Sembla pel que ha dit l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau que no creure que Espanya i el seu Estat és reformable, és reaccionari. Només li ha mancat dir que els reformistes hem de ser els catalans.
En Pisarello, el seu primer tinent Alcalde, ho ha reblat, acusant als independentistes d’excloents. Clar i català, els catalans sobiranistes independentistes si tenim projecte i volem un futur és per una Catalunya identitaria i excloent. Vaja com els darrers 2000 anys amb els Celtes, els Ibers, els Grecs, els Fenicis, els Romans, els Àrabs, els Jueus, els Austríacs, els castellans, els andalusos, els gallecs. Aquesta gent no en té ni idea de com i que vol dir ser català.
Els podemites podran enganyar al seu respectable, des de la premissa borbònica i franquista, que viure, treballar i morir a Catalunya és fer-ho a Espanya. La seva dèria fraternal s’acaba a Espanya. La resta de pobles europeus els hi sua. Un internacionalisme tant precari com inexsistent.
No cal ser molt llest per saber que la intenció dels Colau és muntar l’alternativa d’esquerres que no va reeixir amb els dos tripartits. Un discurs reformista i fraternal n’és la solució, diuen. El que amaguen és el veritable objectiu que ni és revolucionari ni d'esquerres. Només una Espanya matisada, però una.
Malgrat tot, els hi reconeixem una intel·ligència que “peperos i sociates” no tenen. Amanir la unitat fraternal amb concessions controlades és la seva proposta. Reformar, concedir i treballar per una nova unitat espanyola sense reconèixer que amb la legalitat constitucional espanyola ni això serà possible.
Intel·ligents diem perquè han sabut que controlar les grans ciutats de l’Estat espanyol, com Barcelona, els obria escenaris de gloria i triomf. Mentrestant ERC, PDC i les CUP a la inòpia. Si per un d’aquells, el Parlament i Govern català proclames la independència de Catalunya i Barcelona fonamentalment, Tarragona i Lleida s’oposessin i es declaressin constitucionalistes espanyoles, que creiem que passaria. Senzill, tindríem un marró internacional i molts números per fracassar. D’aquí que Barcelona, Tarragona i Lleida mai formaran part de l’AMI amb els podemistes, sociates i ciutadans controlant-les. Els podemites tenen clar on són les catapultes politiques i econòmiques per prendre el poder. D’altres puretes ideològics amb el lliri a la ma.
Alguns creuen, no sabem si de bona fe o per estratègia barata, que acceptar les tesis pactistes a llarg termini de la Colau ens beneficien, sobre tot perquè l’abandera’t del pactisme és el President Mas i ja veiem com li anat la cosa. Espanya no pacta. Espanya sotmet.
Espanya s’agrada com és i per certificar-ho el PP, el PSOE i Ciutadans uneixen esforços contra Catalunya, la seva llengua i els seus drets. Reformar aquesta situació equivaldria a dir-nos que primer desapareixeran els partits unionistes i això amb els darrers resultats electorals que li han donat vuit milions de vots al PP, més de cinc al PSOE i més de tres a Ciutadans és mentir.
Per cert la seva demagògia, la de la Colau va més lluny. Avui dia 5, entrevistada a RAC1 ha dit que ella voldria un Estat Confederal, cosa que vol dir que primer cal fer Estats i un Estat és sinònim d’independència i ella, hemeroteques i discursos manen, està radicalment en contra de la de Catalunya. Fort no.
Eixamplar si. Obrir-nos a tothom si. Treballar per una Catalunya inclusiva si. Fer un nou país amb els que volen continuar dins d’Espanya NO, impossible. Avui tot està més clar i la pantalla és més diàfana que mai, o amb Catalunya Estat lliure independent, o amb Espanya i la Colau i el Pisarello fraternalment volen que Catalunya continuí sent una Comunitat espanyola. D’aquí que la seva proposta sigui com la del Miquel Roca i Duran i Lleida reformar Espanya.
RSS Feed
