Gairebé tothom “tenim pressa”. El nostre fracàs com a poble, ens pot arribar per la nostra incontinència verbal i la poca consistència patriòtica demostrada fins ara.
Els de ERC o Esquerra, no ho se, són estranys, si més no amb el que fan. Són capaços de ser uns fervents defensors d’uns tripartits, més espanyols que catalans i defensar exclusivament l’agenda social, excloent radicalment qualsevol referència a l’alliberament de Catalunya i passar ara, ha ser els més independentistes i defensors del carrer com ningú.
Segur que no podia ser d’altra forma. Fer president al Montilla, gran espanyol, defensor de la constitució espanyola, contrari a que Catalunya deixi de ser una “comunidad autónoma o región española”, comportava la renuncia necessària de qualsevol vel·leïtat nacional. Unes quantes cadires i uns bons ingressos pel partit, tenien una torna, “renuncies i nous objectius”.
Res a dir, ERC té tot el dret a decidir políticament quines estrategies i tàctiques vol utilitzar cada dia. Fins i tot els podríem acusar d’oportunistes. Pugen al carro independentista quan han comprovat que la seva aposta “pro espanyola” ha fracassat rotundament i comproven que el que ells han generat, en part, són catalans emprenyats amb la pretensió de dir i actuar des d’una nova dimensió, i ara sense complexes, treballar per la independència de Catalunya. Però no ho farem.
La darrera campanya electoral, potser cal fer memòria, ERC va portar implícit una proposta no programàtica però que és va demostrar efectiva. ERC, s’avia de convertir en el controlador, d’un Mas “poc fiable”. Certament entre dossiers apòcrifs, malfiances i un soci com el Duran, el President Mas va rebre una clatellada digne com per repensar-ho tot plegat.
La suma de CiU i ERC, ens ha donat una majoria parlamentaria absoluta, cert, però inconsistent. Ens expliquem. La màxima aspiració que pot tenir un poble sotmès, és arribar algun dia a ser lliure. Aconseguir-ho, només és possible si la majoria de ciutadans ho volen.
Les majories són la suma de voluntats i si entenem que la tasca més gloriosa dels partits i dels seus dirigents, és conduir i obtenir l’alliberament, és convindrà, que treballar des de la unitat és una necessitat. És obvi per tant que tenir un govern fort, ben recolzat parlamentàriament, ens donaria més alegries que no pas disgustos i la imatge seria molt més potent.
Veure com dos milions de catalans, donem una lliçó en tots els aspectes, i veure com els nostres representants no és posen d’acord amb proposar una pregunta, que segur mai podrem fer des de la legalitat espanyola, és trist, sobre tot perquè els que en teoria són socis parlamentaris, són incapaços de mostrar unitat en aquest aspecte.
Que CiU i ERC, en aquest moment posin en perill el pacte de legislatura, pressupostos, vol dir que sempre ha estat un pacte tacticista i no de país. ERC no pot pressionar al President Mas, és més, fer-ho ara, vol dir que mai ha hagut acord sobre el full de ruta i que el recolzament ho ha estat en funció de la rendibilitat política del moment.
La malfiança vers el President Mas continua. De res ha servit que hagi estat el primer President des de la transició, que digui que hem de fer estructures d’estat, que el poble de Catalunya té tot el dret a decidir el seu futur, que el seu partit vol convertir Catalunya en un estat propi dins d’Europa, que sigui l’ase dels cops de tota la parafernàlia espanyolista. El President Mas s’ha guanyat l’honor de liderar el procés, i ara ell ha dit que és el moment de fer política i que no acordar la pregunta seria donar-los la raó a aquells que ens volen trencar. És hora de posar-nos tots plegats a les ordres del nostre President. Deixar-nos de tacticismes. Fins i tot de com ha de ser la pregunta.
Deixem que sigui el President, fem-li confiança, acabem amb una negociació esperpèntica, donem-li tot el poder i que Espanya i el mon vegin que és tot un poble i amb una sola veu els que parlen.
O ens recobrem en la nostra unitat, o serem destruits com a poble. O ara o mai. Joan Fuster
RSS Feed
