No tenim el 51 % del electorat per legitimar la via unilateral. Cert, però encara que tinguéssim el 51% o més Rajoy ja ho va deixar clar; Catalunya “és España y jamás será independiente”.
El PP ha tancat la via del diàleg i pacte, el PSOE i Ciutadans també. Podemos i els de Unidos, malgrat mantinguin un punt fraternal acceptant un Referèndum pactat, és una via avui per avui tant llunyana com arribar a Mart. El bloc del 155, PP, PSOE i Ciutadans defensors del Estat central i la unitat és un front que UP no pot guanyar, ni d’aquí 50 anys.
La via unilateral, tot i que considerem que és la més viable, tornarà a ser eficaç quan la conjunció política, institucional i social és tornin a alinear. Amb la Espanya dels espanyols, només la via unilateral, o mediadora amb caràcter complidor, són les úniques vies.
Una alineació possible i previsible, que no té res a veure amb un eixamplament unipersonal i d’increment al projecte republicà, pot esdevenir la jugada final per guanyar la partida.
Tenim majoria absoluta al Parlament per la República, només cal generositat i patriotisme per exercir-la, i tindrem unes eleccions municipals l’any vinent (2019). Aquesta alineació pot originar el darrer terrabastall polític per guanyar la partida.
No serà el mateix que de 948 Ajuntaments, 850 guanyen l’Alcaldia en nom de la República catalana i la ciutadania, que ho facin un nombro molt menor.
Qui no vulgui, qui no accepti la estratègia de guanyar per la República, no pel partit, tastarà la mel de la seva derrota en el futur, i el que és pitjor serà responsable de boicotejar una de les poques possibilitats reals per assolir la independència.
El President Carles Puigdemont ha marcat el camí. Junts a cada municipi. Llistes de poble per la República catalana.
Qui és conformi i vulgui gestionar les misèries condescendents que els espanyols ens deixen, en termes partidistes, han de saber, que la legislació i justícia espanyola ens continuarà esfondrant i seran responsables d’una implantació legal que ens ofegarà encara més si cap.
Aquesta alineació extraordinària que fa molts anys, potser segles, que no és dona, majoria al Parlament per la República i majoria inqüestionable i possible de municipis per la República, ens donaria una potencia i força internacional que podria reblar el clau a favor nostre. Donat el cas, i si els dirigents dels partits fossin incapaços d’acceptar-ho, seria bo que la ANC i Òmnium, conjuntament amb la assemblea de la República a Brussel·les, establissin els mecanismes organitzatius necessaris per treballar i constituir les candidatures transversals per la República. Sempre al costat del President legítim Carles Puigdemont.
Un 14 d’Abril del 1936 la transversalitat republicana va foragitar els borbons i terratinents. Es va proclamar la República espanyola i la catalana. Desprès per creure’ns que els espanyols són fraternals, en varem haver de conformar amb un Estatut tant retallat com el del 2006.
Europa, el mon sencer no ens reconeixerà per molt que la xarxes socials ens hi siguin favorables. Per moltes simpaties democràtiques que se’ns ofereixi. Ni per moltes concentracions i manifestacions pacifiques i modèliques fem. Catalunya només serà independent, si controlem el relat polític i democràtic i sobre tot si guanyem i controlem totes i cada una de les institucions que conformen l’hàbitat normal i institucional de tots els catalans.
Aquesta és la qüestió; Guanyar sabem que podem, ho admetre que amb el que ens proposa Espanya en tenim prou. Ni més ni menys.
RSS Feed
