Tot i així, existeixen moments històrics amanits amb fort continguts politics, i tal vegada ideològics que determinen processos que no tenen aturador. La revolució francesa amb la caiguda de la monarquia, va ser un procés on les classes oprimides de l’època dirigides pels intel·lectuals, ho van fer possible i tothom ho veia ha venir menys els monàrquics. La revolució russa, és més del mateix tot i que els continguts ideològics, una guerra mundial que profunditza dramàticament la misèria del mon agrari, en aquets cas són més determinants, però el cas és que la monarquia russa i els seus suports tampoc endevinaven la potencia del missatge de Marx i d’un dels seus líders, Lenin.
Catalunya, ara mateix està en el terreny del no retorn, afortunadament som al segle XXI i ara no cal una Bastilla ni revolucions proletàries. Per fi la majoria de catalans, han decidit i ho han fet amb expressions democràtiques i pacifiques que volen decidir el seu futur. Moviments socials, posicionament de partits, en són la columna. Els catalans no volem formar part d’un projecta, l’espanyol que ens rebutja com som, que ens maltracta i que ens espolia. Ara per fi les classes dominants de Catalunya, aliats del franquisme abans i de l’espanyolisme d’ara, no controlen el vot. Ara, els catalans en general han aparcat les pors i en la mesura que espanyols cavernaris, espanyols amenaçadors, espanyols autoritaris i espanyols intransigents és continuïn manifestant com ho estan fent ara, confirmarem que el camí de retorn cada dia és més inviable, millor dit, confirmem que ha dia d’avui ja no hi ha marxa enrere.
Els catalans som a punt de guanyar la darrera batalla i amb ella la guerra que va començar al 1714. Aquest cop però sense trets, amb democràcia, amb raons i arguments i sobre tot convencen.
Espanya, la decimonònica, la de matriu castellana, ara fins i tot que veu i s’ha n’ha adona que els catalans em dit prou, és incapaç de fer cap gest amb el poble català, i no per reconduir per fer-ho han fet tard, senzillament per establir condicions de veïnatge, d’entesa. Res, ells volen continuar sent els amos, i decidir-ho tot, i no saben que aquest temps ja fa estona que s’ha acabat, tant mateix com l’imperi de Castella i les seves possessions que ho van deixar de ser-ho ja fa uns segles.
O ens recobrem en la nostra unitat, o serem destrüits com a poble. O hara, o mai. Joan Fuster