Potser als països que s’autoanomenen democràtics, la separació de poders pot aproximar-se a una certa veritat. A Espanya no.
La transició que va estar imposada entre els franquistes, americans i alemanys, l’Estat espanyol no era el que tenia el poder omnipresent i total, el tenia Franco i els seus acòlits militars.
Fer la conversió d’un poder franquista al poder d’un Estat o separació de poders ha estat el treball silenciós a partit d’un entramat on la classe funcionarial, ha esdevingut el veritable i únic poder que molt sovint impedeix legislació i gestió.
Que el poder judicial fes un comunicat contrari a una llei d’amnistia sense que aquesta hagués iniciat el seu recorregut al legislatiu, ho diu tot. A un país plenament democràtic aquest jutges estarien expulsats de la judicatura i fins i tot jutjats per prevaricadors.
Per fi hem descobert que a Espanya els quatre poders, el legislatiu l’executiu, el judicial i el militar i policial, són una pantalla per amagar on és el veritable poder, al Estat i desenvolupat per una casta, la funcionarial.
Funcionaris que controlen el BOE, els secretaris, els interventors, les diputacions, els ajuntaments, les províncies espanyoles i les comarques catalanes, les policies, l’exercit, i la resta d’institucions espanyoles, Això és l’Estat. Els executius i parlaments autonòmics, només és la parafernalia per semblar que som a un País democràtic i sobre tot per comprar voluntats i impedir vel·leïtats no desitjades.
Les amnisties aplicades a Espanya han estat possible per dos motius perquè els franquistes primer i els del nou Estat coordinats han volgut, Un per evitat les condemnes als assassins franquistes i l’altra per alliberar-los dels seus fets corruptius. Per cert amnisties aprovades sempre pels franquistes CDS, AP, PP i PSOE , i totes a major gloria de la unitat territorial i per alliberar-los de la seva corrupció. Mai per reconciliar, ni per tenir mes drets democràtics, ni per garantir l’aplicació de la Declaració Universal dels Drets Humans.
Els col·laboracionistes ho saben. Les urnes si no les volen posar, equival a presó. Assassinar en nom de l’Estat, utilitzar les seves estructures per liquidar drets, equival a medalles, recol·locacions i premis econòmics. I si n’ets un potser tens premi, encara que de vegades “Roma no paga als traïdors”.
Si un vol la independència, i la vol de debò, amb el convenciment que és el millor pel poble català, el que mai pot fer és perdonar als botxí que ho volen impedir per vies dictatorials, cruentes i repressives i fen veure que son amics i que el que fan ho fan per nosaltres.
I si que tindrem una llei d’amnistia. Ara be, serà tant desfasada respecte als crims que diuen han comes els patriotes catalans, que s’assemblarà mes a uns indults que a una acció general que allò de comencem de zero. Sembla que s’oblida que el que decideic el legislatiu i l’executiu, després la seva aplicació està en mans del poder judicial, l’Estat, i com va passar amb la llei del si és si, la seva aplicació per part dels jutges va ser tant vergonyós com per alliberar violadors abans de complir condemna.
I si que ja podem parlar català al Congres espanyol, mentrestant a Catalunya la seva minorització és vergonyosa.
I si que ens diran que fan el que poden perquè la nostra llengua, el català sigui oficial a la UE.
I si que ens diran que tenim competències per gestionar, però sempre ens diran que la darrera paraula la te l’Estat espanyol.
I si que ens diran que si ens portem be i assumim definitivament que som espanyols els nostres representants a Catalunya viuran per sempre mes a imatge i semblança de com viuen a Madrid.
I si que alguns sabem que per evitar el “I SI” només és possible construint l’Estat Català des de la independència de Catalunya. La resta continua sen part del que van pactar franquistes, comunistes, socialistes i "nacionalistes perifèrics".