El pacte de la gran estafa, “transició del 78”, avui ja anomenat “regim del 78” va esdevenir com l’oportunitat d’encaix dels catalans i Catalunya al Estat espanyol. Deien els negociadors. L’estafa és va servir amb l’espasa permanent apuntant al clatell. Gracies a la dinàmica per sortir de la negror franquista, creixement econòmic i ajuts de la UE una vegada incorporats, molts creien que el camí traçat i pactat al 77 era el millor.
Catalunya i la seva dependència orgànica va quedar, per tal de que no hi haguessin dubtes, clar desprès del 23 F, amb una llei propiciada pel PSOE i aprovada amb tota la dreta espanyola, la LOAPA. Espanya, amb el seu Govern i Estat volien deixar molt clar que només hi havia un subjecte polític, els espanyols, i que el poder executiu, legislatiu, judicial i policial és concentrava i residia a la metròpoli, Madrid.
Catalunya, les seves institucions i la classe política del moment ho van tornar a intentar. Volien un nou pacte per renovar el del 78, hi ho volien fer amb un nou Estatut que encaixes a Espanya. Reconeixements, competències i blindatges a canvi d’assumir que Catalunya forma part indissoluble d’Espanya. I ni així. Tot l’entramat espanyol ens va dir que no som sobirans, que hem d’acatar el que és decideix a Madrid i que l’únic que poden fer les institucions de Catalunya és gestionar i “legislar” en funció del moment graciable que decideixi el “Gobierno de España” de torn i el seu Estat.
Quan les institucions d’una Nació no estableix els impostos, no els recapta i no els gestiona, només vol dir que no és te la capacitat per ser una Nació estàndard. Avui qui recapta el 90% dels impostos de Catalunya és la hisenda espanyola. Avui qui ens diu els diners que tindrem és el “Gobierno de España”. Avui qui pot endeutar-se per afrontar projectes de futur no Es Catalunya, és el G. De E. Avui qui no ens deixa invertir, promocionar en sectors claus de la societat i decidir com hem d’estructurar el territori a nivell comunicatiu (carreteres, trens, aeroports i marítim) de Catalunya, perquè no tenim els recursos, és el G. De E.
Avui la Generalitat de Catalunya ha d’acceptar, sobre tot per fer valer amb tota la intensitat possible el relat, que està lligada de peus i mans. La Generalitat no controla ni te capacitat per fer front a contingències econòmiques provinents de situacions límits (covid_19). Fins i tot alguns demagogs i populistes dient que qui no paga els ERTES és la Generalitat, quan el cert és que qui ho fa és el SEPE que depèn directament i exclusivament del “Gobierno de España”. No té recursos per fer de debò politiques actives pel treball. No té recursos per acabar el corredor del Mediterrani que ja fa anys que hauria d’estar enllestit. No te recursos ni competències per decidir i tractar als nous vinguts amb condicions justes. Tampoc te competències per abordar els fluxos migratoris. Avui i cal dir-ho obertament les institucions de Catalunya és mouen a cavall entre l’aparença i la mentida.
“Ens cal revertir la situació, tenint clar que amb el diàleg i la negociació amb Espanya, Catalunya no se’n sortirà. Fins i tot ara ERC reconeix que la seva estratègia ha estat un error”.
Desprès de la sentencia del Estatut, i qui digui el contrari menteix, tots els representants catalans han fet mans i mànigues per dialogar, pactar i entendre’ns amb Espanya i el seu Estat. La resposta uniforme i igualitària provinent del Estat espanyol sempre ha estat la mateixa NO a tot, i el que és pitjor sense cap proposta de la part espanyola.
Jxcat ho va tenir clar i per això els seus vots no van servir per fer President al Pedro Sánchez del PSOE. ERC va decidir que si. Tenien nova estratègia. Fins i tot sense reunir-se la taula de diàleg donaven recolzament a decrets del “Gobierno” PSOE-UP. ERC l’únic que ha pogut comprovar és una deslleialtat permanent del Pedro Sánchez que els ha dit que ara són irrellevants per pactar res a Madrid.
Pitjor, ERC ha comprovat que Junqueras no és euro diputat, que la dessescalada judicial no existeix malgrat votessin a favor de la fiscal general. Que la repressió judicial contra els seus i resta de politics continua. Que malgrat el compromís al recolzament als Estats d’Alarma a canvi de participar amb la distribució dels ajuts que rebrà Espanya, ahir el Sánchez ja va deixar clar que el control dels diners és d’ell.
ERC sap que ha fracassat amb l’estratègia del diàleg i tendir ponts. Igual la del eixamplament també, sobre tot si és sustenta sobre la base del diàleg amb els espanyols que governen.
Espanya és un buc que lentament s’enfonsa, i per molts diners que hi aboquin els europeus no té solució. Quan els que mantenen el poder ho fan des de la repressió policial i judicial i no admeten que el poder és una concessió temporal que avalen els votants que són els que tenen tot el poder legítim i democràtic, només vol dir que algun dia definitivament s’esfondrarà.
Ho hem dit i tornem a dir-ho. Catalunya ha de decidir que vol fer i fer-ho d’acord les lleis internacionals democràtiques, avui i demà, i sobre tot d’acord la Declaració Universal de Drets Humans, que diu que tot poble te dret a autodeterminar-se. Catalunya encara té mes dret perquè ja havia estat lliure i independent al segle XI i sotmesa al segle XVII per dret de conquesta, mai per voluntat popular.
Els condicionats que han fet fracassar l’estratègia de ERC han quedat clars i exposats amb cruesa pel govern del PSOE-UP. La pregunta ara és saber si ERC pot reconduir la seva organització als criteris que Jxcat, nou partit. Confrontació a tots els nivells, 1 d’octubre com element referencial i anar a totes per la independència.
Agradarà més o menys però de moment l’única estratègia que ha obtingut algun resultat, és la confrontació amb la justícia espanyola que han fet els exiliats. És el camí.
Consell per la República amb més de dos milions d’inscrits incontrolable per Espanya i el seu Estat, bressol d’un nou tarannà democràtic de participació en la vida política i institucional d’un nou Estat. Un Consell on i sigui tothom també ERC i una nova estratègia comuna per guanyar la independència. Aquest és el camí. El del diàleg amb Espanya de moment ni hi és ni se l’espera, demà creiem que tampoc, però si som lliures ja s’ho faran.
RSS Feed
