Escoltar tot l’argumentari dels espanyols unionistes i nacionalistes, és un exercici que no convé a ningú. La intolerància espanyola n’és el seu signe, de marca i pràcticament intercanviable.
Tot els que viuen a la península “són espanyols”. Els portuguesos d’aquí poca estona, també. Fer-ho extensible a Europa seria el que voldrien, afortunadament els escocesos, anglesos, italians, alemanys, francesos, austríacs, suissos, holandesos, suecs, noruecs, portuguesos, irlandesos, xipriotes, turcs, polacs, i els que hem deixo, ni volen ni se’ls hi passat mai pel cap.
Aquí, territori conquerit pels espanyols que no poden ser altra cosa, hem tingut personatges rellevants, plens de bones voluntats i que fins i tot avantposaven la justícia social uns i d’altres les especificats culturals i històriques per construir un nou país. Vaja com el que volen fer amb Europa però que per culpa dels estats i dels estatus d’uns quants, en tenim per estona.
Ser espanyol no és “sinònim” de ser nacionalista, i ara, ser-ho és d’un nivell superior i no calen definicions col·laterals. Ser català és més aviat una raresa de la evolució i com a tal te data de caducitat o extinció. Espanya i els espanyols, no entenen que a la península pugin existir altres societats definides, organitzades i amb voluntats diferents als castellans espanyols (el 99,99 dels castellans s’identifiquen amb el nacionalisme espanyol i reconverteixen la seva procedència amb una de nova, amb la pretensió de que catalans, gallecs i bascos s’abracin a la bona i vella nova).
Sense la dictadura i amb una monarquia borbònica prou desprestigiada, aquests 35 anys de democràcia, ens han servit per clarificar on és cada qual, i de la mateixa forma que veiem, sense complexos, com Socialistes espanyols i la dreta espanyola fan front comú per defensar la seva nació Espanya, comprovem com el desencís dels que també volien ser “nacionalistes espanyols i nacionalistes catalans”, ara llueix amb tot el seu esplendor.
Espanya no ven absolutament res que pugui interessar. El desencís dels que volien transformar la Espanya franquista, absolutista, decimonònica, d’arrel castellana, amb un estat plurinacional, de caire federal, ara i sense embuts reconeixen que han fracassat i fins i tot, alguns, que s’han equivocat.
Jordi Pujol, Pasqual Maragall, Antoni Castells, Ernest Maragall, Montserrat Tura, Antoni Comin, potser són dels més destacats i precisament per això té la vàlua política que té. Coincideixen amb síntesis que no hi ha res ha fer. Els espanyols no tenen amb el seu intel·lecte reconèixer altra realitat que la seva, i imposar-la n’és els seu objectiu, abans i ara.
Espanya mai ha volgut ser la nació de nacions. Com tampoc ha tingut cap intenció per convertir-se en un espai de llibertat, de justícia i de convivència. Masses guerres ho demostren. Cap altra tipus de relació és pot conformar mentrestant el poder absolut estigui en mans dels espanyols. Ni federalisme, ni confederalisme, ni estat de les autonomies.
Altra cop haurem de ser els catalans els que forcem pacíficament i democràticament els canvis que els ciutadans de la península ibèrica és mereixen. La nostra independència modificarà inevitablement tots els “estatus quo” de l’estat espanyol.
L’argument dels espanyols per no deixar-nos votar, es la constitució espanyola, que Catalunya és d’Espanya i que no hi ha més nacionalistes que els espanyols i que a l’any 1978 els catalans també la varem votar. Però per primera vegada, els catalans, els que volien fer un estat plurinacional i federal, han decidit lliurement treballar per una Catalunya independent i això ha estat possible gracies als espanyols que mai han volgut ser altra cosa i que a sobre han obligat a la resta de ciutadans que mai ho han estat, a fer la seva conversió.
Els espanyols a dia d’avui encara no han entès que les lleis les fem els ciutadans i els pobles i que quan aquets en volen fer de noves, ni Deu ho pot aturar. Independència dels EEUU. Fi de la URSS. Unificació de les dues alemanyes i caiguda del mur de Berlin. Independència de la India, Acabament de l’apartheid a Sud-àfrica i un negre anomenat Nelson Mandela president. President dels EEUU un negre anomenat Obama, i com diu el President Mas; “si les lleis fossin intocables, a dia d’avui les dones no votarien i els esclaus continuarien sent esclaus”.
