Després del darrer tripartit, CiU va guanyar les eleccions autonòmiques amb 62 Diputats i com que les esquerres no sumaven, Artur Mas en segona volta va ser anomenat el 129 President de Catalunya. Artur Mas governava amb el suport puntual del PP, tot i no formar part del Govern. Al 2012 substituiria a Jordi Pujol a la presidència de CDC.
L’11 de Setembre del 2012, la Assemblea Nacional Catalana esdevé l’eina definitiva que mancava a la societat civil catalana. Més d’1.500.000 de catalans i catalanes i lluny de la pancarta que deia “Som una Nació”, i al crit de independència, la nova deia, “Catalunya nou Estat d’Europa” refermava que molts catalans s’identificaven amb la ANC. Una manifestació democràtica i pacifica, mostrava al mon i a Espanya les intencions d’una majoria de catalans.
La intenció i voluntat ciutadana, va ser entomada per un President, que fins a les hores havia fet del seu objectiu polític aconseguir l’encaix de Catalunya a l’Estat espanyol, i amb l’estratègia del “peix al cove”, millorar competències i recursos pels catalans. El Primer pas va ser aturar el cop que la gran mobilització ciutadana va suposar. Com, doncs amb un nou finançament i acords politics referits a les competències velles i noves. La resposta tothom la sap. “Rian de rian”. El govern espanyol, no només ens va dir als catalans que l’únic que érem era espanyols i que qui decidia era Madrid, sinó que ens va alliçonar dient-nos que un Tribunal espanyol pot més que tot un poble.
El President Mas, podia, i CiU hagués estat d’acord, continuar la legislatura amb el suport del PP. A ningú se li escapa que Duran i Lleida era el que volia. El cop de porta del govern espanyol i el pla estratègic de les FAES, convenç definitivament al President que al davant el que tenim és un mur infranquejable. Ell no és veu en cor per continuar des de l’autonomisme, que dia a dia, o divendres a divendres, va perden llençols. L’ofec econòmic, desprès de fer costat al PP pel control del dèficit, és la gota que fa vessar el got.
Les intencions mai amagades pel PP i recolzades sovint pel PSOE, són torpedes a Catalunya. La llengua, els medis públics de comunicació catalans i la capacitat legislativa, són l’objectiu dels torpedes. Wert, Fernandez i Montoro els Ministres que controlen els torpedes. La reforma de la Llei d’educació “para españolizar los niños y niñas catalanes”, Wert. La reforma de la Llei de Seguridad Ciudadana, anomenada “llei mordassa”, Fernandez. El FLA, el fons econòmic per “ajudar” a les Comunitats autònomes, amb interessos que ratllen la usura, Montoro.
Tot i així el President Mas continuava tenint a les seves mans legals, el continuar la legislatura o convocar noves eleccions explicant el perquè del tot plegat. La seva decisió el va honorar, tot i que molts no ho van entendre. Calia decidir si el que ens proposava i executava l’Estat espanyol amb el seu govern al capdavant, ens convenia, s’acceptava, o senzillament és rebutjava.
El President Mas va apostar per escoltar i donar la paraula a la ciutadania i va convocar eleccions. La proposta del President és concretava i per això les convocava en demanar la legitimitat de les urnes per donar desprès la paraula als ciutadans amb un Referendum o consulta acordat amb el govern espanyol. Qüestió que és concretava amb l’eufemisme del “Dret a Decidir”. La seva aposta personal no només no va reeixir sinó que CiU va perdre 12 diputats. No entrarem al anàlisis del perquè, però potser una campanya de desprestigi des de les clavegueres de l’Estat, més una campanya de les esquerres esgrimint desconfiança i corrupció en varen ser les causes. Tot i així 50 diputat de CiU més 21 de ERC, visualitzaven que el Dret a Decidir, havia vingut per quedar-se.
El President Mas, aquest cop també podia triar acabar la legislatura buscant nous socis, que d’haver-los “ailos”. Mas Però no només no fa això, sinó que contra tot pronòstic posa les urnes el 9 N, i sorprenent a la galeria, fa una conferencia (27 de Novembre del 2014) on proposa una gran coalició per guanyar no ja el Dret a Decidir, sinó per comptar-nos per saber si podem construir un nou Estat.
Segur que no seran pocs els que valoraran la trencadissa de CiU. CDC lliure d’un soci eminentment unionista i autonomista, pot acabar el seu sorpaso intern. I no només això, la pròpia Unió Democràtica de Catalunya s’acabarà esberlant donant llum a Demòcrates per Catalunya. Josep Rull, Jordi Turull i Lluis Coromines, són els homes de confiança del President i els que confirmen que CDC ha deixat de ser el partit autonomista i lliberal. CDC liderada per Artur Mas, és posiciona políticament a favor de l’autodeterminació de Catalunya, a favor de construir un Estat per Catalunya i a favor d’una regeneració política i ideològica. A partir d’aquest moment i per si havia dubtes, Artur Mas és l’enemic a batre dels espanyols unionistes i terceres vies.
Avui el President Mas i CDC, estan més a prop de la tesis socialdemòcrates i lliberals que d’aquell centre dreta que practicava CiU. La certesa del que diem ens la dona uns fets que de per si sols s’expliquen. Una gran candidatura, transversal, de país, per la independència, Junts Pel Si, i un full de ruta – programa on s’expliquen els passos per aconseguir-la, ho diu tot.
Cal ser justos i donar, malgrat ensurts, el valor adequat a ERC, que ha mantingut l’acord de legislatura i que no ha caigut amb el parany del desgast al President.
Dit això, ens refermem des de el convenciment, que tenim procés, que podrem decidir el 27 de Setembre, que mai com ara ho tenim tant a tocar, gràcies al President Mas, que no ha fet res més que fer-se seu els anhels d’una part molt significativa dels catalans quan podria haver fet l’orni i mantenir el seu estatus quo personal i el de CiU.
Gràcies President per haver fet el que tants i tants patriotes han fet al llarg de la nostra dissortada historia i no defugir el repte històric per fer de Catalunya un país lliure.
RSS Feed
