Estem indignadíssims, si. Presos politics, exiliats i la repressió del Estat a Catalunya, és un panorama que certament obra la porta a la indignació i odi. Correm el perill de transformar la “revolució dels somriures” amb una conformada per elements fins i tot destructius. La vaga de fam, no és poca broma.
Descobrir que els nostres vots no valen res, ja ho varem fer quan la sentencia del TC sobre l’Estatut i el 21D. Descobrir que ens volen espanyolitzar (WERT dixit) i conseqüentment anorrear-nos com a poble, són motius per omplir urnes i carrer fins la victòria.
Però no van ser aquestes realitats les que ens varen fer avançar incrementant l’espai sociològic a favor de la independència. Que també. Van ser un munt de greuges, que repercutien directament amb el nostre benestar. No va ser les diferencies ideològiques. Van ser els incompliments de les inversions. Saber que 16.000 milions d’euros cada any se’n van per no tornar. Saber que les competències que tenim són laminades. I com no, la indefensió dels que legislen des de Madrid fen lleis que de socials en tenen ben poc.
Greuges a dojo. Culpables per voler transformar la nostra realitat sociopolítica i de forma transversal. Uns greuges que ens han permès passar del 17% d’independentistes a més del 48%.
Oblidar el sac de greuges podria reduir la nostra ferma voluntat d’independència expressada a les urnes reiteradament.
Denunciar la repressió, adequar la resposta que és mereix, amb el contexts que tenim és molt important. Fer-ho amb estratègia i unitàriament també.
Hem de retornar al inici del perquè de tot plegat, garantint que les raons arribin a tots els barris de Catalunya. Sobre tot a la area Metropolitana de Barcelona. Barcelonès, Baix Llobregat i als Vallesos. En aquestes comarques és on hem de dedicar més esforços i és basic aprofundir i escampar el relat del perquè de tot plegat.
Hem d’insistir amb l’espoli dels més de 16.000 milions d’euros que mai més tornen a Catalunya, i amb els que podríem fer politiques socials extraordinàries.
Hem d’insistir que la llei Hipotecaria és espanyola i que no tenim competències ni per millora-la, ni per modificar-la, ni per tenir-ne una de pròpia, cosa que permet que Catalunya encapçali el ranking de desnonaments.
Espanya s’endeuta i Catalunya no pot. En aquest cas els convergents és van tirar un tret al peu aprovant el control del deute al Govern espanyol. Sense diners no és poden fer politiques de cap tipus.
Hem d’explicar que amb una Catalunya independent, podríem, i tot un estol d’economistes ho certifiquen, incrementar pensions, sou base i millorar el tractament dels nostres aturats.
Tenim unes rodalies de trens gestionades des de Madrid tercermundistes, amb unes deficiències estructurals i de país que ni funcionen i serveixen ben poc per resoldre la mobilitat del transit.
No podem fer politiques per regular, controlar i oferir el millor als fluxos migratoris. Fins i tot l’Estat deriva concentracions inexplicables i permet situacions, que manlleven el que hauria de ser normal; Acollidors, solidaritat i fent-ho des de les millors condicions.
El Govern espanyol pacta amb UGT, CCOO i la CEOE, convenis marcs, però des de l’ocultació que el IPC a Catalunya no és el mateix que a Extremadura, Castella o Andalusia, fet que permet a uns mantenir el seu poder adquisitiu i als catalans no.
No decidim ni podem fer politiques aeroportuàries més enllà d’uns convenis d’aparences però sense control. Cap estratègia de futur podem fer. Madrid decideix.
Fins i tot quan ens volem equiparar a països com Àustria o Suiza per fer de les nostres autopistes de peatge eternes, eines positives, ens posen traves. Cal tenir-ho clar, Catalunya no legisla sobre res que sigui Estat, legisla sobre cartellera, neteja i ens permeten funcionar com una gestoria amb directrius capades i controlades. Be també podem multar als incívics conductors o no tant.
Són tants els greuges que rebem i patim els catalans, que anem sobrats de raons per dir-los que fins aquí. Volem, tenim dret i no renunciarem al dret a decidir.
Volem ser molts més, si, però només explicant els greuges demostrables i constatables, que vol dir fer-ho amb arguments, podrà permetre incrementar l’opinió favorable del perquè només amb la independència, tots els catalans i catalanes viurem millor.