Dèiem i no fa pas gaire, que tothom tard o d’hora s’haurà de posicionar personalment i políticament. La “Via Catalana per la Independència”, políticament ha tingut una virtut destacable. Per primera vegada la societat civil, deixa d’utilitzar subterfugis. Independència, n’és l’objectiu i per definició la voluntat política i majoritària, és expressada nítidament al carrer, democràticament i pacíficament.
Altra qüestió és el que està succeïnt amb la nostra classe política. De moment, l’apreciació subjectiva si es vol, confirma que continuen anant al darrera de la societat civil i això pot arribar a ser greu. Cal destacar que la Independència arribarà per decisions polítiques i pel recolzament dels ciutadans de Catalunya. Aquest binomi és la clau de volta.
Ara, comencem a tenir les coses clares. Convergència Democràtica de Catalunya, ERC, la CUP i un grapat de forces extraparlamentàries, Reagrupament, SI, més organitzacions cíviques com la ANC, Òmnium i el CCN, han declarat sense embuts el recolzament total a la via catalana. Ras i curt, aquest és el bloc que decididament vol que Catalunya sigui un estat dins d’Europa i per això recolzen la via catalana sense cap matís.
Unió Democràtica de Catalunya i Iniciativa, plens d’indefinició, aposten obertament per un dret a decidir abstracte. El seu posicionament de partit de moment és al calaix, tot i que per manifestacions dels seus líders, ja ens ensumem per on aniran els trets. Altra cosa serà el que facin seguidors i càrrecs institucionals d’aquests partits.
L’altra bloc, és a dia d’avui, inequívoc i ferm, altra cosa és el que faran militants i seguidors seus. Els socialistes, dividits, sense trobar el seu espai polític, van a remolc dels més dependentistes, PP i Ciutadans. Tot i que la seva discussió te un cert substrat ideològic, en el fons l’eix central del partit passa per una dependència orgànica i institucional de l’estat espanyol. En cap cas el sector anomenat catalanista frisa per la independència, fins i tot, la defensa del el seu dret a decidir ha de ser amb permís del govern espanyol, legal en diuen. En el fons i per molt que vulguin matissar el PSOE, el PP, Ciutadans i la resta de quintacolumnistes, formen un bloc prou compacte per ubicar-los en l’escenari polític abans d’aquest 11 de Setembre i després.
Com que estem convençuts del NO rotund del govern espanyol i el seu estat a fer possible un referèndum a Catalunya, i donat que la “Via Catalana per la Independència” ens ha permès saber on és cadascú, cal començar a pensar en unes noves eleccions. Les eleccions seran finalment l’única via legal, democràtica i legítima per preguntar als catalans què volen i com volen que sigui el nostre futur. Ubicat i posicionat tothom políticament, s’entreveuen dos blocs polítics, els que volem la independència de Catalunya i els qui estan en contra. Dues posicions antagòniques i legítimes al mateix temps. La resta s’haurà de tornar a posicionar, o independència o Espanya i en cap cas i caben matisos federalistes, autonomistes o encaixistes.
El dia 12 de Setembre s’inicia obertament la campanya política per la independència de Catalunya. Potser estaria bé que els que hi estem a favor trobem sinergies i actituds transversals per guanyar. Qui pensi que seran unes eleccions per repartir-ne el pastís d’un Parlament autonòmic sense poder polític, serà escombrat. Ara, manipulà a la ciutadania catalana és gairebé impossible, mai com ara la conscienciació política i de país havia estat tant profunda i com diuen alguns, això no té marxa enrere i qui pretengui aturar-ho, morirà, políticament, en el intent.
La independència no es demana, es pren.
RSS Feed
