No és només l’articulat de la Constitució la que determina que fer canvis de la mateixa és impossible. El Reglament del Congres, la llei electoral espanyola, i els poders fàctics espanyols són la resta per deixar clar que el regim del 78 de base franquista, és intocable.
És un fet incontestable, que PSOE, PP i UP, mai han tingut com objectiu la seva reforma, així com tampoc introduir drets universals per les Nacionalitats, com el de l’autodeterminació.
El “Gobierno de España”, pot hi ho ha fet, subscriure lleis i normes internacionals sobre els drets dels pobles i humans, però a la practica, els espanyols, com quan la dictadura, els espanyols mai les compleixen.
Per tant i és obvi, les forces politiques que volen i diuen representar a les “Nacionalitats”, mai disposaran de la força política per reformar la Constitució. Ni per derogar l’article 155.
L’article 155 de la Constitució espanyola aplicat a Catalunya, va deixar clar que totes les seves institucions, les de Catalunya, estan sotmeses al imperi de la llei espanyola. De fet, Catalunya té una sobirania restringida i controlada. Pitjor la legalitat espanyola avui ens condemna, engarjola, ens espolia i la Unió Europea calla. I tot plegat perquè avui Catalunya és Espanya.
Suspendre l’autogovern, el Parlament, destituir Presidents i diputats, n’és la confirmació que Catalunya de sobirania res de res. Fins i tot l’aplicació del 155, quan vulguin, pot ser molt mes sever. D’inici va ser un avis per navegants.
L’autogovern sense ser l’amo de la recaptació no és només una fal·làcia, és mentida. Avui l’autogovern amb la dependència absoluta de la legislació espanyola, que el Parlament mai pot fer a la contra o esmenar-la per superar el llisto, determina que el poder executiu català esta sota les ordres dels espanyols i el legislatiu és l’espai on els electes és barallen per tenir majories a major gloria dels amics, coneguts i saludats.
Sortir d’aquest atzucac és possible. El poder de les urnes, no és controlable i el seu resultat és el que dona legitimitat democràtica i representativitat. Aquest fet és el que ha fet servir la justícia europea per dir-li a Espanya i al seu Estat que els euro diputats Puigdemont, Comin i Ponsatí, ho són.
Fins a dia d’avui, els partits pro independència, als seus programes politics, duien tenir com objectiu proclamar la independència, qüestió que la Constitució espanyola no permet. Potser hi ha no trigar, cap partit ho podrà dur al seu programa. Sense violència tot és pot defensar, deien. Mentida.Per posar urnes pacíficament la que ens va caure a sobre va ser històric.
Si a les properes eleccions els partits independentistes porten al seu Programa polític la implementació de la República catalana, podria ser que se’ls impedís presentar-se. De com fer-ho, tothom ho sap. El braç armat de la judicatura i junta electoral sentencien. Altra cosa, i que no serveix de res, serà dir i escriure al Programa, que és vol negociar amb Espanya el dret d’autodeterminació.
Tenint en compta que des de Catalunya mai modificarem la Constitució espanyola, que tenim els col·laboradors necessaris per deixar definitivament clar que som una “Comunidad Autonómica del reino de España”, que els poders del Estat són contraris a que Catalunya pugui decidir el seu futur, que la legalitat espanyola administrativa i repressiva faran el que convingui per impedir-ho, només ens queda la via de l’autodeterminació que la varem fer efectiva l’1 d’octubre del 2017, exercint la nostra sobirania.
La resposta a tot plegat és que a les properes eleccions les guanyem amb un Programa polític que només porti dos punts. El primer que digui que serem fidels a tot allò que s’ha aprovat al Parlament de Catalunya. El segon que s’està disposat, si el resultat ens dona majoria absoluta, a defensar Catalunya fins on calgui. La resta autonomisme en estat pur, perquè sense la recaptació d’impostos i sense la nostra legalitat, aviat deixarem de ser catalans i no ho dirà només el DNI espanyol.
RSS Feed
