Són també els fills dels col·laboracionistes els que han fet possible que la gran majoria dels catalans, inclosos els hereus de la burgesia catalana, ara treballin per construir un futur lluny del poder polític espanyol.
Els col·laboradors que van sustentar i participar del franquisme, els que han fet possible aspectes formals de la seva supervivència ara, estan canviant. De fet des del 1714 una certa casta de catalans, per por, per manca de principis o per senzillament ser uns botiflers, van ser els que han fet possible que Castella I ara espanyols ens anorreessin, exactament com al 1939 i des de el 1978 fins ara.
Els negocis i viure d’un “modus” determinant, en situacions socials no democràtiques, només és possible si ets un col·laborador necessari i Catalunya n’ha tingut uns quants. Fins a dia d’avui, Catalunya té una assignatura pendent, cal determinar decididament que volem tancar la ferida interna que la guerra civil espanyola i el posicionament d’alguns catalans van tenir al respecte.
Catalunya no pot permetre’s foragitar ningú, fins i tot hem de fer el possible perquè col·laboracionistes no tacats de sang tinguin la seva oportunitat i l’han de tenir ara i quan guanyem, que és quan podem demostrar generositat i reconciliació.
Ara hem de deixar la confrontació amb els espanyols com una qüestió col·lateral. La tasca prioritària ha de ser convèncer als indecisos, als nou vinguts, als espanyols de sempre. També ha de ser prioritari convèncer als Duran i als Navarro de que una Catalunya lliure i independent no només és bona pels catalans sinó que també ho és pels espanyols, tot i que de vegades sigui una tasca titànica i amb pocs fruits .
Només un exemple per ajustar perfectament el perquè de la nostra voluntat de ser lliures. Les llevantades de mar, no afecten en cap cas ni Madrid ni les Castellas, ni Extremadura, però qui decideix com és regeneren les platges, qui dona permís a fer ports esportius i espigons variats, és el govern espanyol des de Madrid. Les costes de la península són propietat exclusiva dels funcionaris instal·lats a Madrid, a través d’unes lleis que són aprovades al Congrés espanyol i proposades pels governs espanyols. Ara la nova llei de costes permet que la costa catalana s’esfondri altra cop en la llei de la selva, exactament com quan Franco manava, decidia i executava. Catalunya per deixar de ser lletja, i d’interès només per uns quants, ha de ser lliure. Els espanyols no han construït mai futur, ni han procurat fer un país on tothom si trobi be, senzillament, viuen al dia com nous rics i mai han pensat que al darrera venen els que han de gaudir del treball i l’esforç per viure amb millors condicions.
França va tenir els seus col·laboracionistes, i no només de supervivència ho van ser ideològics. El màxim valedor va ser l’anomena’t general Petain i personatges com Pierre Laval i Raphael Albert, els encarregats de convèncer al diputats i senadors per fer de Petain la màxima autoritat. D’altres com Charles Maurros defensaven un sistema autoritari i catòlic com el de Franco, i d’altres com el Joseph Dornand, directament és declaraven antisemites. Certament França s’ha n’ha sortit prou be.
Nosaltres també em tingut els nostre col·laboracionistes, i prou potents com per enfangar-nos dins de les costums castellanes, on valors i decència han brillat per la seva absència, però de la mateixa manera que França ha estat capaç de tancar un dels seus pitjors episodis, nosaltres també ho haurem de fer.
No podem construir un país on la revenja i sigui present. Amb Espanya tancar l’episodi de la guerra civil és impossible, ells és saben vencedors i els agrada ser-ho, mai, hi ho han demostrat reiteradament, faran cap pas cap una reconciliació emotiva i sincera. Potser nosaltres amb els nostres si, i és per això que cal fer el darrer esforç perquè és sumin al projecte de fer una Catalunya democràtica i amb futur.
Els hi hem d’oferir i demanar que és sumin, els necessitem. Ara no és una qüestió d’esquerres o de dretes, és una qüestió de pàtria i de país. Espanya ara ja no pot oferir res que pugui interessar als que temps enrere ho pensaven. Els col·laboradors necessaris ho heu intentat i ha quedat clar, si ens convertim ens espanyols i abdiquem de la nostra catalanitat, viurem com espanyols, però això sí, en un país on la picaresca, la corrupció i uns costums arcaics seran i formaran part d’un futur incert i negre. La nostra reconciliació interna ha de servir per deixar una passat i construir un futur, que ha de ser per nosaltres i pels que vindran.
