Escoltant al ex director de la Vanguardia Màrius Carol a RAC 1 aquest dilluns 6 d’Abril dient-nos que caldrà fer sacrificis per afrontar la crisis subsidiària, la econòmica, hem tremolat. Sobre tot perquè ja ens hem ensumat qui ha de pagar-la.
Alemanya acabada la segona guerra mundial, arrasada a tots els nivells i sense “guies espirituals”, el “poble va decidir” treballar 24 hores per sortir-ne. Anglaterra en canvi va decidir que amb la normalitat social i productiva ni havia prou. Exemples de com diferents és poden prendre les mesures per gaudir de la vida.
En Màrius ha pretès dir-nos que bons els alemanys i que poc els anglesos, però els fets demostren que avui tant els anglesos com els alemanys mantenen un nivell de vida força similar. La diferencia és que els anglesos i desprès de la guerra van gaudir de la vida treballant. Els alemanys del treball a la força.
En Marius diu que el confinament, s’ha d’interpretar com unes vacances i que tocaria una solidaritat productiva perquè empreses i treballadors tornin a la normalitat. Les empreses a tenir beneficis i els treballadors a viure amb contractes parcials i salaris de misèria, clar. Retornar el confinament amb treball gratis és com dir que la culpa és teva disfressat d’una solidaritat impossible i com sempre beneficiar l’empresa.
És com si els responsables de la pandèmia fossin els treballadors. És com si la responsabilitat per gestionar-la fos del poble. És com si la gestió dels nostres impostos ho féssim el poble. I com que ho hem fet malament hem de pagar.
És indubtable que la pandèmia ens ha agafat cagant i que a molts indrets les mesures preventives s’han fet tard i malament. Seria injust buscar culpables a la pandèmia, però si que hem de saber que la seva gestió i en tots els camps era millorable. En cap cas però és pot carregar a les esquenes dels treballadors les conseqüències de la pandèmia.
El confinament no és producte d’una decisió personal, ho és per decisió política i sanitària i per tant les seves derivades han de ser assumides amb la seva totalitat pels Estats, i com , pels que més tenen. Doncs sembla tot el contrari, cornuts i pagar el beure.
Si el que és pretén és descarregar sobre les espatlles dels treballadors la crisis econòmica i la seva recuperació - potser per això ja proposen un nou pacte de la Moncloa - ens abocarà irremediablement a una propera crisis que al costat de la pandèmia pel covid_19, serà d’uns efectes letals per tothom.
La pandèmia i el que se’n deriva no l’han de pagar, jubilats, treballadors, autònoms i la mainada escolaritzada. El cost la d’assumir l’Estat amb la seva totalitat i si la pretensió és fer que recaigui a les esquenes dels més febles, que sàpiguen que ens trobarem i potser abans de que acabi el confinament.
Menys institucions inservibles, menys bombes i pistoles, menys estructures ineficients i ineficaces, menys burocràcia administrativa i com no més bon govern i transparència.
Avui tots els diners dels contribuents per la lluita del corona virus i per les famílies. La resta pot esperar, a no ser que els poderosos ja hagin decidit que la crisis, com sempre, no la paguin els banquers, i la pagi el poble.
RSS Feed
