Diuen que la cortesia política dura cent dies. Després via lliure. És el temps que adversaris o enemics preparen els seus relats, atacs per llençar els “míssils” intentant demostrar, incompliments i enganys no previstos.
I aquest bloc procurarà fer honor a la màxima dels cent dies, malgrat creiem que no caldria perquè el “Gobierno de España” no trigarà a fer públics els seus incompliments i falsedat dels pactes.
Convençuts de que la paraula defineix qui ets, que vols i fins on estats disposat a arribar per guanyar la partida, avui ens permetem a fer un avenç, que pot semblar arriscat, però creiem passarà.
Primer. Negociar tres taules de negociació, una pel Govern de la Generalitat, altra per Junts i una per ER, que suposa la divisió practica institucional i partidista, del independentisme s’ajusta al que deien els antics; divideix i venceràs.
Sembla que l’Aragonés vol reunificar les taules o si més no que ni hagi una on i sigui tothom, avui no te cap credibilitat. Sobre tot perquè els fets han demostrat el contrari.
Segon. Dir que no vols negociar amb el “masover”, dient que tot el poder el te l’Estat, i després acabant negociant amb el “masover”, com a mínim és preocupant, donat que dona opcions tant variables com inconsistents.
Tercer. Dir que “no negociaràs a canvi de res”, i que vols pagaments per endavant, donada la manca de confiança, és legítim. No explicar els continguts dels pactes i després veure que sempre hi ha el que no s’explica, però que determina, i el més greu és que de pagaments per avançat poquets.
Quart. Dos pactes és van negociar. El primer per anomenar el president/a del Congres. Sabem el que va negociar Junts; català al Congres, formalització de Comissions per tot l’afer català i el català a la Unió Europea. Ens va saber greu que dins del paquet hi anava l’ajut indispensable del PSOE per tenir Grup parlamentari al Congres i Senat. Potser perquè fer-ho donava peu ha entendre que mantenir tota la legislatura era possible. A banda dels ingressos pels diputats, senadors i partit.
Cinquè. El pacte per la investidura, que segons diuen els de Junts no és per tota la legislatura, de moment ho tenim tot en condicional. És un avenç tant feble com poc fiable si ens atenem a les desconfiances històriques.
El més important del pacte de la investidura, és sens dubte la Llei d’amnistia. Una llei que te tots els condicionants per entreveure que la seva aprovació i aplicació pot ser tot un calvari.
De la resta, finançament, competències, traspassos, mediadors i negociació permanent, a banda de possibles reconeixements nacionals per Catalunya, creiem que al davant tenim una pista d’aterratge amb molts bonys. Negociar en termes autonòmics i reivindicar l’1 d’octubre no cassa.
Malgrat tot, continuem pensant que tothom és mereix els cent dies. Una vegada confirmat que la nova estratègia de Junts es l’encertada, aplaudirem amb insistència. Ara be si tot ha estat i conformat amb la dita de qui dia passa any empeny, a les hores, Junts per Catalunya hauria de rebre tota la ràbia catalana que ja ha rebut ER a les darreres eleccions, i amb escreix.
Un no pot criticar el que han fet els altres, per acabar fent el mateix. Sobre tot perquè les concessions del pacte que ha fet Sánchez, de moment només ha tingut el cost d’un carrer que vol controlar el PP i Vox i d’una activitat inusual del Estat amb els seus lawfare’s. Però segur que amb l’ajut de la UE, tot acabarà com un foc d’encenalls.
RSS Feed
