La historia dels humans sempre ha tingut dos fets incontestables, poder i la busquèda de com fer per mantenir als súbdits, alimentats i entretinguts.
El poder sempre ha sang i fetge. L’entreteniment i el menjar, depenen del context, era el resultat de les conquestes i el seu manteniment. Ho varen fer els imperis, el colonialisme i ara la globalització.
Al planeta Terra, no només tenim cinc conteniments, també tenim un grapat de cultures, que fins i tot en termes ideològics poden ser, i algunes ho son, antagòniques.
La constatació de que el model capitalista s’ha imposat arreu del planeta, el model comunista i socialista és una rara avis, també ha imposat un model soci cultural dins d’aquest mon capitalista. Produir i consumir i fer-ho aparentment amb llibertat situa al mon capitalista per damunt d’altres cultures que no han volgut ho pogut democratitzar-se.
A l’Aràbia Saudita, i la resta de productors del Orient mitha, que són productors i exportadors de petroli, creiem que ningú pot dubtar que les seves transaccions es fan termes capitalistes. En canvi no podem comparar el seu modo social de vida amb l’europeu, rus, o americà.
Al mon occidental l’equiparació dels drets entre dona i home en termes generals es la mateixa. A orient no, i no només els drets no son els mateixos, sinó que dones i altres signes particulars, tenen càstigs i repressió, que determinen que el xoc entre civilitzacions està més que servit.
El temps de les croades és historia. Avui cap Estat d’occident fa de la seva cultura un tema d’imposició i d’exportació. Avui la pretensió és introduir valors i drets democràtics, tot i que no sempre s’aconsegueix.
Evolucionar, és el que han fet la majoria dels països occidentals. Igualar drets, entre home dona, no ha esta senzill. Modificar els drets adquirits pel sols fet de ser home i amb institucions, com l’església, reticents als canvis, ho ha retardat, però avui hi estem més a prop per estar orgullosos d’aquesta evolució.
No podem dir el mateix de la cultura i religió del mon àrab. Cultura que és la del segle XII i que sense voler criticar-ho, hem d’admetre que la nostra i la seva són a anys llum.
La cultura àrab, avui que la podem comparar amb l’occidental, tenim medis suficients per fer-ho, a orient s’aguanta be. De fet els països rics de la zona, la veneren i no tenen cap intenció en canviar-la o modificar-la. Es la seva historia i ja s’ho faran.
Ara ve, el que no és de rebut, que per motius varis, i utilitzant formes variades de transport, és que els de la cultura àrab, pretenguin viure a Europa com si estesin al seu país d’origen.
Una de les curiositats, o no, és que la immigració àrab, no és dirigeix als països islàmics rics, gairebé sempre a Europa.
Els àrabs de religió musulmana, en termes generals, mai s’integraran al mon occidental. Ells estan aferrats, com ho van estar els cristians en temps de la inquisició.
Ells no han fet cap tipus de revolució ni social, ni industrial ni de cap tipus. El patriarcat àrab és el rei i la dona l’esclava sotmesa i rifada. I no és nomes la diferencia entre home dona, ni el seu menjar, ni com vesteixen, ho és tot. És com si fossin d’altra planeta.
En termes generals no s’integraran. Ni culturalment ni laboralment. Aquest fet només dona peu a que les seves generacions s’instal·lin a la cultura de la subvenció i els joves a la delinqüència.
I la reflexió està servida; Podem mantenir a uns nou vinguts que mai s’integraran i que demanen viure com d’on venen. Potser i saben que la producció requereix sempre ma d’obra i gual toca que des de la Unió Europea és legisli amb polítiques favorables a nous nats que aquets si segur tindran la nostra cultura, la occidental i que malgrat no sigui perfecta, sempre és millor que aquelles que diuen que els drets només son pels homes.