Sempre quedarà per uns que tota l’estratègia processista no va ser altra cosa que una “carrega catalana” per dir-los als espanyols que volíem més competències i diners i que si no Independència. Per altres els que la volem, si o si la independència, sempre ens quedarà la cara de tontos veien que ni eines d’Estat ni cap compromís ferm.
Dret a decidir, autodeterminació, referèndum i negociació, eren els sinònims i les úniques armes que des de CDC, ER, CUP semblava, podien esgrimir per negociar.
La proposta, malgrat fos per negociar competencies, o de debò, és sustentava sota els principis de no a la violència i subjecta, escrupolosament, a principis democràtics per passar d’una legalitat sobrevinguda al 1978 per una de catalana proposada i aprovada institucionalment per la majoria representada i amb mandat popular al Parlament.
Espanya i el seu Estat mai reconeixerà que som un poble amb tots els drets de qualsevol altre. Som, per dret de conquesta, seus.
L’alcaldessa de Barcelona Ada Colau, va ser escridassada a Gracia. Els del regim del 78 s’han afanyat a dir-nos que va ser per la seva gestió. Els de ER callen, deu ser perquè ara són socis, sense ser govern. Els de la CUP també callen. Igual és perquè comparteixen propostes d’esquerres que tant s’ha val vinguin de qui ens maltracta.
Els de JxCat, que teòricament haurien d’estar preparant guanyar l’Alcaldia, ni estan ni se’ls espera. Podrien atacar i fer propostes innovadores d’acord la gestió dels qui ara governen, Comuns i socialistes més ER a l’ombra.
Que la Colau sigui alcaldessa, per qui tothom sap, seria motiu per esgrimir-ho cada dia. Igual els seus votants veurien el pa que si dona. Que digues que la seva capital és Madrid ho diu tot.
Tots els indicadors ens condueixen a pensar que la Colau com a bona espanyolista contraria a que el poble català pugui decidir, a vingut a destruir Barcelona.
Obres inacabades, la Sagrera, metro, connexió ferroviari al port, desnonaments a dojo, aprovació d’un tramvia que va ser rebutjat via consulta ciutadana, castellanització de la seva administració, permanència d’una GU repressiva, i com sempre fins que ER no ha tingut la Presidència de la Generalitat confrontació amb la Generalitat.
Cuixart va decidir, com d’altres, quedar-se sota la bota de la justícia espanyola. Poca broma, entre la provisional i la ferma gairebé quatre anys. Ell va decidir com els altres entoma el que digues el Suprem. Utilitzar com eina personal que s'ha d'agrair o que te autoritat moral per exiguir el que vulgui, és una infamia.
Lligar caps és el que toca fer per saber, o si més no aproximar-nos, al perquè de tot plegat. Ja va ser estrany que Òmnium, societat cívica, creada per defensar la llengua catalana i la cultura, de sobta esdevingués eina activa pel procés i “per aconseguir la independència”
Una mobilització espontània sense cap control polític ni cívic de la ciutadania a la Conselleria d’Economia per defensar el procés i per demostrar que i érem i volíem, va ser estroncada pels Jordis des de un vehicle de la GC. “Marxem i deixem que la justícia faci la seva feina i puguin marxar en pau”.
El desencís va ser espectacular i el principi de moltes coses. Malgrat aquest desencís, un tsunami que apareixia de repent, va demostrar que els catalans hi érem. Al Aeroport de Barcelona el Prat, a la Junquera, a Sants, a Girona. El que no sabíem era que formava part de la negociació i que poc a poc una nova estratègia feia via. La de ER amb el PSOE del 155, deixant clar que la independència ja no era l’objectiu.
Algun dia i en algun moment els catalans haurem de saber qui la vol i qui no la independència. Sobre tot per quan donem els nostre vot. No tenim unitat i per molt que la cridem i manifestem, ER i CUP no l’han volgut ni la voldran. Les properes eleccions ho han de deixar clar i tothom ha de saber que vota i a qui.
Cuixart finalment ens ha dit que s’ha acabat el bròquil i que és hora, perquè ho diu ell que ha passat per la garjola, d’anar i fer costat amb els espanyols i continuar amb les lluites compartides. De moment no sabem quines, però hem d’estar tranquils perquè aviat ens ho dirà, i segur que tindrà a veure amb els pressupostos espanyols, la taula de diàleg i el repartiment de caixa.
Sobre els exiliats, represaliats i empresonats per usar drets, el més calen a l’aigüera. Per cert la defensa del català i tot el que se’n deriva també.
Botiflers, traïdors i quinta columnistes. Tenim de tot. Abans els reprimits de casa mai tenien l’oportunitat d’abraçar-se, Franco i el seu regim els assassinava o feien exili per sobreviure.
Abraçar-se amb els del 155, amb els que encara et reprimeixen, amb els que no admeten que som un poble, amb els que per ells primer és Madrid, amb els que callen quan fan terrorisme d’Estat, amb els que defensen una monarquia corrupta, amb els que torturen, amb els que ens volen espanyols i amb els que no tenen cap recança per aconseguir el poder, és entreguisme i forma part d’una estratègia que és contraria a la independència i a Gracia en Jordi Cuixart ho va deixa clar primer la “Espanya de lluites compartides” que la independència de Catalunya.
RSS Feed
