Les darreres eleccions municipals i per la manca d’escrúpols democràtics manifestats des de l’òptica espanyola, son la prova del coto, que Espanya i el seu Estat mai s’avindran ni consentiran que Catalunya sigui un País lliure lluny de les seves urpes.
A Barcelona una majoria de veïns/es, i desprès del mandat dels Comuns amb l’aquiescència dels sociates i esquerranosos, tenien clar que el període de la fada Colau i els seus mantenidors s’havia d’acabar.
Una part de Junts, que sempre ha volgut recuperar la vella historia convergent i per això i no crear conflictes interns, va apostar per Xavier Trias. I Trias va posar les seves condicions. Sumar les restes convergents, obrir-se al catalanisme no independent i pactar si calgués amb els del 155. Ni una paraula sobre que demanava i proposava el sector independentista.
Xavier Trias, igual que l’Ernest Maragall, alies el “tete”, han hagut de tastar el xarop espanyol d’esquerres, de dretes i fins i tot racista per comprovar que la unitat espanyola s’ho mereix tot.
PSOE, Comuns, ara Sumar i PP fan la majoria absoluta perquè el Collboni sigui Batlle de Barcelona, i altra cop el Cap i Casal en mans dels espanyols barra castellans.
Aquest cop però la jugada els hi sortirà granota. I tenen sort que ara en Trias ja te una edat, que sinó, n’estem convençuts, seria un bon líder per la independència. Tenir memòria i haver tastat de primera ma el pa que si dona ja les te aquestes coses.
Al que anàvem. Si abans del 28 de maig, alguns pensaven amb les dues animes dins de Junts, avui no només ni a una, sinó que està per primer cop disposada, malgrat petites anècdotes de baixa bolada, a defensar fins les darreres conseqüències el posicionament de la Míriam Nogueres com cap de llista i la resta de l’executiva: “Ja ni ha prou”. I no investirem a ningú a canvi de res. Amnistia i Autodeterminació.
El silencia al respecte per part de la executiva sobre el procés negociador, i sembla que sense fer-ho èxplicit està en mans del MHP Carles Puigdemont, ja ens dona prou garanties que Junts avui és l’opció transversal i alhora el monòlit estratègic i polític per la independència.
S’ha de ser molt poca pena pretendre pressionar a Junts, cosa que referma la posició extraordinària que te Junts, per negociar o per provocar noves eleccions, utilitzant al Trias, o als empresaris. Que ho facin els espanyols del 155 ho entenem, que ho facin els pretesos aliats com ER, de pena.
Insistirem fins on calgui. Amb l’actual direcció de ER ni unitat política, ni estratègica ni organitzativa. Junts ha de deixar clar i confirmar que amb els traïdors avaladors i sustentadors de règims antidemocràtics no hi vol saber-ne res.
Insistir amb la unitat amb ER, desprès de tot el que ha fet ER a Madrid i Catalunya contra Junts i contra Catalunya, potser és el motiu del perquè avui Xavier Trias no és el Batlle que Barcelona mereix. Per pensar-hi.
RSS Feed
