
Doncs això anem per feina. Fem-ho, tenint clar que tot i que “l’independentisme” té totes les cadires del Govern i la majoria de Diputats al Parlament, hem passat d’un Govern que volia ser efectiu a un Govern on la deslleialtat és a l’ordre del dia i del Parlament ni hem parlem per la vergonya que patim.
El MHP Quim Torra, desposseït de l’acta de diputat, gracies a la decisió de la Mesa del Parlament, i per motius tant obvis, com la incapacitat de governar junts i al hora tenir estratègies consensuades. Si, ER i JxCat estant en guerra permanent, tot i que ara atenuada pel virus. Els de les CUP, de moment, al purgatori triant si van al cel o l’ínfer. Per confirmar el que diem, ER a través del seu President Oriol Junqueras, vol eleccions i JxCat dient que ara no toca.
La lluita fratricida entre ER i JxCat ha impedit tenir l’alcaldia de Barcelona, la Diputació de Barcelona, consensuar alcaldies importants com la de San Cugat i moltes altres institucions. Segur que els politòlegs i analistes de ER i JxCat ara volen que les seves organitzacions se’n surtin el millor que és pugui del san crist que tenim amb la pandèmia i del que ja és comença ha visualitzar com el crack econòmic del 2020.
A ER no els hi fa patxoca que JxCat vulgui la independència. La seva insistència és preocupant; són els convergents, són la dreta catalana, alguns fins i tot van més lluny, són els del 3%. Curiós que la dreta, els convergents, els del 3% paguin el mateix preu que els de ER. Presó i exili i multes estratosfèriques. Ni aquest fet ha permès que ER i JxCat tinguessin la mateixa estratègia al hora d’establir la defensa o denuncia de la justícia espanyola. A, però estan junts al Govern més efectiu del mon mundial.
Podríem omplir pagines i pagines criticant i veien els desencontres dins l’ independentisme. Independentistes arreu del mon se’n fan creus de la nostra gran capacitat per desaprofitar “momentums” extraordinaris. Però no ho farem. Avui volem ser el màxim de realistes i constructius.
També és important saber que l’ unionisme espanyol governant no te cap escrúpol per pactar i fer el que calgui, entre ells, si la unitat d’Espanya corre algun perill. El ribot al Estatut i l’aplicació del 155 ho va deixar, si calia, encara més clar. Qui pretengui fer-nos veure i creure que els espanyols unionistes són uns demòcrates complidors de les lleis, de totes, directament menteix.
No cal insistir “Espanya nació i el seu Estat”, mai negociaran ni acordaran amb Catalunya el dret d’autodeterminació. Tot diàleg i negociació queda reduït a prebendes de gestió i parcel·les amb ínfules de poder, que només serveixen pels partits i abaratir els somnis de futur. Cal afegir que l’espoli i anorreament de la nostra llengua i historia va en el mateix paquet.
Un nou “nosaltres” per un nou “momentum” ens proposa Francesc Abad (article seu publicat al Bloc Dies de Fúria el 1 de maig). Té raó. El problema però és diàfan. Les actuals direccions politiques – partidistes, tenen tal desencontre que fa gairebé impossible un “nosaltres” per un nou “momentum”. És pot reconduir la situació? I tant. Sobre tot saben que el “nosaltres” el varem fer efectiu, i amb nota l’1 d’octubre del 2017. Va ser el poble qui defensà les urnes amb uns politics que semblava anaven a totes. Teníem el “momentum”, però algun dia sabrem qui va trair o és va cagar a sobre.
Si volem un “nosaltres” i un nou “momentum”, ens cal que ER, que s’autoanomena partit independentista, abandoni d’una vegada les posicions defensades al 1918 per Francesc Layret, acompanyat per Companys, Pinilla, Ventós i Noguer i Comet, que en una conferencia del Partit Republicà Català, deia: “Cal dir el que és pensa, agradi o no agradi a la gent, i és per aquest motiu que vull parlar amb absoluta diafanitat per a començar dient amb una prèvia declaració, que jo no soc separatista. Si ho fos ho proclamaria i ho defensaria, però no ho soc, de manera que quan parlo del reconeixement de la nacionalitat catalana em refereixo al seu ple i absolut reconeixement polític, econòmic i administratiu, dintre de la República Federal espanyola. (Estret del Llibre, Vida i mort de Lluis Companys, per Josep Mª Poblet any 1976 Editorial Pòrtic, escriptor i diputat per ERC).
Un nosaltres nou és possible?. Tant possible com ho va ser la fundació de ERC. La fundació de ERC es va fer al Març del 1931. Gairebé un mes abans de les eleccions municipals del 14 d’abril don esdevindria la segona República espanyola que a Catalunya és volia federal i no va ser.
A la Conferencia de Sants, Salvador Albert, Lluí i Vallescà, Humbert Torres, i Joan Lluis Pujol i Font foren els encarregats d’elaborar la ponència de constitució d’un nou partit, que és bategaria amb el nom de Esquerra Republicana de Catalunya. Els seus primers dirigents varen ser Francesc Macià anomenat President i Marcel·lí Domingo, Jaume Aiguader i Lluis Companys. Com a representants adjunts foren elegits; Ignasi Iglesias per Tarragona, Miquel Santaló per Girona, Joan Casanovas per Barcelona província, Pere Comes per Barcelona ciutat i Ricard Palacín per Lleida.
I va ser possible perquè les darreres experiències, la darrera de la Mancomunitat, fracassaven i topaven amb el Madrid castís i borbònic i la Espanya ancestral.
Calia un nou producte polític engrescador, que connectes amb el poble. Esquerra Republicana de Catalunya, se’n va dir. El nou partit sorgit del moviment republicà, de centres republicans, del Partit Catalanista Republicà, d’Estat català, i des de l’opinió que publicacions com La Nau, La Publicitat, Solidaritat Obrera, L’Opinió, ho van fer possible, dient que el nou partit, “era catalanista i república no confessional, i tampoc no pas de classe, pròpiament dit, però que pretenia interpretar el sentiment del poble en el més alt sentit de la paraula, o sigui del treballador del menestral i de l’home de carrera amb amplis horitzons”. I afegien: La gent de ERC que ho fossin de debò, havien de pensar menys amb els seus interessos i més en els del comú; havien de ser justos fins on és possible, poc mesquins i àmpliament generosos.
La nostra divisió serà la mort de Catalunya. NI Felip V ni la seva dinastia, ni las dictadures, ni les Repúbliques espanyoles, ni la dictadura franquista ho han aconseguit. Ara al segle XXI de moment tenim presos i exiliats i aviat no serem ni comunitat autònoma, serem com sempre una “Región española con cuatro provincias”.
Estratègies diferents, deslleialtats consumades, privilegis partidistes, promeses traïdes, i una creença que amb Espanya el diàleg i la negociació ho arreglarà tot, creiem que el que se’ns ofereix és un futur negre i poc engrescador.
Avui i desprès del darrer cop d’Estat, el de alarma, i si volem un “nosaltres” efectiu i un “momentum” també efectiu, ens cal emmirallar-nos amb els nostres històrics i construir la nova resposta política i organitzada que ha de sortir de les cendres de ERC, JxCat, PDeCAT, CUP, La Crida, DC, la ANC i Òmnium. Ells, la generació de finals del XVIII i principis del XIX ho van fer possible. Perquè nosaltres no? La gent hi és, només cal generositat i admetre que no tothom pot liderar escomesa tant extraordinària, la independència de Catalunya, però si estar amb el “nosaltres” i preparat pel nou “momentum”, que segur tindrem, alliberats d’aquesta pandèmia.