La dictadura, per els lluitadors antifeixistes, demòcrates i republicans de sempre, va ser el leiv motiv, per generar una oposició clandestina, que no per ser petita era menyspreable d’acord els objectius i els termes ideològics que empraven.
Comunistes, trotskistes, republicans, incloent-hi la varietat organitzativa n’eren la base. L’entrisme al sindicat vertical, també va tenir la seva importància. Més tard els partits i sindicalistes aprofitarien les seves estructures.
Totes les organitzacions clandestines e il·legals, tenien projectes. A curt termini uns volien acabar amb la dictadura, i d’altres volien fer la revolució pendent. Trobar militants compromesos, era potser la feina més feixuga. Captar un militant només era possible des de el compromís més antifranquista i d’unes bases prou democràtiques explicitades amb els idearis aprovats quan és podia en congressos clandestins.
L’assemblearisme, la socialització dels mitjans de producció, destruir la dictadura i com fer-ho, parlar del dret d’autodeterminació de tots els pobles, i instaurar el millor sistema democràtic, n’eren potser les màximes que engrescaven als futurs militants. El sol fet d’estar contra el franquisme, a priori, et situava en el mon de les esquerres. La dreta i la església eren els que sustentaven la dictadura i la “legalitzaven”.
Els socialistes del PSOE, durant el franquisme ni hi eren ni se’ls esperava. Curiosament acabada la guerra, va ser el partit que ni a Espanya, ni a l’exterior, és va conformar com element de lluita contra Franco.
Rodolfo Llopis, un socialista a l’exili convoca el primer congres amb els residus del socialisme espanyol a Toulouse al 1970. En aquest congres els anomenats “grupo de los sevillanos” s’enfronta amb els que estan a l’exterior, però no serà fins al congres a Suresnes a l’any 1974 que Felipe González, Alfonso Guerra i Manuel Chaves, és fan amb les rendes del partit. Inicialment és va proposar que Nicolas Redondo fos el primer secretari, cosa que va rebutjar, perquè la nova aposta política ja feia dies que estava repartida per tal de controlar el Partit i la UGT.
Això és historia, com també que el Pérez Rubalcaba havia defensat el dret d’autodeterminació dels pobles com si fos la bíblia.
Ara en “temps moderns”, i immersos dins del mon capitalista, els socialistes, ni practiquen el socialisme, ni el tenen com objectiu polític. Abandonar el marxisme i la lluita de classes ha estat el preu per tenir poder i diners. Res a dir, tothom te dret a evolucionar.
El que ja no és normal, és fer veure que s’és d’esquerres quan dretes i esquerres tenen els mateixos objectius politics i "socials". A dia d’avui, ens refermem amb tot l’argumentari que en darrers articles hem fet servir per dir que el PSOE i el PP són exactament el mateix:
És posen d’acord a Brussel·les per negar el dret del català ha ser llengua d’us. És posen d’acord perquè a l’estat espanyol, que hauria de ser un estat plurinacional, la llengua oficial i obligatòria sigui només el castellà. És posen d’acord per reformar la constitució quan creuen convenient. És posen d’acord que a l’estat espanyol han d’existir règims econòmics diferents, la qual cosa determina ciutadans de primera i de segona. És posen d’acord per mantenir una monarquia obsoleta i absolutista, plena de privilegis atacada per la corrupció. És posen d’acord per repartir-ne els fons estructurals provinents de la UE. És posen d’acord per negar el dret dels catalans a decidir el seu futur i és posen d’acord per anar contra la llei universal dels drets humans que proclama solemnement la llibertat que tenen tots el pobles a determinar el seu futur i la seva nacionalitat.
Nosaltres ja ho sabem, ara cal que la classe treballadora ho vegi, ho assimili i els hi diguin a tota aquesta colla de vividors i professionals de la política que així no, que així, que no comptin amb ells.
RSS Feed
