars, intentant “liquidar” les direccions dels partits al respecte.

Ens cal aplaudir la seva proposta, que ha generat tot un reguitzell de debats i seguidors. Graupera potser no ho sap, però creiem que s’han avançat uns quants anys. Avui i de moment els que tallen el bacallà són les estructures orgàniques dels partits. Controlen l’aparell i les finances. “No hay nada más que desir”.

Segur que els unionistes espanyols, faran el que calgui per que Barcelona no sigui l’estendard republicà per implementar definitivament la República.

Ens diran que no tenim projecte de ciutat. Ara si que molts d’ells ens compararan amb la Colau, que aquesta si que no té cap projecte per Barcelona. També diran que l’únic que interessa als independentistes, és atiar amb nous espais de poder la confrontació amb Espanya, oblidant-nos dels veïns.

Tenir projecte de ciutat, potser no és el més important, fins i tot sense direcció política avui, la ciutat aniria fent i cobrint les mínimes necessitats.

El que és important és saber que si que tenim projecte, i que forma part d’un projecte nacional. Un projecte de capital. Un projecte on per la seva singularitat tingui l’espai internacional que li correspon. Un projecte on Barcelona decideixi les infraestructures de capitalitat que li corresponen. Un projecte establert i desenvolupat com una llei de la República. Un projecte on les decisions estiguin acordades amb el major benefici per Catalunya. Un projecte on Barcelona vetlli pel port i aeroport, instal·lacions singulars que afecten al conjunt de Catalunya. Un projecte on el creixement descontrolat no sigui la divisa imperant. Un projecte on l’equilibri als barris amb una lluita ferotge contra la pobresa, la brutícia, i qualsevol aspecte que ens allunyi dels valors democràtics de llibertat i justícia siguin imperatius. Un projecte on els serveis de seguretat i prevenció, serveixin per construir una ciutat segura i amable  per tothom. I TANT QUE TENIM PROJECTE.
​
Podem tenir no un quatre projectes, però si alguna cosa tenim clar és que ni ERC, ni el PDeCAT, ni les CUP, ni el Jordi Graupera per separats, el podran implementar. És fins i tot pitjor. Barcelona ens mans dels unionistes espanyols borbònics, altra cop, seria un greu reves per la República. És més, afirmem que si això passa, ho tindrem cru pels presos, pels exiliats i per una autonomia que no volem i que liquidaran. Ells ho saben i sembla que la possible candidatura del francès M. Valls, que pinta serà el candidat espanyol dels unionistes, ja la preparen per guanyar i no per majoria absoluta, en tenen prou com la Colau amb un regidor més.


0 Comments



Leave a Reply.

    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.