Fins i tot Macià ho va tenir clar; Des de l’exili cap procés d’alliberament és possible. I va preparar amb els fets de Prats de Motllo l’alliberament militar de Catalunya. Fallit, però el seu judici a Paris i la sentencia va fer possible que tornes a Catalunya com un veritable líder disposat al que calgués.
Algú creu que quan encara, Puigdemont, tenia tots els atributs com euro diputat, el poble català no hagués estat a l’alçada. Creiem que l’acte de Perpinyà, amb mes de dues-centes mil persones, confirma que si.
Dues estratègies, desprès de la desfeta del 2017 és van establir. Diàleg, suport a les esquerres espanyoles unionionistes i eixamplament de la base electoral al preu que fos per part de ER i confrontació intel·ligent, democràtica i pacifica des de l’exili i assumit per Junts per Catalunya a casa i Espanya.
Confrontar l’encert de les dues estratègies, els cupaires mai n’han tingut cap, avui i desprès dels èxits judicials al exili, el paper del diputats de Junts al Congres espanyol i del posicionament de Junts explicat al Parlament Europeu, pel MHP Carles Puigdemont, és, si atenem als resultats polítics i electorals, creiem, senzill.
A les eleccions municipals i espanyoles ER ha perdut més de 700.000 vots. Junts uns 60.000. Traduït vol dir que Junts avui és la primera força municipalista i de quatre diputats al Congres, ha passat a set. ER de tretze a set.
Els catalans malgrat posicions variades de càstig per no complir el mandat de la majoria absoluta al Parlament i majoria de vots, ha decidit que qui havia de rebre més era ER, Vaja com quan el segon tripartit de 22 diputats a 10.
Junts avui és qui s’ha guanyat, amb la seva estratègia, el paper determinant, perquè Espanya pugui tenir Govern, o noves eleccions.
Ho deia la Mirian, nosaltres no investirem a ningú a canvi de res. I per fi la dita te visos de ser una realitat.
No ha calgut esperar quatre anys per obligar als espanyols que al seu Congres s’escolti el català.
Que L’Estat espanyol hagi fet la petició formal a la Unió Europea perquè el català sigui llengua oficial. Que formalment és creïn les Comissions per esbrinar espionatges i altres afers i per últim tot i que no important amb les qüestions politiques, el compromís que Junts tingues Grup parlamentari amb el que suposa econòmicament i que pot dura quatre mesos o tota la legislatura. Llàstima que no ho expliquessin obertament. Segur que tothom ho hagués entès, saben com avui sabem que el pacte de la mesa no te res ha veure amb la de investir a qui sigui.
El President Puigdemont, aquest 5 de setembre del 2023, amb la seva conferencia i objectiu d’explicar les condicions que Junts posa sobre la taula, ha deixat clar que sense unes condicions prèvies, eleccions.
Avui ningú pot menystenir a Junts. Sumar els vots del PSOE, PP i Sumar, aquí Comuns, per evitat que Trias guanyador de les eleccions de Barcelona fos el nou batlle, ho va deixar tot clar.
Aquest fet i l’històric ens confirma que no podem fiar-nos. Caldrà situar les eines adequades per si calgués vetllar pel compliment dels pactes si finalment en tenim.
Els espanyols tenen un dilema, o pacten amb un partit, Junts, que mante la legitimitat de l’1 d’octubre, que no ha renunciat ni renunciarà a la unilateralitat com recurs legítim per fer valer els seus drets, o eleccions.
Pagament per endavant. Amnistia, i tant. Presentació d’una llei al Congres abans de la investidura. I si tenim amnistia, reconèixer la legalitat i legitimat de l’1 d’octubre, seria el mes normal.
Puigdemont ho ha deixat meridianament clar només acceptarem un nou referèndum d’autodeterminació si es pactat. De moment ja el varem fer i es el que val.
Totes les mancances materials no las ha resolt l’autonomisme ni el constitucionalisme. Ho se’ns reconeix que som una nació i per tant el dret d’autodeterminació, o eleccions.
Sempre ens ha fet grima escoltar l’Aragonès, però avui i desprès de la conferencia del President Puigdemont, ens ha dit que comparteix la proposta de Junts, sense dir-ho i la seva portaveu així ho ha manifestat.
Sembla que per fi per ER els temps estan canviant. Fins i tot s’ha n’adonen que ni el Junqueras, ni la Rovira ni el Rufian pinten res. La seva estratègia tampoc.
Pillats amb el seu discurs, que gracies a ells, a Espanya no han governat les dretes. Oblidar les malifetes del PSOE, tard o d’hora sempre és paga, i sinó que li preguntin al Carod Rovira o al Puigcercós.
En política quan l’estratègia falla, durant més de cinc anys, i reps de valent a les eleccions, plegues. La del MHP Carles Puigdemont i Junts sense ser perfectes, avui i de moment és l’única que serveix per guanyar la partida.
RSS Feed
