ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

CARLES PUIGDEMONT "L'INCOMPRÈS" O NO

16/11/2023

0 Comments

 
Picture

El 27 d’octubre del 2017 i de forma unilateral al Parlament de Catalunya és declara la independència de Catalunya sota la presidència de Carles Puigdemont de la Generalitat i Carme Forcadell del Parlament.

El dia 30 d’octubre del mateix any, el President Puigdemont abandona el territori català i tria la seva residencia del exili a Brussel·lès (Waterloo) on resideix fins ara, com exiliat i euro diputat.

L’objectiu del President, creiem, ha estat prou definida. Confrontació política amb Espanya i el seu Estat amb la formació d’una organització, que primer és dirà Consell per la República i després “de”, que l’Estat espanyol no podrà controlar i la defensa dels seus drets com President i mes tard euro diputat.

La no sentencia judicial, mes el fracàs de les euro ordres per extradir-lo, més els èxits jurídics, conformen un seguit de victòries que obliga a tota la maquinaria política i institucional és poses en marxa per detenir-lo, extradir-lo i construir un relat que va des de traïdor, fugat, covard, delinqüent i malversador. Un relat que de moment ha fracassat, com també segur fracassarà el que el parlament de la UE pretengui despullar-lo dels privilegis que te qualsevol euro diputat.

I el “carma”, la tornat ha situar al vell mig d’una acció política, equivalent a quan se’l va investir President en lloc del President Mas.

Sis anys per dir-nos que la lluita no havia acabat i que ell mai negociaria la seva solució personal. Malgrat que alguns han pretès que ho fes.

Sis anys per explicar-nos a traves dels seus dos llibres; “M’explico de la investidura al exili” i “La lluita al exili”, la seva historia, experiències i objectius.

El primer és el que més m’ha impactat. El seu relat agendat i escrit per en Xevi Xirgo i construït des de els escrits del President, les seves notes i les publicacions editades, crec, despulla obertament les misèries dels polítics professionals.

La contraportada explica que el més senzill hagués estat no publicar-lo. La decisió de fer-ho tenia l’objectiu d’entendre el passat i el més important preparar-nos pel futur. Una declaració d’intencions, Puigdemont no ha volgut abandonar mai la lluita política.

Puigdemont en cap moment parla de traïcions i si molt de soledat en els moments mes durs que mai havia viscut. Soledat vinguda de vegades pels seus i per ER. Els cupaires van a banda.

L’altra fet destacable és com el poder espanyol, mai ha volgut negociar ni pactar i deixa clar que la fiabilitat del “Gobierno de España” és zero. Espanya imposa i punt, perquè per això controlen tots els poders del Estat.

El PP, el PSOE i ales hores Ciutadans en major o menor intensitat volien acabar amb ell. Ni unes eleccions anticipades evitaven l’aplicació salvatge del 155. “Sembla” que ER també. I el relat escrit i documentat ho deixa clar. Eleccions o DUI. Adonar-se que ER mai va preparar cap eina d’Estat per la independència, conduïa inevitablement a convocar eleccions amb l’objectiu d’evitar el 155. Van ser els mateixos que li deien DUI i que desprès van fugir com rates deixant-lo sol.

Puigdemont va ser enganyat pel Rajoy, PP. El PP va decidir que desprès del escarni que España i el seu Estat van patir amb l’1 d’octubre ja havien decidit, és proclamés o no la independència que aplicarien el 155.

Puigdemont va intentar recular si tenia garanties de no aplicació del 155. Les pressions perquè el President no declares van ser incessants, incisives i variades, provinent de personatges que mai hauríem pensat que tenien prou calat polític com per ser escoltats. El Llibre els anomena a gairebé tots.

Mala peça al teler és el que va tenir Puigdemont. Un Govern dividit. Uns traint-lo obertament i sigil·losament. Altres cagant-se a les calces i  ell pensant com podia complir els compromisos polítics amb el mínim cost.

A la Pagina 532 del llibre M’explico, l’amenaça del Rajoy, de que ho feia públic que no havia declarat la independència ho el 155. Inicialment semblava que convocar eleccions suspenia l’aplicació del 155 i Puigdemont i va estar d’acord. Els vaig fer cas, al Rajoy, Vaig obrir la maleïda finestra del diàleg. Vaig fer cas a totes les pressions. M’he enfrontat amb els meus. He portat la situació al límit per arribar a un acord. He deixat a la gent amb un pam de nas....He proposat públicament un temps mort, ¿I ara m’amenacen. Aplicaran el 155 faci el que faci. Això és una traïció en tota regla. Han jugat amb mi.

Pagina 533. Alguns expliquen que la decisió d’avui del Consell de Ministres va anar precedida, anit, d’un sopar a la Moncloa entre Rajoy i el cap de l’oposició Pedro Sánchez, en el qual es van posar d’acord sobre el 155. Ho tenien planificat! Els era igual el que féssim ahir.

El President està desencaixat. És la despatx de Palau. No s’ho pot creure. Que ha passat és pregunta, repeteix. Fins que ho veu clar: HO tenien tot planificat. Han aconseguit el que volien. Era una farsa. No havia cap voluntat de diàleg. Els bisbes, Urkullu, Moragues.....Només volien fer-nos aturar. Però a canvi de res.

Pagina 545. No et pots imaginar quanta gent ha vingut  a veurem altra vegada. Tots. Han tornat a venir tots. Una altra cosa és que ara jo em sento més fort que la setmana passada i els ho explico. Quan em venen a tornar a pressionar els dic: “Ja vau venir tots a demanar-ne que atures, que frenes, i us vaig fer cas: tot i que els meus no ho han entès, us vaig fer cas i vaig frenar i demanar diàleg de nou. ¿ I que han fet a Madrid? Ja ho veieu mentir i accelerar.

De moment no sabem quines han estat les influencies perquè el President Puigdemont acceptes altra cop iniciar un procés de negociació. El diàleg és per aflorar conceptes com el de confiança i lleialtat per complir. La evidencia del seu relat escrit i publicat i no desmentit per ningú, ens proporciona una evolució del posicionament estratègic poc entenedor. Si ahir els polítics espanyols no tenien credibilitat, com és que avui se’ls tracta com si. Si ahir van rebutjar el diàleg l’entesa i superar les diferencies des del respecte nacional, com és que avui ens creiem que així serà.

Fen esment a aquets conceptes, perquè creiem que no son banals, i sobre tot perquè desprès de mes de tres segles, ja sabem el pa que si dona, avui ens costa assumir i entendre un canvi tant radical que ho deixa tot obert i no garanteix que aquest és el camí.
​
També sabem que com diu el Sánchez “de la necesidad hay que hacer virtud” i li falten els vots de Junts per ser President d’Espanya la seva Nació. Avui però el que no entenem és el canvi estratègic tant radical; de la confrontació a la negociació, sobre tot quan ni la situació ni el relat espanyols des de posicions del seu Estat, Constitució i repressió en termes negociadors no han obert cap porta ni ha disminuït.


0 Comments



Leave a Reply.

    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    November 2023
    October 2023
    September 2023
    August 2023
    July 2023
    June 2023
    May 2023
    April 2023
    March 2023
    February 2023
    January 2023
    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.