En Xavier Sala-i-Martin, creiem, te molta o tota la raó quan diu que les propostes politiques han de ser tractades com un contracte d’obligat compliment.
En Josep Costa ens diu que la derrota dels partits independentistes, sobre tot de ER, és una necessitat i que està a la cantonada.
Les dues reflexions tenen el mateix nexe. Incompliments, mentides i traïcions.
La dificultat rau i neix de com els mortals, sense poder institucional manifestem i diem que fins aquí. Ho que ja en tenim prou.
És evident que si fóssim un Estat independent, on les nostres institucions fossin legitimes i intocables per altres, votar no només seria un deure, seria l’única forma per saber qui te dret a governar-nos.
Ser independentista, lluitar i treballar per la independència de Catalunya i deixar de ser membre de la Espanya borbònica i franquista, avui ja no és un oxímoron, és una necessitat.
L’abstenció a les eleccions municipals, i pèrdua de vots pels partits pro independència, sobre tot per ER (mes de 300.000 vots), i tenint en compta que són eleccions de proximitat i que afecten el primer nivell de representativitat, és preocupant i segur que mereixeria una bona reflexió. Sembla que el Pedro Sánchez, la va fer.
Desentendre’s de la política i dels processos electorals, només és dona per causes molt concretes. Per manca d’ofertes programàtiques. Per uns lideratges poc creïbles. I sobre tot per una manca de credibilitat donat els incompliments del que havien promès.
L’abstenció és la resposta més organitzada, la que requereix menys lideratges, la que te menys costos i sobre tot la que deixa més despullats als partits in complidors.
Ho sabem si tu no votes i els altres si, per ells els escons. Però si l’abstenció a Catalunya superes més del 50 o 60 %, els partits in complidors rebrien el càstig ocupacional i de diners. És una de les armes que el poble te per dir-los que així no.
De fet, pels independentistes que votin o no a les eleccions espanyoles, és indiferent, els espanyols tenen prou plantilla per omplir el seu Congres i Senat. El problema és el de sempre, podem els catalans, si anéssim a una aconseguir l’objectiu, ja no diem de la independència, d’un referèndum d’autodeterminació. La resposta és NO. Insistim PSOE, UP, PP, Vox i qualsevol organització espanyola són el front per deixar clar que Franco, el Borbó i la seva unitat territorial són intocables. Però tindria la seva part positiva, amb un missatge prou clar per preocupar i molt als unionistes espanyols i els seus aparells institucionals.
Conclusió; votar o no en clau espanyola, als catalans no ens resolt res. Abstenir-nos i no votar als incomplidors, mentiders i covards pot servir per les properes. Segur que ningú parlaria ni proposaria d'abstenir-nos o fer vot nul si la unitat hagués prevalgut, si al Congrés i Senat, l’independentisme anés unit. Ni així.
Doncs no, professionals de la política, així no companys. Ja ho varem fer, el referèndum. També portem més de quaranta anys anant-hi, a Madrid, sense cap avenç nacional. Ara només cal tenir el que s’ha de tenir per implementar la República o per plegar. Desprès que ningú és sorprengui de com s’utilitza el dret al vot.
RSS Feed
