És un fet que Anglaterra mai va fer una aposta clara a l’hora de construir un espai polític i econòmic a Europa de caràcter unitari. Els dos partits, laborista i conservadors, l’un de Harold Wuilson i l’altre de la Thatcher, als anys 70 van estar dividits a l’hora de regir a la Comunitat Econòmica Europea. Malgrat tot, les bases van decidir ser-hi.
Anglaterra amb el seu mercat particular, el de la Commonwealth, antigues ex colònies, i un aliat estratègic, EEUU, sempre ha cavalcat per sobre de concessions i d’un manteniment dels seus interessos a proba de bombes.
Anglaterra no té en el seu saldo res que no suposi treballar per fer d’Anglaterra un actor económic, polític i estratègic de primer ordre i coordinat amb els seus aliats naturals.
Una crisis del sistema, per cert iniciada als EEUU, ha fet surar les contradiccions entre Anglaterra i la UE. Quan els acords no s’assumeixen i és pretén ser-hi però com jo vulgui, està escrit que el futur restarà ple d’entrebancs amb un final que segur no serà pas “felis”.
Anglaterra ha estat l’únic país membre de la UE, que ha mantingut les prebendes de la moneda, rebutjant l’euro cosa que entreveia que tard o d’hora el Brexit estava servit.
Populisme, acolliment de refugiats, immigració i un nou ordre econòmic mundial a partir d’una minvada dels recursos naturals, són la base per destruir la UE.
Produir molt i aconseguir el màxim de beneficis és la màxima del capitalisme. Controlar el, o els mercats és la quadratura del cercle. La Unió Europea amb més de 550 milions d’habitants i amb el seu nivell de benestar i poder adquisitiu, és el mercat més important del planeta. Supera i amb escreix el mercat de 350 milions dels EEUU.
Avui no se’n parla gaire, però Sud Amèrica, tard o d’hora esclatarà i la culpa serà estrictament dels EEUU. Amèrica del Nord n’ha tingut prou amb un Mèxic fronterer i fer de la resta politiques extractives sense pensar i voler que tots els sud-americans tenen dret al mateix nivell de benestar que al Nord.
Anglaterra va fer el seu Referèndum i el Brexit va guanyar. Tant s’ha val si per poc o molt. La grandesa de la democràcia és tant justa com estricta, tothom i pot participar i un 50 % més 1 dona la victòria. El si al Brexit i el no a la Unió Europea van triomfar.
Els lobbys dels EEUU que mai han vist amb bons ulls una Europa unida políticament i econòmicament van brindar amb cava amb el Brexit. Donald Trump, va explicitar amb alegria el triomf, amb felicitacions incloses a politics anglesos i dient que si ell algun dia fos president dels EEUU, Anglaterra sempre seria un soci prioritari.
Ras i curt, la UE, sempre ha estat un gra al cul pels interessos ianquis. Com impedir l’avenç polític de la UE, doncs trencant-la. Com impedir que l’Euro moneda no pugui ser valor per situar i transaccionar el petroli que nomes és fa en dòlars. Com impedir que Rússia, que ara podem assegurar lluny del comunisme, s’apropi cada dia més a la Unió Europea, fàcil, instal·lant un escut de míssils. Controlat i dirigit pels EEUU i la OTAN.
Al 1949 Europa patia misèria però la democràcia i la justícia, menys a Espanya, van guanyar. Pla Marshall i Europa surt de la misèria. Gràcies. Mentrestant els EEUU, es fan d’or. El Pla té interessos i el més perniciós és que obliga als ajudats i saludats a comprar tots els productes als EEUU.
Fer la guerra i construir la pau. Negoci rodo. El problema és que només i guanya una part. Els que van guanyar la segona guerra mundial van ser els EEUU i el seu triomf va ser rodo dissenyant com volien el mon. Una guerra freda per combatre revolucionaris. Un control del petroli i gas. Unes quantes dictadures per garantir interessos. Per fer-ho tot creïble, una carrera armamentística de pel·lícula, amb desplegament militar inclòs.
Tot quadrava. La Unió de Repúbliques Socialistes i Soviètiques, és desintegrava. Xina, amb la seva revolució cultural abraçava dissimuladament el capitalisme i les seves formes de producció. El Japó força hegemònica a Àsia, controlat militar i econòmicament. A Orient amb Israel ni a prou. Africa i Sud Amèrica mai representaran cap amenaça logística.
Els EEUU hegemònics, militar i econòmicament. Els amos del mon. Nomes els calia acabar amb l’aventura europea i el Brexit i les guerres a Irak, Líbia, Líban, Turquia amb el Kurdistan, faran la feina. Donald Trump que pensa el mateix que l’Obama, que el Bush, que el Clinton, respecte a l’imperialisme americà, ens donarà dies de gloria. Trump, sap que el populisme i escombrar cap a casa és garantia d’èxit.
La Unió Europea, encara no ha entès que els aliats comercials, i aviat politics, no estan a ultramar, estan a Europa i és diuen russos. Donald Trump, sembla que ho ha entès i farà el que calgui per evitar que Rússia s’apropi a la UE. La UE també haurà de decidir i sembla que excloure en cap cas seria la millor decisió pels interessos de la Unió Europea.
RSS Feed
