ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

AMB ESPANYA UNA RECONCILIACIÓ LLEIAL ÉS IMPOSSIBLE, AMB ELS D'AQUÍ SI.

4/6/2013

0 Comments

 
Imagen
Són també els fills dels col·laboracionistes els que han fet possible que la gran majoria dels catalans, inclosos els hereus de la burgesia catalana,  ara treballin per construir un futur lluny del poder polític espanyol.

Els col·laboradors que van sustentar i participar del franquisme, els que han fet possible aspectes formals de la seva supervivència ara, estan canviant.  De fet des del 1714 una certa casta de catalans, per por, per manca de principis o per senzillament ser uns botiflers, van ser  els que han fet possible que Castella I ara espanyols ens anorreessin, exactament com al 1939 i  des de el 1978 fins ara.

Els negocis i viure d’un “modus” determinant, en situacions socials no democràtiques, només és possible si ets un col·laborador necessari i Catalunya n’ha tingut uns quants. Fins a dia d’avui, Catalunya té una assignatura pendent, cal determinar decididament que volem tancar la ferida interna que la guerra civil espanyola i el posicionament d’alguns catalans van tenir al respecte.

Catalunya no pot permetre’s foragitar ningú, fins i tot hem de fer el possible perquè col·laboracionistes no tacats de sang tinguin la seva oportunitat i l’han de tenir ara i quan guanyem, que és quan podem demostrar generositat i reconciliació.

Ara hem de deixar la confrontació amb els espanyols com una qüestió col·lateral. La tasca prioritària ha de ser convèncer als indecisos, als nou vinguts, als espanyols de sempre. També ha de ser  prioritari convèncer als Duran i als Navarro de que una Catalunya lliure i independent no només és bona pels catalans sinó que també ho és pels espanyols, tot i que de vegades sigui una tasca titànica i amb pocs fruits .

Només un exemple per ajustar perfectament el perquè de la nostra voluntat de ser lliures. Les llevantades de mar, no afecten en cap cas ni Madrid ni les Castellas, ni Extremadura, però qui decideix com és regeneren les platges, qui dona permís a fer ports esportius i espigons variats, és el govern espanyol des de Madrid. Les costes de la península són propietat exclusiva dels funcionaris instal·lats a Madrid, a través d’unes lleis que són aprovades al Congrés espanyol i proposades pels governs espanyols. Ara la nova llei de costes permet que la costa catalana s’esfondri altra cop en la llei de la selva, exactament com quan Franco manava, decidia i executava.  Catalunya per deixar de ser lletja, i d’interès només per uns quants, ha de ser lliure. Els espanyols no han construït mai futur, ni han procurat fer un país on tothom si trobi be, senzillament, viuen al dia com nous rics i mai han pensat que al darrera venen els que han de gaudir del treball i l’esforç per viure amb millors condicions.

França va tenir els seus col·laboracionistes, i no només de supervivència ho van ser ideològics. El màxim valedor va ser l’anomena’t general Petain i personatges com Pierre Laval i Raphael Albert, els encarregats de convèncer al diputats i senadors per fer de Petain la màxima autoritat. D’altres com Charles Maurros defensaven un sistema autoritari i catòlic com el de Franco, i d’altres com el Joseph Dornand, directament és declaraven antisemites. Certament França s’ha n’ha sortit prou be.

Nosaltres també em tingut els nostre col·laboracionistes, i prou potents com per enfangar-nos dins de les costums castellanes, on valors i decència han brillat per la seva absència, però de la mateixa manera que França ha estat capaç de tancar un dels seus pitjors episodis, nosaltres també ho haurem de fer.

No podem construir un país on la revenja i sigui present. Amb Espanya tancar l’episodi de la guerra civil és impossible, ells és saben vencedors i els agrada ser-ho, mai, hi ho han demostrat reiteradament, faran cap pas cap una reconciliació emotiva i sincera. Potser nosaltres amb els nostres si, i és per això que cal fer el darrer esforç perquè és sumin al projecte de fer una Catalunya democràtica i amb futur.

Els hi hem d’oferir i demanar que és sumin, els necessitem. Ara no és una qüestió d’esquerres o de dretes, és una qüestió de pàtria i de país. Espanya ara ja no pot oferir res que pugui interessar als que temps enrere ho pensaven. Els col·laboradors necessaris ho heu intentat i ha quedat clar, si ens convertim ens espanyols i abdiquem de la nostra catalanitat, viurem com espanyols, però això sí, en un país on la picaresca, la corrupció i uns costums arcaics seran i formaran part d’un futur incert i negre. La nostra reconciliació interna ha de servir per deixar una passat i construir un futur, que ha de ser per nosaltres i pels que vindran.

Des de que un home compren que és contrari a la seva dignitat l'obeir als injustos, ninguna tirania pot esclavitzar-lo.                    Gandhi


0 Comments



Leave a Reply.

    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.