El 27 d’octubre del 2017 i de forma unilateral al Parlament de Catalunya és declara la independència de Catalunya sota la presidència de Carles Puigdemont de la Generalitat i Carme Forcadell del Parlament.
El dia 30 d’octubre del mateix any, el President Puigdemont abandona el territori català i tria la seva residencia del exili a Brussel·lès (Waterloo) on resideix fins ara, com exiliat i euro diputat.
L’objectiu del President, creiem, ha estat prou definida. Confrontació política amb Espanya i el seu Estat amb la formació d’una organització, que primer és dirà Consell per la República i després “de”, que l’Estat espanyol no podrà controlar i la defensa dels seus drets com President i mes tard euro diputat.
La no sentencia judicial, mes el fracàs de les euro ordres per extradir-lo, més els èxits jurídics, conformen un seguit de victòries que obliga a tota la maquinaria política i institucional és poses en marxa per detenir-lo, extradir-lo i construir un relat que va des de traïdor, fugat, covard, delinqüent i malversador. Un relat que de moment ha fracassat, com també segur fracassarà el que el parlament de la UE pretengui despullar-lo dels privilegis que te qualsevol euro diputat.
I el “carma”, la tornat ha situar al vell mig d’una acció política, equivalent a quan se’l va investir President en lloc del President Mas.
Sis anys per dir-nos que la lluita no havia acabat i que ell mai negociaria la seva solució personal. Malgrat que alguns han pretès que ho fes.
Sis anys per explicar-nos a traves dels seus dos llibres; “M’explico de la investidura al exili” i “La lluita al exili”, la seva historia, experiències i objectius.
El primer és el que més m’ha impactat. El seu relat agendat i escrit per en Xevi Xirgo i construït des de els escrits del President, les seves notes i les publicacions editades, crec, despulla obertament les misèries dels polítics professionals.
La contraportada explica que el més senzill hagués estat no publicar-lo. La decisió de fer-ho tenia l’objectiu d’entendre el passat i el més important preparar-nos pel futur. Una declaració d’intencions, Puigdemont no ha volgut abandonar mai la lluita política.
Puigdemont en cap moment parla de traïcions i si molt de soledat en els moments mes durs que mai havia viscut. Soledat vinguda de vegades pels seus i per ER. Els cupaires van a banda.
L’altra fet destacable és com el poder espanyol, mai ha volgut negociar ni pactar i deixa clar que la fiabilitat del “Gobierno de España” és zero. Espanya imposa i punt, perquè per això controlen tots els poders del Estat.
El PP, el PSOE i ales hores Ciutadans en major o menor intensitat volien acabar amb ell. Ni unes eleccions anticipades evitaven l’aplicació salvatge del 155. “Sembla” que ER també. I el relat escrit i documentat ho deixa clar. Eleccions o DUI. Adonar-se que ER mai va preparar cap eina d’Estat per la independència, conduïa inevitablement a convocar eleccions amb l’objectiu d’evitar el 155. Van ser els mateixos que li deien DUI i que desprès van fugir com rates deixant-lo sol.
Puigdemont va ser enganyat pel Rajoy, PP. El PP va decidir que desprès del escarni que España i el seu Estat van patir amb l’1 d’octubre ja havien decidit, és proclamés o no la independència que aplicarien el 155.
Puigdemont va intentar recular si tenia garanties de no aplicació del 155. Les pressions perquè el President no declares van ser incessants, incisives i variades, provinent de personatges que mai hauríem pensat que tenien prou calat polític com per ser escoltats. El Llibre els anomena a gairebé tots.
Mala peça al teler és el que va tenir Puigdemont. Un Govern dividit. Uns traint-lo obertament i sigil·losament. Altres cagant-se a les calces i ell pensant com podia complir els compromisos polítics amb el mínim cost.
A la Pagina 532 del llibre M’explico, l’amenaça del Rajoy, de que ho feia públic que no havia declarat la independència ho el 155. Inicialment semblava que convocar eleccions suspenia l’aplicació del 155 i Puigdemont i va estar d’acord. Els vaig fer cas, al Rajoy, Vaig obrir la maleïda finestra del diàleg. Vaig fer cas a totes les pressions. M’he enfrontat amb els meus. He portat la situació al límit per arribar a un acord. He deixat a la gent amb un pam de nas....He proposat públicament un temps mort, ¿I ara m’amenacen. Aplicaran el 155 faci el que faci. Això és una traïció en tota regla. Han jugat amb mi.
Pagina 533. Alguns expliquen que la decisió d’avui del Consell de Ministres va anar precedida, anit, d’un sopar a la Moncloa entre Rajoy i el cap de l’oposició Pedro Sánchez, en el qual es van posar d’acord sobre el 155. Ho tenien planificat! Els era igual el que féssim ahir.
El President està desencaixat. És la despatx de Palau. No s’ho pot creure. Que ha passat és pregunta, repeteix. Fins que ho veu clar: HO tenien tot planificat. Han aconseguit el que volien. Era una farsa. No havia cap voluntat de diàleg. Els bisbes, Urkullu, Moragues.....Només volien fer-nos aturar. Però a canvi de res.
Pagina 545. No et pots imaginar quanta gent ha vingut a veurem altra vegada. Tots. Han tornat a venir tots. Una altra cosa és que ara jo em sento més fort que la setmana passada i els ho explico. Quan em venen a tornar a pressionar els dic: “Ja vau venir tots a demanar-ne que atures, que frenes, i us vaig fer cas: tot i que els meus no ho han entès, us vaig fer cas i vaig frenar i demanar diàleg de nou. ¿ I que han fet a Madrid? Ja ho veieu mentir i accelerar.
De moment no sabem quines han estat les influencies perquè el President Puigdemont acceptes altra cop iniciar un procés de negociació. El diàleg és per aflorar conceptes com el de confiança i lleialtat per complir. La evidencia del seu relat escrit i publicat i no desmentit per ningú, ens proporciona una evolució del posicionament estratègic poc entenedor. Si ahir els polítics espanyols no tenien credibilitat, com és que avui se’ls tracta com si. Si ahir van rebutjar el diàleg l’entesa i superar les diferencies des del respecte nacional, com és que avui ens creiem que així serà.
Fen esment a aquets conceptes, perquè creiem que no son banals, i sobre tot perquè desprès de mes de tres segles, ja sabem el pa que si dona, avui ens costa assumir i entendre un canvi tant radical que ho deixa tot obert i no garanteix que aquest és el camí.
També sabem que com diu el Sánchez “de la necesidad hay que hacer virtud” i li falten els vots de Junts per ser President d’Espanya la seva Nació. Avui però el que no entenem és el canvi estratègic tant radical; de la confrontació a la negociació, sobre tot quan ni la situació ni el relat espanyols des de posicions del seu Estat, Constitució i repressió en termes negociadors no han obert cap porta ni ha disminuït.
RSS Feed