Sigues exigent per als altres, però més exigent per a amb tu mateix. Cromwell
Tot els que viuen a la península “són espanyols”. Els portuguesos d’aquí poca estona, també. Fer-ho extensible a Europa seria el que voldrien, afortunadament els escocesos, anglesos, italians, alemanys, francesos, austríacs, suissos, holandesos, suecs, noruecs, portuguesos, irlandesos, xipriotes, turcs, polacs, i els que hem deixo, ni volen ni se’ls hi passat mai pel cap.
Aquí, territori conquerit pels espanyols que no poden ser altra cosa, hem tingut personatges rellevants, plens de bones voluntats i que fins i tot avantposaven la justícia social uns i d’altres les especificats culturals i històriques per construir un nou país. Vaja com el que volen fer amb Europa però que per culpa dels estats i dels estatus d’uns quants, en tenim per estona.
Ser espanyol no és “sinònim” de ser nacionalista, i ara, ser-ho és d’un nivell superior i no calen definicions col·laterals. Ser català és més aviat una raresa de la evolució i com a tal te data de caducitat o extinció. Espanya i els espanyols, no entenen que a la península pugin existir altres societats definides, organitzades i amb voluntats diferents als castellans espanyols (el 99,99 dels castellans s’identifiquen amb el nacionalisme espanyol i reconverteixen la seva procedència amb una de nova, amb la pretensió de que catalans, gallecs i bascos s’abracin a la bona i vella nova).
Sense la dictadura i amb una monarquia borbònica prou desprestigiada, aquests 35 anys de democràcia, ens han servit per clarificar on és cada qual, i de la mateixa forma que veiem, sense complexos, com Socialistes espanyols i la dreta espanyola fan front comú per defensar la seva nació Espanya, comprovem com el desencís dels que també volien ser “nacionalistes espanyols i nacionalistes catalans”, ara llueix amb tot el seu esplendor.
Espanya no ven absolutament res que pugui interessar. El desencís dels que volien transformar la Espanya franquista, absolutista, decimonònica, d’arrel castellana, amb un estat plurinacional, de caire federal, ara i sense embuts reconeixen que han fracassat i fins i tot, alguns, que s’han equivocat.
Jordi Pujol, Pasqual Maragall, Antoni Castells, Ernest Maragall, Montserrat Tura, Antoni Comin, potser són dels més destacats i precisament per això té la vàlua política que té. Coincideixen amb síntesis que no hi ha res ha fer. Els espanyols no tenen amb el seu intel·lecte reconèixer altra realitat que la seva, i imposar-la n’és els seu objectiu, abans i ara.
Espanya mai ha volgut ser la nació de nacions. Com tampoc ha tingut cap intenció per convertir-se en un espai de llibertat, de justícia i de convivència. Masses guerres ho demostren. Cap altra tipus de relació és pot conformar mentrestant el poder absolut estigui en mans dels espanyols. Ni federalisme, ni confederalisme, ni estat de les autonomies.
Altra cop haurem de ser els catalans els que forcem pacíficament i democràticament els canvis que els ciutadans de la península ibèrica és mereixen. La nostra independència modificarà inevitablement tots els “estatus quo” de l’estat espanyol.
L’argument dels espanyols per no deixar-nos votar, es la constitució espanyola, que Catalunya és d’Espanya i que no hi ha més nacionalistes que els espanyols i que a l’any 1978 els catalans també la varem votar. Però per primera vegada, els catalans, els que volien fer un estat plurinacional i federal, han decidit lliurement treballar per una Catalunya independent i això ha estat possible gracies als espanyols que mai han volgut ser altra cosa i que a sobre han obligat a la resta de ciutadans que mai ho han estat, a fer la seva conversió.
Els espanyols a dia d’avui encara no han entès que les lleis les fem els ciutadans i els pobles i que quan aquets en volen fer de noves, ni Deu ho pot aturar. Independència dels EEUU. Fi de la URSS. Unificació de les dues alemanyes i caiguda del mur de Berlin. Independència de la India, Acabament de l’apartheid a Sud-àfrica i un negre anomenat Nelson Mandela president. President dels EEUU un negre anomenat Obama, i com diu el President Mas; “si les lleis fossin intocables, a dia d’avui les dones no votarien i els esclaus continuarien sent esclaus”.
Sigues exigent per als altres, però més exigent per a amb tu mateix. Cromwell
RSS Feed
