Al 1931 Macià va proclamar la República catalana i Companys la espanyola. Això és un fet històric i constatable. I Macià, sol, només amb els d’Estat català, a contracor, va acceptar instaurar la Generalitat amb un Estatut d’Autonomia, que com sempre seria retallat.
Que Tarradellas s’entregués en cos i anima a perdonar, “reconciliar” i assumir que una restauració valia una amnistia dels crims del franquisme, sempre ha estat la màxima dels catalans que derrotats, esclavitzats, insultats i empobrits des de el 1714 van acceptar que al dia següent el que tocava era anar a treballar com si no hagués passat res. Alguns dels submisos, serien premiats amb el control del territori físicament i administratiu. Al Tarradellas amb un marquesat. Tarradellas mai va internacionalitzar cap conflicte.
Tractar els temes identitaris, és pelut. Automàticament et poden tractar de racista, homofob, supremacista i més. Però sens dubta les realitats i els fets confirmen les practiques i els seus resultats. Els catalans, parlem, actuem i si poguéssim demostraríem que ho fem diferent als espanyols.
Espanya i el seu Estat amb la seva insistència i desprès de més de tres segles d’ocupació, gairebé ho tenen fet. Ens han incorporat al relat espanyol i, ara, cap gira cervells, i entendre que som altra cosa comença a ser una tasca titànica. Els borbons, els dictadors i personatges com Calvo Sotelo o el Wert, han fet possible una normalització perversa.
Els catalans/es hem ofert, sempre, als nouvinguts de tot el que hem disposat. Mai els hem demanat res a canvi. Ni una mínima integració. Això si i, salvant excepcions, molts dels nou vinguts han actuat com veritables destructors del que és i representa Catalunya. Contra el català, contra la seva historia i costums, contra una integració adequada i portadors d’una espanyolitat tant incomprensible com acceptada. La lliçó ben apresa; “estamos en España y esto es España y aquí se habla el castellano”.
Doncs si, una mobilitat moderna acompanyada de la històrica on Catalunya ha tingut un atractiu d’empenta social amb capacitat per llaurar futurs, ens ha acompanyat amb positiu i també amb negatiu. Sobre tot perquè des de el 1714 mai hem disposat de les eines adequades per respondre ni oferir un país endreçat i autèntic.
Entendre perquè tenim opcions politiques d’esquerres que pretenen ser alhora independentistes i republicans espanyols, és senzill i el mestissatge en negatiu potser ens pot explicar el perquè de tot plegat. Ahir per una repressió desfermada i avui perquè tenen els mitjans per insistir amb un relat que ve d’antuvi: “En España solo hay españoles y la lengua oficial és el castellano”.