ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

"DESAGRAÏTS I MISERABLES"

26/12/2017

0 Comments

 
Picture

La immigració a la Península, sempre s’ha produït del centre a la perifèria o estranger. Mai de la perifèria a l’interior. Els motius tot i que ningú pot asseverar-ne fefaentment quins són, sembla que la misèria social, i un paisatge social sense futur, són les causes més generals d’un “exodus” interminable.

Després de la Guerra Civil i la instauració d’un regim feixista i autàrquic, les penúries generals eren a l’ordre del dia. Racionament i fam van ser dos conceptes que fins els 60 i 70 van acompanyar a la població en general i als republicans en particular.

Els gallecs emigraven a centre Europa. Bàsicament a Alemanya. Els plans Marshall i una ma d’obra re constructiva afavorien que els espanyols sense estudis i necessitats, trobessin feina i un futur que a la Espanya franquista se’ls hi negava. Sud Amèrica també va ser un bon port.

Els menys atrevits, en tenien prou amb Catalunya. Extremenys, Murcians, Andalusos i Castellans van arribar a Catalunya. Amb una maleta de cartró lligada amb cordills i una ma alt davant i l’altra al darrera. Van ser expulsats de la seva terra per una guerra i per una dictadura que imposava la fam i l’expulsió don havien nascut.

Catalunya mai els va cridar. Va ser el franquisme el que va obligar a la diàspora col·lectiva de molts ciutadans del pobles de la Península. Catalunya va fer l’únic que podia fer, acceptar-los com ciutadans amb les mateixes condicions que els catalans. Els nous catalans van ajudar amb el seu esforç i treball que Catalunya esdevingués un lloc on per fi, ells i els seus tinguessin un mínim futur digne.

Mai se’ls va obligar a que renunciessin als seus arrels. Mai se’ls va obligar a parlar amb català. Mai se’ls va obligar a res que no fessin els catalans. Els nou vinguts com els catalans rebíem la repressió o els èxits a parts iguals. Això si, el treball és repartia i tothom gaudia de la possibilitat de triomfar. Fer-ho no depenia de la procedència, depenia del talent i l’esforç

Van arribar, van treballar i van viure amb unes condicions que mai al seu lloc de procedència haurien tingut ni imaginat.

Cap retret. Cap intenció per menysprear la seva cultura. És un fet incontestable que a Catalunya a ningú se li ha obligat viure com no ha volgut. A Catalunya han viscut com andalusos, com extremenys, com castellans i com gallecs, i qui digui el contrari menteix.

Els hem acollit i els hem respectat, a canvi un gruix important dels nou vinguts no només no agraeix el tracte rebut, sinó que ara ens insulta, ens menysprea i el que és pitjor ens vol espanyolitzar.

Se’ns podrà dir que els nouvinguts no han d’agrair res a la terra que els ha acollit. Uns ho diuen argumentant que estan a Espanya i que a Espanya és parla el castellà i que estan a Espanya. Els que ho diuen, volent-ho o no, són els que avui estenen el missatge franquista que Espanya és “una y grande”.

Són els desagraïts i miserables, que avui són capaços de votar l’opció que defensa aniquilar el català, al poble català i la seva historia, CIUTADANS. Són els desagraïts i miserables que avui obliden que Catalunya, malgrat que per dret de conquesta formi par d’Espanya, sempre els va rebre com persones lliures. Són els que avui han oblidat què han  estat foragitats de la seva terra pels mateixos que ahir els expulsaven de la seva terra i avui pretenen criminalitzar-nos per ser catalans. Són els nous desagraïts i miserables són els del segle XXI. Són els que no han aprés i entès que viuen en un País on els valors democràtics valen més que la procedència.

I si, no ens amaguem, desagraïts i miserables. Perquè ningú de Catalunya els va obligar a fer vida a Catalunya. Perquè ningú de Catalunya els va obligar a ser el que no volien ser. I si, perquè el respecte cap els catalans, la nostra llengua i cultura mai ha estat igualitari. I si perquè votar Ciutadans, que és votar bàsicament anticatalà, ara ens ha mostrat que de res ha servit d’immersió lingüística, el respecte a les altres cultures i proposar que amb tothom construirem un futur millor pels nostres.

​Amb aquesta gent no hi tenim res a fer. Cal aïllar-los, denunciar-los i sobre tot actuar i pensar com si no hi fossin. Trist però necessitat obliga i algú ho havia de dir. Ni més ni menys.

Picture

Les Hurdes, Extremadura en temps de la segona República espanyola. 
0 Comments



Leave a Reply.

    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    JO TAMBÉ SOC DE LA CRIDA
    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen

    Picture

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.