La immigració a la Península, sempre s’ha produït del centre a la perifèria o estranger. Mai de la perifèria a l’interior. Els motius tot i que ningú pot asseverar-ne fefaentment quins són, sembla que la misèria social, i un paisatge social sense futur, són les causes més generals d’un “exodus” interminable.
Després de la Guerra Civil i la instauració d’un regim feixista i autàrquic, les penúries generals eren a l’ordre del dia. Racionament i fam van ser dos conceptes que fins els 60 i 70 van acompanyar a la població en general i als republicans en particular.
Els gallecs emigraven a centre Europa. Bàsicament a Alemanya. Els plans Marshall i una ma d’obra re constructiva afavorien que els espanyols sense estudis i necessitats, trobessin feina i un futur que a la Espanya franquista se’ls hi negava. Sud Amèrica també va ser un bon port.
Els menys atrevits, en tenien prou amb Catalunya. Extremenys, Murcians, Andalusos i Castellans van arribar a Catalunya. Amb una maleta de cartró lligada amb cordills i una ma alt davant i l’altra al darrera. Van ser expulsats de la seva terra per una guerra i per una dictadura que imposava la fam i l’expulsió don havien nascut.
Catalunya mai els va cridar. Va ser el franquisme el que va obligar a la diàspora col·lectiva de molts ciutadans del pobles de la Península. Catalunya va fer l’únic que podia fer, acceptar-los com ciutadans amb les mateixes condicions que els catalans. Els nous catalans van ajudar amb el seu esforç i treball que Catalunya esdevingués un lloc on per fi, ells i els seus tinguessin un mínim futur digne.
Mai se’ls va obligar a que renunciessin als seus arrels. Mai se’ls va obligar a parlar amb català. Mai se’ls va obligar a res que no fessin els catalans. Els nou vinguts com els catalans rebíem la repressió o els èxits a parts iguals. Això si, el treball és repartia i tothom gaudia de la possibilitat de triomfar. Fer-ho no depenia de la procedència, depenia del talent i l’esforç
Van arribar, van treballar i van viure amb unes condicions que mai al seu lloc de procedència haurien tingut ni imaginat.
Cap retret. Cap intenció per menysprear la seva cultura. És un fet incontestable que a Catalunya a ningú se li ha obligat viure com no ha volgut. A Catalunya han viscut com andalusos, com extremenys, com castellans i com gallecs, i qui digui el contrari menteix.
Els hem acollit i els hem respectat, a canvi un gruix important dels nou vinguts no només no agraeix el tracte rebut, sinó que ara ens insulta, ens menysprea i el que és pitjor ens vol espanyolitzar.
Se’ns podrà dir que els nouvinguts no han d’agrair res a la terra que els ha acollit. Uns ho diuen argumentant que estan a Espanya i que a Espanya és parla el castellà i que estan a Espanya. Els que ho diuen, volent-ho o no, són els que avui estenen el missatge franquista que Espanya és “una y grande”.
Són els desagraïts i miserables, que avui són capaços de votar l’opció que defensa aniquilar el català, al poble català i la seva historia, CIUTADANS. Són els desagraïts i miserables que avui obliden que Catalunya, malgrat que per dret de conquesta formi par d’Espanya, sempre els va rebre com persones lliures. Són els que avui han oblidat què han estat foragitats de la seva terra pels mateixos que ahir els expulsaven de la seva terra i avui pretenen criminalitzar-nos per ser catalans. Són els nous desagraïts i miserables són els del segle XXI. Són els que no han aprés i entès que viuen en un País on els valors democràtics valen més que la procedència.
I si, no ens amaguem, desagraïts i miserables. Perquè ningú de Catalunya els va obligar a fer vida a Catalunya. Perquè ningú de Catalunya els va obligar a ser el que no volien ser. I si, perquè el respecte cap els catalans, la nostra llengua i cultura mai ha estat igualitari. I si perquè votar Ciutadans, que és votar bàsicament anticatalà, ara ens ha mostrat que de res ha servit d’immersió lingüística, el respecte a les altres cultures i proposar que amb tothom construirem un futur millor pels nostres.
Amb aquesta gent no hi tenim res a fer. Cal aïllar-los, denunciar-los i sobre tot actuar i pensar com si no hi fossin. Trist però necessitat obliga i algú ho havia de dir. Ni més ni menys.
Les Hurdes, Extremadura en temps de la segona República espanyola.
RSS Feed