Des de que un home compren que és contrari a la seva dignitat l'obeir als injustos, ninguna tirania pot esclavitzar-lo. Gandhi
Els col·laboradors que van sustentar i participar del franquisme, els que han fet possible aspectes formals de la seva supervivència ara, estan canviant. De fet des del 1714 una certa casta de catalans, per por, per manca de principis o per senzillament ser uns botiflers, van ser els que han fet possible que Castella I ara espanyols ens anorreessin, exactament com al 1939 i des de el 1978 fins ara.
Els negocis i viure d’un “modus” determinant, en situacions socials no democràtiques, només és possible si ets un col·laborador necessari i Catalunya n’ha tingut uns quants. Fins a dia d’avui, Catalunya té una assignatura pendent, cal determinar decididament que volem tancar la ferida interna que la guerra civil espanyola i el posicionament d’alguns catalans van tenir al respecte.
Catalunya no pot permetre’s foragitar ningú, fins i tot hem de fer el possible perquè col·laboracionistes no tacats de sang tinguin la seva oportunitat i l’han de tenir ara i quan guanyem, que és quan podem demostrar generositat i reconciliació.
Ara hem de deixar la confrontació amb els espanyols com una qüestió col·lateral. La tasca prioritària ha de ser convèncer als indecisos, als nou vinguts, als espanyols de sempre. També ha de ser prioritari convèncer als Duran i als Navarro de que una Catalunya lliure i independent no només és bona pels catalans sinó que també ho és pels espanyols, tot i que de vegades sigui una tasca titànica i amb pocs fruits .
Només un exemple per ajustar perfectament el perquè de la nostra voluntat de ser lliures. Les llevantades de mar, no afecten en cap cas ni Madrid ni les Castellas, ni Extremadura, però qui decideix com és regeneren les platges, qui dona permís a fer ports esportius i espigons variats, és el govern espanyol des de Madrid. Les costes de la península són propietat exclusiva dels funcionaris instal·lats a Madrid, a través d’unes lleis que són aprovades al Congrés espanyol i proposades pels governs espanyols. Ara la nova llei de costes permet que la costa catalana s’esfondri altra cop en la llei de la selva, exactament com quan Franco manava, decidia i executava. Catalunya per deixar de ser lletja, i d’interès només per uns quants, ha de ser lliure. Els espanyols no han construït mai futur, ni han procurat fer un país on tothom si trobi be, senzillament, viuen al dia com nous rics i mai han pensat que al darrera venen els que han de gaudir del treball i l’esforç per viure amb millors condicions.
França va tenir els seus col·laboracionistes, i no només de supervivència ho van ser ideològics. El màxim valedor va ser l’anomena’t general Petain i personatges com Pierre Laval i Raphael Albert, els encarregats de convèncer al diputats i senadors per fer de Petain la màxima autoritat. D’altres com Charles Maurros defensaven un sistema autoritari i catòlic com el de Franco, i d’altres com el Joseph Dornand, directament és declaraven antisemites. Certament França s’ha n’ha sortit prou be.
Nosaltres també em tingut els nostre col·laboracionistes, i prou potents com per enfangar-nos dins de les costums castellanes, on valors i decència han brillat per la seva absència, però de la mateixa manera que França ha estat capaç de tancar un dels seus pitjors episodis, nosaltres també ho haurem de fer.
No podem construir un país on la revenja i sigui present. Amb Espanya tancar l’episodi de la guerra civil és impossible, ells és saben vencedors i els agrada ser-ho, mai, hi ho han demostrat reiteradament, faran cap pas cap una reconciliació emotiva i sincera. Potser nosaltres amb els nostres si, i és per això que cal fer el darrer esforç perquè és sumin al projecte de fer una Catalunya democràtica i amb futur.
Els hi hem d’oferir i demanar que és sumin, els necessitem. Ara no és una qüestió d’esquerres o de dretes, és una qüestió de pàtria i de país. Espanya ara ja no pot oferir res que pugui interessar als que temps enrere ho pensaven. Els col·laboradors necessaris ho heu intentat i ha quedat clar, si ens convertim ens espanyols i abdiquem de la nostra catalanitat, viurem com espanyols, però això sí, en un país on la picaresca, la corrupció i uns costums arcaics seran i formaran part d’un futur incert i negre. La nostra reconciliació interna ha de servir per deixar una passat i construir un futur, que ha de ser per nosaltres i pels que vindran.
Des de que un home compren que és contrari a la seva dignitat l'obeir als injustos, ninguna tirania pot esclavitzar-lo. Gandhi
RSS Feed
