Insensats, però que os pensàveu. Catalunya és dels espanyols, diuen els castellans, i res, absolutament res, els farà canviar. Són molts segles d’imperialisme i de viure pel morro.
La corrupció catalana, per cert insignificant comparada amb l’espanyola, és el cavall Troià utilitzat per tot l’unionisme. No tenen res més per acabar amb el que vol una majoria de catalans, i a fe de Deu que la utilitzaran com sigui.
Ho referèndum o declaració institucional d’independència. Amb l’article 155 imposat la Espanya dels borbons és carregaria de facto la democràcia, doncs tots els càrrecs electes serien substituïts. Aquesta via políticament i judicialment comença a fer figa. La seva dificultat política i jurídica per implantar-la fa que el contuberni del PP, PSOE i Ciutadans ja no la contemplin.
Sembla que el govern espanyol, que ara si sap que anem de debò, ha llençat a Europa i a l’opinió publica la possibilitat d’implantar un estat d’excepció a Catalunya, vaja com si gairebé estiguéssim en guerra, o el terrorisme inexistent de sobta aparegués.
Espanya, el seu Estat i el seu Govern estan perdent la partida. Ho saben i ara s’esmercen amb el darrer acte que els hi queda. Trencar Junts pel Si, o amb l’estabilitat que té el Govern del President Puigdemont, n’és l’objectiu. La “baula feble”, el PDeCAT, i les antigues relacions amb CDC. Mas i els del PDeCAT, que és calcin. Unionistes i no tant, aprofitant l’avinentesa per acabar amb el procés o per eixamplar el catxet electoral segur que utilitzaran la munició de les clavegueres.
Malgrat tot i si ens mantenim ferms amb el propòsit democràtic de fer un referèndum, pactat o no, els fruits democràtics cauran i algunes abans del que fins i tot ens pensem. El primer exemple de fruita madura, l’hem tingut amb la Comissió de Venècia del Consell d’Europa, que ha tocat el crostó al govern espanyol, malgrat les seves pressions per evitar-ho, de que el Tribunal Constitucional no pot actuar com una sala processal qualsevol i que s’ha de comportar de forma independent i equànime.
Catalunya i malgrat tots els torpedes que venen de Madrid, marxa amb el vent a favor, és un vent d’empopada. Un vent continuat i sostingut. Un vent insuflat pels milers d’independentistes i un vaixell tripulat per un Patró i una tripulació a proves de tempestes.
Si ens mantenim ferms. Si el que proposem és estrictament democràcia i llibertats. Si ho fem amb un somriure en lloc dels fusells, estem convençuts que els suports els tindrem fins i tot abans de proclamar la independència.
Cap demòcrata pot negar-nos la democràcia. Cap demòcrata pot negar-nos les urnes. Cap demòcrata pot tractar de delinqüent a un polític per posar urnes. Cap demòcrata pot negar-nos el dret que tenim per decidir els nostre futur i tot plegat per la senzilla raó de que som un poble.
Mentrestant Catalunya va. Segur que amb pressupostos. Amb un Govern estable i un Parlament a tot drap. Amb el convenciment de que farem un referèndum al que tenim dret, Espanya, la seva justícia, el seu entramat estatal i el mon polític unionista, poc a poc i irremediablement és dirigeixen al seu col·lapse.
Franco va utilitzar la força i la seva justícia. Avui Espanya només pot usar la justícia, però la justícia sinó és democràtica deixa de ser-ho. Catalunya va i Espanya poc a poc apropant-se al seu col·lapse. El més curiós és que els demòcrates espanyols, perquè ni deuen haver-ne, de moment callen i atorguen.
Sabeu que? Ja os ho fareu. Nosaltres: “viento en popa toda vela no vuela sinó navega un velero Bergantin”. (Espronceda versió lliure)
RSS Feed
