ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

DECLARACIÓ UNILATERAL D'INDEPENDÈNCIA.

6/7/2013

0 Comments

 
Imagen

El Tribunal Internacional de justícia, ha dictat sentencia. Fer una declaració unilateral d’independència que significa la secessió d’un tros d’un estat, i la creació d’un nou estat, és legal i legítim.

El Dret internacional, n’ha posat les bases i la diplomàcia internacional, ha corroborat les bases de legitimitat al fet democràtic que té tot poble, mitjançant els seus representants politics escollits democràticament, ha decidir el seu futur i com s’ha d’organitzar el nou estat. Ha exercir el Dret d’Autodeterminació.

La voluntat d’un poble només és pot saber mitjançant consultes i eleccions. Cap enquesta, cap valoració metafísica, pot esbrinar on és una majoria social. És per això que els demòcrates ens hem dotat del mecanisme més sublim i més justs mai inventat, una urna i el vot. Aquest binomi representa la modernitat democràtica de les societats que fa temps han abandonat el terreny de les injustícies i de les imposicions.

El govern de Catalunya, amb el suport de CiU i ERC, han dissenyat un full de ruta on altres forces ja s’han sumat, amb la intenció de que el poble català pugui decidir. És un full de ruta que vol respectar la legalitat vigent, sense cap pregunta històrica, i que vol donar el mateix valor al SI com al NO. És un full de ruta ple de democràcia, on és demana que tothom i sigui independentment del seu vot o dels seus sentiments. En definitiva i per primer cop és demana a tot un poble que parli i que decideixi i només ho pot fer amb democràcia i com senyera, el vot.

Cap referendum o consulta serà possible, ho sabem la legalitat espanyola no vol, i no és que no pugui ser, senzillament tenen por a la resposta i al que significa. La resposta ningú la sap, però Catalunya s’arrisca perquè vol saber. És el seu significat el que més esgarrifa als espanyols. Permetre-ho seria de facto reconèixer que existeix un poble diferenciat al espanyol, el català. Altre cop és repeteix la historia, ens volen de la seva propietat i el preu a pagar se’ls i en fot.

Els espanyols tenen el control total de la legalitat vigent, i si no ni ha prou per ilegalitzar el que calgui, faran Decrets, Lleis, fins i tot són capaços de reformar la seva constitució per evitar qualsevol escletxa interpretativa política que pugés afavorir un procés democràtic on els pobles que conviuen a la península poguessin arribat l’hora decidir. Ho han fet amb la llei de partits, amb la llei antiterrorista, amb la doctrina Parot, amb la nova llei contra el català, amb sentencies contra l’Estatut, amb la llei d’unitat de mercat, amb la llei de costes, amb la reforma constitucional per controlar el dèficit espanyol, etc.....

Som davant d’una cruïlla històrica, o ens saltem la legalitat espanyola o ens quedem on som. Tot sembla indicar que el poble català i la majoria política han decidit tirar pel dret. Primer amb una observança integral de la legalitat espanyola i si no ens mereixem la resposta política adequada, anar per feina després.

Anar per feina sense una part de la legalitat espanyola, comença ara ha visualitzar-ne com la millor proposta. L’any 2009, Reagrupament, ja va oficialitzar solemnement que “l’única possibilitat” de ser lliures i amb reconeixement internacional era fer una Declaració Unilateral de Independència des de el Parlament de Catalunya, al voltant de la legalitat d’unes eleccions autonòmiques i amb la legitimitat d’un programa polític i d’una majoria representativa en el Parlament. Veure ara que partits, politics, juristes, opinadors ho defensen ara com una opció tangible, si més no ens omple de satisfacció.

Cap camí més és possible i ens i podem posar com vulguem. Cada llei que faci aquest Parlament català anirà de pet al TC espanyol. Cada moviment per fer estructures d’estat, serà boicotejat econòmicament i políticament per l’estat espanyol.

Ara el temps ens va a la contra. Sense diners, impugnats, espiats, difamats, menyspreats, i retallant per donar una imatge internacional de seriosos, pot ser l’ocàs. L’estat espanyol sap que perdre una de les darreres colònies, ara suposa de facto un terratrèmol que posaria en perill les seves essències pàtries. Ells utilitzaran tots els mecanismes, legals i il·legals per acollar-nos i per mantenir-nos espanyols. Ells no poden prescindir de la Catalunya productiva, nosaltres ho sabem i ells també.

Els seus homes del servei d’intel·ligència, els seus analistes, estan hores d’ara calculant, repensant estrategies i tàctiques per fer avortar el full de ruta. Ells són sabedors dels taimings per ajustar i prohibir legalitats. Ara la partida és descoberta i és el moment d’explicar als catalans tots els “Plans”. Només amb el vincle, que l’hem de fer sagrat, del poble i dels politics farem possible la transició, i ara el poble ha de saber que si no tenim REFERENDUM, a continuació venen unes ELECCIONS i després una DECLARACIÓ D’INDEPENDÈNCIA, si tenim majoria democràtica i política suficient.

Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres.                                                                       Joan Fuster


0 Comments



Leave a Reply.

    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    November 2023
    October 2023
    September 2023
    August 2023
    July 2023
    June 2023
    May 2023
    April 2023
    March 2023
    February 2023
    January 2023
    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.