El quart poder, l’Estat espanyol i els seus mes d’un milió i mig de funcionaris, mai i no ens cansem de dir-ho, MAI, acceptaran que Catalunya i els catalans puguem decidir altra cosa que el que ells ens permetin. Ni independència, ni cap autonomia amb drets i capacitat política que suposi trencar, o fins i tot millorar, els seus postulats.
Rajoy, va convocar les eleccions. Rajoy ara ens ha dit quan és constitueix el Parlament autonòmic. Cap proposta pels independentistes que hem guanyat les eleccions. Cap proposta per Catalunya. Cap proposta que no sigui més del mateix. “La legalidad y Constitución española”, o el que és el mateix “régimen del 78”.
La transició a més de legitimar el franquisme, tenia l’objectiu "patriòtic" de finalitzar la construcció de la Espanya gran i una. Aquest objectiu és irrenunciable pels peperos i socialistes. Els de Ciutadans, ni que dir-ho també. Són els de les FAES i Aznar. Són els d’una Espanya fins i tot sense cap descentralització administrativa.
La via democràtica i pacifica és la millor via per aconseguir objectius democràtics, però tenim un problema, l’Estat espanyol avant posa la via legal i judicial. L’Estat espanyol no pot, no vol i seria anular el que sempre han volgut. Les seves majories des de Madrid regulen i aproven lleis, que asfixien qualsevol pretensió. Cartes marcades. Madrid legisla i ningú pot impedir-ho, les autonomies pretenen fer el mateix i Madrid disposa de l’arma definitiva, el Tribunal Constitucional.
Els independentistes hem guanyat les eleccions. Unes eleccions convocades pel Rajoy i el seu 155. El fet més normal seria que la fiscalia retires totes les imputacions i el jutge deixes la persecució. Doncs no. Cap reconeixement al resultat electoral. Cap petició del Ministre de Justícia a la fiscalia per normalitzar res.
Hores d’ara, fins i tot, tot és pitjor. El govern del Rajoy no només no han reconegut el resultat de les eleccions que ell va convocar, sinó que mantenen la posició repressiva de que el President Puigdemont, si torna, anirà de cap a la presó. Altra cop veiem la separació dels poders. Politics i tertulians unionistes s’avancen a la justícia.
Que ningú s’enganyi, sempre han fet trampes i les continuaran fent. Espanya ha rebut de valent i no consentirà que Carles Puigdemont sigui restituït. Tampoc que Junqueras ho sigui. Fins i tot afegim que ni Jordi Sánchez, ni Marta Rovira. Un a la presó i l’altra perseguida judicialment.
Nosaltres insistim tot i que sabem que la decisió és del President i del entorn. Si volem guanyar la partida, hem d’aprofundir amb les seves misèries i contradiccions. Si volem els nostres presos al carrer, si volem restituir el nostre Govern legítim, ara de la República, ens cal el darrer “tour de force”.
El dia 17, Rajoy te presa, s’ha de constituir el nou Parlament. No sabem si l’acta de Diputat exigeix la formalitat presencial o no. Si és no, tampoc ha de ser el dia. A les hores el dia hauria de ser el de la investidura, que de totes totes, el President legítim hi ha de ser.
Que hi sigui no dependrà d’altra voluntat que la del President, la de Junts per Catalunya, el PDeCAT, ERC, les Cup, la ANC, Òmnium i els CDR. Una concentració de milers de catalans, convocats per donar la benvinguda al President i Consellers al exili seria determinant. Com fer-ho, en cap cas seria amb allò d’anar amb el lliri a la ma.
Si els que estan a la presó i continuen, amb acta de diputat, però sense poder estar a la investidura, haurien de dimitir i fer corra la llista. És un preu a pagar molt baix per la República.
Qui pugui pensar que farem un govern autonomista des de el sobiranisme, és que s’ha begut l’enteniment. Qui pensi que Espanya i el seu Estat actuarà en termes democràtics, s’ha begut l’enteniment. Qui pensi que el FLA, el control de les finances i la recentralització de competències s’ha acabat, s’ha begut l’enteniment. Qui pensi que ara i de cop el PP, el PSOE i Ciutadans s’han convertit a la democràcia, és que s’ha begut l’enteniment.
Qui pensi que la República s’implementa sense costos, que sempre els voldrem democràtics i pacífics, és que mai ha sabut que el preu de la llibertat sempre n’ha tingut de preu. Gandhi. Luther King, Mandela en són una bona mostra. Ni més ni menys.
RSS Feed
