Els aliats de la segona guerra mundial, mai, diem mai, van pensar negociar la fi de la guerra amb Hitler. L’objectiu sempre va ser guanyar-la i acabar amb el nazisme i feixisme. Al menys això deien.
Els jueus, poble perseguit i sovint a prop del seu extermini, també van decidir que calia lluitar fins la victòria. Avui són un Estat.
Els catalans som potser un dels pobles més estranys del planeta. Celebrem la derrota del 1714, tot i que posem amb valor la defensa que és va fer de Barcelona front al borbó de l’època.
Ningú pot dubtar que una part majoritària dels catalans al llarg dels mes de tres segles hem tingut catalans disposats a treure petroli dels minsos espais de llibertat i gestió que borbons i dictadors ens permetien.
La catalanofòbia, incompliments dels acords pactats, dir-nos que la democràcia no val res quan els tribunals de justícia espanyol imposen i decideixen al marge de la voluntat popular, la persecució institucional estructurada contra el català, Lleis per impedir acords de futur amb els Països Catalans.
Catalunya sota la bota castellana, ara espanyola i els catalans mes papistes que el Papa. Sempre tant submisos, tant col·laboradors i sempre amb la por com divisa per entomar l’odi espanyolista de la millor forma.
I per segon cop els catalans varem deixar la depressió permanent sobrevinguda per tants segles d’ignomínia, repressió i espoli (amb Macià per primer cop), i amb el MHO Puigdemont dient-nos referèndum o referèndum i varem tenir, i defensar el nostre referèndum com si fóssim al 1714. Catalunya i els catalans per primer cop érem els aliats o els jueus que havíem dit prou. I per fi érem un poble combatiu sense depressió política i decidits a entomar la lluita com mitja d’alliberament.
El “a por ellos” i tenir les ordes unionistes espanyoles contrari als preceptes democràtics i drets humans ens ho van posar difícil. Nosaltres som i serem els de les urnes, els que defensarem els drets i valors individuals i col·lectius, vaja, els de la democràcia en estat pur.
I si, ho hem de reconèixer, Espanya, el seu Estat i els unionistes espanyols, amb la repressió física, violenta i judicial i el 155 ens van guanyar el primer pols. Per deprimir-nos.
I si, ens varem deprimir, perquè malgrat haver posat les urnes, haver votat i fer-ho amb la legitimitat democràtica des de una llei aprovada al Parlament, els nostres dirigents politics, creiem, no van estar a l’alçada. La confrontació no va reeixir i fins i tot alguns ens enviaven a casa. I no era només la por, és que alguns mai la han volgut la independència.
Avui que les histories ja són fets, Operació Catalunya, Pegasus, Catalan Gate, Inversions, llengua, llei mordassa, fons europeus, corredor del mediterrani i tot una recula d’insults i incompliments com per exemple el mes flagrant la “Taula de Diàleg”, toca tornar ha decidir.
Dir prou, vol dir acabar amb l’estar deprimits. Toca encetar altra cop la lluita organitzada. Prou va dir amb contundència el MHP Puigdemont. Doncs això prou amb estar deprimits i plantem cara. Sobre tot perquè de temps no en tenim gaire. Espanya i el seu Estat és un vaixell amb unes vies d’aigua profundes i sense poder tapar.
Hem de fer que el PROU és converteixi amb el nou crit de joia per finalitzar el que varem fer l’1 d’octubre.
Si hi anem, Espanya i tot el seu poder, no podrà impedir que Catalunya sigui el proper Estat lliure en forma de República.
Per acabar, els de ER i desprès de les contradictòries declaracions posteriors a la reunió Vilagrà – Bolaño, més tot els incompliments del PSOE, només tenen un camí; Construir el Grup Parlamentari per la independència de Catalunya entre ER, JxCat, CUP i PDeCAT.
I com no, a Catalunya el Govern a de reunir a tots el partits i entitats socials per la independència urgentment, amb l’objectiu de construir el darrer full de ruta per la independència. I si tenim presa, perquè està dat i beneit que tenim mala peça al teler pel conflicte bèlic i perquè en temps de recesió els que guanyen sempre són les dretes i no qualsevol, les feixistes.
RSS Feed
